Feia temps que no sabia res d'en Clariana. Fa pocs dies vaig coincidir amb ell trotant per la carretera de les Aigües i vam compartir una estona d'entrenament plegats sota una esplèndida lluna plena. Torna a estar molt animat i prepara la marató de Barcelona que enguany se celebrarà el diumenge 1 de març.
En Clariana, acostumat a córrer almenys una marató per any des del 1999, durant les dues darreres temporades ni s'ho havia plantejat. En tot aquest temps, però, no ha deixat de córrer ni participar en curses, tot i que menys, doncs entre la feina i la família no ha trobat les condicions òptimes per preparar una cursa d'aquestes característiques. No és que ara s'hagi alliberat gaire de les responsabilitats en l'àmbit familiar, més aviat al contrari, doncs es troba en un moment en que tant els seus progenitors com els seus descendents requereixen més cura i atencions que mai.
Però en Clariana necessitava plantejar-se un repte i com que ja sap que és córrer i acabar una marató amb certa pressió pel registre final, ara potser el que busca és sortir a córrer i no estar pendent de si millorarà o no la seva marca personal, simplement vol acabar la cursa. Dos factors han estat els que l'han animat a afrontar el repte. El primer és que des d'inicis del passat estiu només ha descansat tres setmanes no consecutives, tot i que de mitjana no ha sortit més de dos dies per setmana. El segon són les bones sensacions i registres assolits en les poques curses en que ha participat darrerament. Vistes les coses, el més important en aquest cas serà el saber-se mentalment capaç d'acabar la cursa. La seva lluita no serà només contra els quilòmetres, sinò sobretot contra la veueta que tot maratonià sent a partir de la trentena de quilòmetres i que va repetint: -Què fas aquí? Si t'atures ara s'haurà acabat el patiment.- En Clariana coneix aquestes sensacions quan es va a tope i al límit de les forces segons la preparació i l'objectiu plantejat, però desconeix que passa pel cap quan es corre sense aquesta tensió. El primer de març de 2009 tindrà 6 hores per experimentar-ho. Molta sort.
Però en Clariana necessitava plantejar-se un repte i com que ja sap que és córrer i acabar una marató amb certa pressió pel registre final, ara potser el que busca és sortir a córrer i no estar pendent de si millorarà o no la seva marca personal, simplement vol acabar la cursa. Dos factors han estat els que l'han animat a afrontar el repte. El primer és que des d'inicis del passat estiu només ha descansat tres setmanes no consecutives, tot i que de mitjana no ha sortit més de dos dies per setmana. El segon són les bones sensacions i registres assolits en les poques curses en que ha participat darrerament. Vistes les coses, el més important en aquest cas serà el saber-se mentalment capaç d'acabar la cursa. La seva lluita no serà només contra els quilòmetres, sinò sobretot contra la veueta que tot maratonià sent a partir de la trentena de quilòmetres i que va repetint: -Què fas aquí? Si t'atures ara s'haurà acabat el patiment.- En Clariana coneix aquestes sensacions quan es va a tope i al límit de les forces segons la preparació i l'objectiu plantejat, però desconeix que passa pel cap quan es corre sense aquesta tensió. El primer de març de 2009 tindrà 6 hores per experimentar-ho. Molta sort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada