divendres, 28 de setembre del 2012

Intent d'ascensió a l'Eriste Sud

Sota els nostres peus la terra i les pedres descompostes es posaven en moviment a cada intent d'avançar. Malgrat la inseguretat que això ens provocava, vam superar el tram inferior d'aquella bretxa i vam topar amb uns cinc metres de roca vertical. Per sobre, només una petita agulla rocosa i un boci de cel atrapat entre les parets de la bretxa. Cap intuïció sobre la continuïtat vers al cim d'un recorregut que havíem composat de la lectura de vàries ressenyes sense gaire consens en la seva descripció.

Haguéssim superat aquest escull sense problemes en altres temps? Estàvem més pendents de guardar forces pel descens d'aquella caòtica bretxa, que no pas de l'ànsia de fer cim? Hem perdut la confiança de moure'ns per l'alta muntanya? Som ara més assenyats?

Preguntes que no cal respondre però que s'han de formular per deixar enrere qualsevol sentiment de frustració i recuperar la confiança en un mateix, i en el company de travessa, per saber que ara només val l'encertada decisió de deixar l'ascensió a l'Eriste Sud per una altra ocasió.

La muntanya ens interroga a cada volta que la petgem i ens ajuda a conèixer els nostres límits. Però amb els anys les referències es perden i cal un nou aprenentatge. I si assolir un cim ens dóna una gran satisfacció i coneixement, amb els anys hem aprés el valor de la renúncia, que no és altre que acceptar les regles que imposa la muntanya i saber que en la renúncia hi resideix l'anhel de tornar a cobejar el cim.

A banda d'això, l'intent d'ascensió a l'Eriste Sud per la vall de Barbarisa ha suposat el meu particular descobriment d'un circ, uns llacs i unes parets encara mai vistes per mi. I per si no fos poc, acampar vora un rierol, amb tempesta inclosa, després de temps de no fer-ho, m'ha reconciliat amb una manera de viure la muntanya més seductora.

En resum: sortida d'alta muntanya a les acaballes de l'estiu, amb acampada inclosa (cota 2.100 m, per sota dels llacs de Barbarisa) 1 h de camí des del port de Saunc. A l'endemà 2.30 h d'ascensió fins al punt de retorn a mitja bretxa (cota aproximada: 2.850 m) i retorn fins al coll de Saunc (3.15 h). Una bona trescada amb un final encara obert. 


De camí cap als estanys de Barbarisa sota un cel amenaçador.

Vespre, tenda, tempesta i un sol desig: que l'endemà fos net i clar.

D'esquerra a dreta: Eriste Sud, tuca de Comajuana i pic Baix de Bagüeña.



divendres, 21 de setembre del 2012

#11s2012: ciutadania i lideratge polític

Per tot el que està passant aquests darrers dies al voltant de l'esdevenir de Catalunya com a projecte de país, em ve al cap el pregó de les Festes de la Mercè del 2011 pronunciat per Joaquim Maria Puyal, just ara fa un any. En destaco només un parell de reflexions:

La primera fa referència a la vaga de tramvies de l'any 1951

"La vaga de tramvies de 1951 és una referència que avui continua sent vàlida per a nosaltres. La conclusió és molt senzilla. Els ciutadans tenim força. Els ciutadans tenim molta força, i si ho sabem podem condicionar el futur. Això ha de ser la democràcia: creure que nosaltres depenem de nosaltres."

La segona és en relació al lideratge polític

"Ens fan falta servidors públics que tinguin condicions i que siguin prou intel·ligents per detectar el moment i encertar l’estratègia que ens calen. ¿Sabeu que vol dir això? Que necessitem líders! Lideratge no vol dir sortir als diaris. N’estem tips de gent que té l’ofici del lideratge! Ens calen líders de debò. Que tinguin el valor de l’autenticitat, que treballin, s’exigeixin, s’esforcin i estiguin convençuts d’allò que ens diuen. Líders de debò, que te’ls miris als ulls i te’ls creguis, amb més fons que aparença, amb més compromís que simple implicació, amb més autoritat encara que poder. I, naturalment, que tinguin alguna cosa a dir-nos, a proposar-nos. Que tinguin un projecte. Si no hi ha un projecte no hi ha vida."

Aquí l'àudio per a qui el vulgui escoltar sencer.

I bona Mercè 2012 a tothom.


divendres, 14 de setembre del 2012

Una excursió, una descoberta

Sense cap mena de dubte puc afirmar que les muntanyes del Ripollès han estat les més freqüentades per mi des de que tinc consciència excursionista. Tot i això, com és normal, hi ha forces racons per conèixer i el fet d'anar amb canalla de 5 i 7 anys em motiva a la descoberta de llocs i paisatges que d'altra manera no cobejaria.

És el cas del Castell dels Moros (2.123 m) un cim situat en el cordal que arrenca del puig de Fontlletera cap al sud-est i que cau sobre el poble de Tregurà. La pista que comunica Tregurà amb Pardines facilita l'accés al punt d'inici d'aquesta excursió i permet guanyar altitud.

Iniciem el camí a uns 1.850 m, al pla de la Montjoia, per enfilar-nos cap a la carena pel pendent herbat fins a situar-nos en una mena de coll entre el nostre objectiu i el cimet de Torroella de Dalt (1.989 m). Des d'aquí el pendent es suavitza i seguim ascendint francament cap al Castell dels Moros. A mesura que avancem la panoràmica s'eixampla cap a totes bandes i identifiquem diversos cims i serres. La perspectiva per a mi és nova i grata: serra Cavallera, Cerverís, Balandrau, Pastuira, les Agudes, Costabona... i tot de cims vistos per vessants fins ara amagats.

El cim culmina amb una prominència rocosa que, com si fos una fortalesa, cau més vertical i accidentada pel seu vessant nord-est. Potser per això el nom de Castell dels Moros. Tot plegat fa més altiva i magnifica la panoràmica malgrat quedar per sota de la resta de cims més propers.

Una bona excursió per fer amb la canalla que, malgrat la calor, fan més dispendi d'energies empaitant saltamartins que no pas pujant la muntanya. Els forats dels talps i alguna vaca pasturant també els van cridar l'atenció.

I com que les seves descobertes també són les nostres, aquest modest cim secundari possiblement serà un bon reclam quan la neu cobreixi els alts vessants d'aquestes valls, que aquest estiu han estat més eixuts que de costum.

El puig de Fontlletera, al fons a la dreta, des del Castell dels Moros