El Puigmal, polifacètic i generós

El Puigmal des del camí que ascendeix des de la collada de Fontalba.

Dissabte passat vam ascendir el Puigmal des de Fontalba. L'ascensió des d'aquest punt és fàcil i directe. L'itinerari s'enfila per la carena que arrenca de la collada de Fontalba i en tot moment deixa veure la massa d'aquest robust cim, tot i que fins al darrer tram no veurem el veritable cim. Pel fàcil accés -una pista de poc més d'11 km puja de Queralbs a Fontalba- aquesta és la ruta més freqüentada que assoleix el sostre del Ripollès.

Vam començar a caminar gairebé a les deu del matí pensant que passaríem força calor. Però a mitja ascensió un vent més aviat fresc ens va acompanyar fins al cim. Vam passar d'anar en samarreta a posar-nos màniga llarga per acabar amb el paravent en el cim estant i amb guants en el primer tram del descens. Un fet no gens estrany al Puigmal doncs és un cim altiu, molt exposat als quatre vents i que supera els 2.900 m, factors que en l'alta muntanya no s'han de menystenir.

La baixada la vam fer per la coma de l'Embut fins a Núria. En el primer tram, fins una mica més avall del pluviòmetre, la neu encara era abundant per ser mitjans de juny. I és que aquesta temporada la primavera ha estat freda i humida i encara resta molta neu per fondre. L'espectacle és desbordant doncs els rierols baixen ufanosos a les portes d'iniciar-se un estiu.

Un cop a Núria vam dinar i descansar enmig de l'ambient de la cursa d'ultraresistència de l'Emmona que tenia l'arribada de la modalitat marató a l'esplanada del santuari. Després vam retornar cap a Fontalba per l'entretingut camí que voreja la base oriental del Puigmal: Núria, Torreneules, Balandrau, Cerverís, Taga, la Vall de Ribes... és l'ampli panorama que ens acompanyà. El trajecte era un xic més concorregut que de costum doncs els participants de l'Emmona ens anàvem avançant camí de Fontalba amb la mirada posada a Sant Joan de les Abadeses on finalitzava el recorregut d'un centenar i escaig de quilòmetres.

L'ascensió de dissabte al Puigmal m'ha fet pensat en el sentit dels mots "fer muntanya", una expressió que tot sovint molts excursionistes i muntanyencs fem servir i que no sé per quina raó sembla defugir d'etiquetes com ara excursionista, alpinista, muntanyenc... Fer muntanya és descobrir les muntanyes i les valls, tornar al cap del temps a un cim i ascendir-lo com si fos el primer cop, i en acabar pensar en la propera excursió. Fer muntanya és reconèixer els vessants que fa temps ja havies petjat, ubicar amb la mirada altres cims que has pujat o que cerques l'ocasió per fer-ho. Fer muntanya transcendeix l'exercici físic que suposa pujar cims i fer travesses, és una manera de plantejar-se l'esdevenidor, qualsevol petit repte que ens doni la vida.

En 30 anys de fer muntanya he estat al Puigmal vuit vegades i quan dissabte descendia del Puigmal intentava repassar mentalment aquestes vuit jornades muntanyenques. Després, en arribar a casa vaig descobrir entre les meves notes d'excursions que mai havia repetit el mateix itinerari. Això em va fer sentir ric i agraït a aquest Puigmal enorme, polifacètic i generós que es deixa fer pels seus camins i vessants.

L'ascensió des de Fontalba recorre en to moment la suau carena sud del Puigmal.

Cornises de neu a la collada d'Er, al vessant nord del Puigmal. 

Capçalera de la coma de l'Embut, amb el pic del Segre a la dreta.

Torrent de la coma de l'Embut.