dimecres, 26 de juny del 2013

30a Mitja Marató de Sant Cugat. Possibilisme atlètic

Abans de Sant Joan es van obrir les inscripcions per participar a la Mitja Marató de Sant Cugat 2013. Amb trenta edicions que celebra enguany, aquesta és una de les mitges més veteranes de Catalunya.

No sabria dir per quina raó fa temps que no hi participo, però en tinc bons records de la cursa, tot i que només hi he participat en cinc ocasions. La primera va ser el 1988 i les altres entre l'any 2000 i l'any 2005.

L'any 2003, coincidint amb la vintena edició, la cursa es va moure en el calendari per passar a fer-se a inicis de tardor. Abans es feia entre finals de gener i inicis de febrer, sovint amb unes temperatures força baixes que sumaven al·licient al repte. De les meves participacions recordo un ambient de cursa agradable i bona organització. Quant el recorregut el recordo variat i no precisament pla, d'aquells de prendre's la cursa amb calma i anar fent.

Les dues darreres edicions que hi he participat -2003 i 2005- fer la mitja de Sant Cugat era per a mi el primer contacte amb la distància de 21.097 m, com un test on mesurar les sensacions i plantejar la temporada després d'un estiu amb curses i sessions d'entrenament més aviat curtes.

Ja he anotat la data del 29 de setembre del 2013 a la meva agenda atlètica. Només caldrà trobar el moment per inscriure's i entrenar, és clar. No acostumo a plantejar-me les curses amb tants mesos pel mig. De fet, en els darrers temps, córrer una cursa per a mi és una "possibilitat atlètica" que es consolida segons es determinin els altres factors del meu lleure. En aquesta ocasió, a més, em cal un extra de motivació que només pot donar-me la perspectiva del temps, com per exemple tot un estiu per endavant. I és que la 30a Mitja Marató de Sant Cugat seria córrer la meva primera mitja des del febrer de 2011.


dimarts, 18 de juny del 2013

El Puigmal, polifacètic i generós

El Puigmal des del camí que ascendeix des de la collada de Fontalba.
Dissabte passat vam ascendir el Puigmal des de Fontalba. L'ascensió des d'aquest punt és fàcil i directe. L'itinerari s'enfila per la carena que arrenca de la collada de Fontalba i en tot moment deixa veure la massa d'aquest robust cim, tot i que fins al darrer tram no veurem el veritable cim. Pel fàcil accés -una pista de poc més d'11 km puja de Queralbs a Fontalba- aquesta és la ruta més freqüentada que assoleix el sostre del Ripollès.

Vam començar a caminar gairebé a les deu del matí pensant que passaríem força calor. Però a mitja ascensió un vent més aviat fresc ens va acompanyar fins al cim. Vam passar d'anar en samarreta a posar-nos màniga llarga per acabar amb el paravent en el cim estant i amb guants en el primer tram del descens. Un fet no gens estrany al Puigmal doncs és un cim altiu, molt exposat als quatre vents i que supera els 2.900 m, factors que en l'alta muntanya no s'han de menystenir.

La baixada la vam fer per la coma de l'Embut fins a Núria. En el primer tram, fins una mica més avall del pluviòmetre, la neu encara era abundant per ser mitjans de juny. I és que aquesta temporada la primavera ha estat freda i humida i encara resta molta neu per fondre. L'espectacle és desbordant doncs els rierols baixen ufanosos a les portes d'iniciar-se un estiu.

Un cop a Núria vam dinar i descansar enmig de l'ambient de la cursa d'ultraresistència de l'Emmona que tenia l'arribada de la modalitat marató a l'esplanada del santuari. Després vam retornar cap a Fontalba per l'entretingut camí que voreja la base oriental del Puigmal: Núria, Torreneules, Balandrau, Cerverís, Taga, la Vall de Ribes... és l'ampli panorama que ens acompanyà. El trajecte era un xic més concorregut que de costum doncs els participants de l'Emmona ens anàvem avançant camí de Fontalba amb la mirada posada a Sant Joan de les Abadeses on finalitzava el recorregut d'un centenar i escaig de quilòmetres.

L'ascensió de dissabte al Puigmal m'ha fet pensat en el sentit dels mots "fer muntanya", una expressió que tot sovint molts excursionistes i muntanyencs fem servir i que no sé per quina raó sembla defugir d'etiquetes com ara excursionista, alpinista, muntanyenc... Fer muntanya és descobrir les muntanyes i les valls, tornar al cap del temps a un cim i ascendir-lo com si fos el primer cop, i en acabar pensar en la propera excursió. Fer muntanya és reconèixer els vessants que fa temps ja havies petjat, ubicar amb la mirada altres cims que has pujat o que cerques l'ocasió per fer-ho. Fer muntanya transcendeix l'exercici físic que suposa pujar cims i fer travesses, és una manera de plantejar-se l'esdevenidor, qualsevol petit repte que ens doni la vida.

