dilluns, 21 de febrer del 2011

Talaixà i el Ferran

La primera excursió de l'any m'ha portat a l'Alta Garrotxa. Feréstega, de mala petja, enrabassada... així és la geografia d'aquesta comarca.


Des d'Oix vam seguir cap a Grau d'Escales fins a trobar el GR-11 que vam prendre en direcció al coll de Talaixà. Aquesta és una àmplia collada que separa les valls de Sant Aniol i la d'Hortmoier, amb unes esplèndides vistes sobre els cims del Bassegoda a l'est i el puig de Bestracà a l'oest. L'excursió proseguí cap al cim del Ferran, el cim de gairebé 1.000 m d'altitud que s'aixeca al sud de Talaixà i esdevé una magnífica talaia garrotxina. Del seu cim davalla cap a ponent la rocallosa cresta del Ferran que cau a plom fins al Grau d'Escales.

Del petit veïnat de Talaixà, despoblat des de fa tres dècades, hi destaca l'església de Sant Martí, restaurada des de finals de 2009, i un casalot en procés de rehabilitació des de fa anys. Talaixà fou durant una quinzena d'anys el símbol de la resistència i lluita contra la privatització d'una part de la vall d'Hortmoier que s'havia de convertir en un vedat de caça. Tot i que aquella lluita no trascendí gaire més enllà de l'àmbit comarcal, la resistència exercida per grups ecologistes i excursionistes de la comarca i la posterior qualificació de la zona com a Paratge d'Interès Natural, ho van aturar.

Talaixà és un pas molt freqüentat per excursionistes que corprèn pel seu aïllament, solitud i grandesa d'espai. S'hi respira immensitat i com a símbol del paisatge de l'Alta Garrotxa funciona a la perfecció. Després d'aquesta excursió de nou enyoro la força dels seus paisatges.

dissabte, 19 de febrer del 2011

Scorpions

- Still loving you -

Música i lletra: Scorpions

"Still loving you" va ser la cançó que em va acompanyar mentre preparava la que va ser la meva primera marató l'any 1988.

Avui, a quinze dies de la 33a edició d'aquesta prova barcelonina, he volgut recordar aquesta clàssica balada.


----------




dimecres, 16 de febrer del 2011

Ja fa sis anys

Des del seu inici m'he enganxat a la sèrie "Polseres vermelles". Traspua esperança, vida i força davant de les situacions més cruels i injustes que la vida ens pot arribar a plantejar. I és que moltes malalties i problemes de salut mostren el seu costat encara més injust quan es tracta de nens o joves. No puc evitar identificar-me amb una situació que, salvant les distàncies, vam haver d'afrontar ara fa uns anys.

Precisament avui fa sis anys que la meva dona va ingressar a l'Hospital Materno Infantil de la Vall d'Hebron de Barcelona. Embarassada de 24 setmanes, feia pocs dies que havien detectat que la nena que portava al seu ventre presentava un dèficit en el seu creixement normal.

Després de la primera reacció, sensació d'impotència, fins i tot de culpabilitat, vam procurar d'assimilar la situació, i en certa manera ens vam preparar per a qualsevol desenllaç. Malgrat tot, l'esperança ens va acompanyar en tot moment. La complicitat amb metges i infermeres, i altres pacients, sens dubte és el millor remei per fer front a l'adversitat i a suportar millor els moments de solitud que s'arriben a viure.

L'estada a l'hospital va durar quatre setmanes amb controls ecogràfics a diari. Després de néixer la nena (amb 28 setmanes i 560 grams), les visites diàries a la unitat de neonats es van perllongar durant tres mesos més. Aquesta experiència ens va fer créixer moltíssim i sis anys després ens sentint molt afortunats, agraits a l'equip mèdic i d'infermeria, i també a l'àngel de la guarda que vola nit i dia pels voltants d'aquell hospital a tocar de la serra de Collserola. Pobre querubí, tant de bo sempre pogués enllestir la seva feina amb la mateixa eficàcia.

Amb motiu del cinquè aniversari de la nostra filla, l'any passat, vam encetar un bloc que aviat arribarà a la seva fi. Són les notes que vam prendre durant el primer any de la seva vida, una mena de diari que ens ajudà a expressar sentiments, plors i alegries. Després dels primers mesos el dia a dia ens va fer deixar l'hàbit d'anotar els fets en el diari, primer per la normalitat del creixement de la nostra petita, i després per les noves esperances engendrades i que al cap del temps van completar la família.

dilluns, 7 de febrer del 2011

Compartiments estancs

Fa setmanes que visc en una mena de rutina definida per l'esdevenir setmanal. De dilluns a divendres al migdia, feina, feina i més feina (tret, per sort, de primera hora del matí i la darrera del dia). La resta de la setmana, és a dir el cap de setmana, només penso a córrer, en no deixar passar l'ocasió d'entrenar, de sortir a trotar i de fer aquest exercici, ara per ara, tan necessari per a mi.


En el fons, sempre és així. Però a quatre setmanes per la marató de Barcelona m'assalta el dubte i el neguit. Podré córrer i gaudir una marató més? Serà útil i suficient per a la preparació que em cal, concentrar totes les sessions i pensar de manera activa en córrer durant els caps de setmana? Serà que tinc tan interioritzat el fet de córrer que em motiva poc?


Em pesa veure volar les setmanes del calendari i tenir la sensació de ser al mateix lloc, de no haver avançat. Els dies i les setmanes passen sense cap lligam entre elles. La preparació per la marató seria aquest objectiu que ho relliga tot, l'excusa perfecta per il·lusionar-se... Però, i després del dia 6 de març, on seré?

dissabte, 5 de febrer del 2011

Entrenament crepuscular

Avui he pujat a córrer a la carretera de les Aigües. Una bona sessió d'entrenament. He anat corrent cap a ponent fins al peu de Sant Pere Màrtir. El sol ponent es deixava mirar i retallava les siluetes cada vegada més definides de les poques persones que aprofitaven, com jo, els darrers instants de llum per córrer, passejar o pedalar.

El dia hivernal ja s'allarga i hi ha més temps per observar com canvien alguns matisos cromàtics. Fa uns dies la Candelera va riure, i diuen que l'hivern és ben viu, però ja es poden veure els primers arbres florits. És el benigne hivern mediterrani.

En arribar al mirador dels Xiprers no m'he pogut estar d'aturar-me, i a més de recuperar l'alè i veure aigua, he observat com els fanals començaven a il·luminar els vials de Barcelona i les ciutats de la plana del delta del Llobregat. Feia temps que no feia aquest exercici. Espurnes de llum taronges, vermelles, blanques o verdes, unes mòbils i frenètiques, les dels cotxes, altres estàtiques, les dels fanals, i algunes canviants, com les dels semàfors. A l'horitzó, una franja de taronja intens separava l'encesa artificial de l'esfera crepuscular encara lluminosa i nítida del cel on només hi destacava un prim fil de lluna nova.

De sobte, entre el brogit de la gran ciutat el vent m'ha portat un so de corneta provinent de la caserna del Bruc. En reconèixer la tonada d'aquest himne aliè ha trontollat la placidesa del moment, i he seguit corrent fins a la fi del meu entrenament, com fugint cap a una albada desitjada que cada cop sembla més llunyana.