En 30 anys de fer muntanya he estat al Puigmal vuit vegades i quan dissabte descendia del Puigmal intentava repassar mentalment aquestes vuit jornades muntanyenques. Després, en arribar a casa vaig descobrir entre les meves notes d'excursions que mai havia repetit el mateix itinerari. Això em va fer sentir ric i agraït a aquest Puigmal enorme, polifacètic i generós que es deixa fer pels seus camins i vessants.

L'ascensió des de Fontalba recorre en to moment la suau carena sud del Puigmal.
Cornises de neu a la collada d'Er, al vessant nord del Puigmal. 
Capçalera de la coma de l'Embut, amb el pic del Segre a la dreta.
Torrent de la coma de l'Embut.




diumenge, 9 de juny del 2013

Matinal al Puig Madrona

A l'extrem nord-occidental de la serra de Collserola trobem el Puig Madrona (341 m), una magnífica talaia que separa el Baix Llobregat del Vallès Occidental i que malgrat la seva escassa alçària esdevé un dels millors miradors dels confins de l'àrea metropolitana. Cap a l'oest la panoràmica domina bona part del Baix Llobregat, des del Papiol i Sant Andreu de la Barca fins al delta del Llobregat; la visibilitat cap al nord arribava avui a les muntanyes prelitorals de Montserrat, Sant Salvador de les Espases, l'Obac i la Mola; mentre que cap al sud es gaudeix de tota l'amplada dels turons emboscats de Collserola fins al cordal que s'estén entre el Tibidabo i el Puig d'Olorda.

El punt d'inici de l'excursió ha estat la masia de Can Barba, a la base del vessant nord de Puig Madrona. Després d'alguna divagació i dubtes de quin camí o pista calia seguir hem emprés l'ascensió seguint les marques blanques i grogues del PR C-35 que menen cap al cim. Primer per pista i tot seguit per un corriol dreturer, ens hem enfilat carena amunt envoltats d'un atapeït bosc d'alzines que desprenia olors de tardana i humida primavera. Sense pèrdua hem arribat al cim coronat per un vèrtex geodèsic i una torre de vigilància forestal.

Al cim hem coincidit amb altres excursionistes -pocs- i sobretot amb corredors i ciclistes de muntanya que després de recuperar l'alè emprenien sense gaire treva el seu descens. Un esperó rocallós parcialment arbrat ens ha convidat a seure per reposar, gaudir de la vista i fer alguna foto, nomenar les muntanyes (Sant Ramon, l'Ordal, Montserrat, Sant Salvador, la Mola, Tibidabo, Olorda...), pobles i ciutats (el Papiol, Sant Andreu de la Barca, Castellbisbal, Rubí, Terrassa...), fer un ganyip i un glop d'aigua. Les dues criatures, entre mos i glop i amb la seva desbordant i inacabable fantasia han lluitat contra algun ferotge senglar a lloms dels seus cavalls.

Hem seguit l'excursió baixant cap a l'àrea recreativa de la Salut on hem visitat l'ermita de la Mare de Déu de la Salut del Papiol, originària del segle IX, tot un tresor emmarcat entre prats i bosc. A continuació hem anat pel GR-96 direcció Valldoreix, sender que hem abandonat en uns cinc minuts per seguir els rètols del parc en direcció a Can Barba. Aquest camí és una pista tranquil·la i poc transitada que voreja el puig pel seu vessant oriental i enllaça amb el PR C-35. Arribats de nou al PR hem desfet el camí fins al punt d'inici.

En resum, una bonica excursió matinal que ens ha descobert un racó de Collserola per a nosaltres encara desconegut. A banda de les aturades per ganyipar i badar, l'ascens l'hem fet en uns 45 minuts, el mateix que hem trigat en retornar al punt d'inici.

La muntanya de Montserrat des del cim del Puig Madrona.
Per la seva àmplia panoràmica al cim del Puig Madrona hi trobem una torre de vigilància forestal.
L'ermita de la Mare de Déu de la Salut del Papiol, originària del segle IX i que dóna nom a una àrea d'esbarjo, s'assenta al sud del Puig Madrona.
Làpida que es troba a l'entrada de l'ermita de la Salut.
Aspecte de la tranquil·la pista que enllaça en GR-96 i el PR C-35 pel vessant oriental de Puig Madrona.