dimarts, 13 de novembre de 2007

Clariana. Un corredor popular

El passat diumenge es va celebrar la 12 Mitja Marató de Castellbisbal. Fins al quilòmetre 7, el recorregut és majoritàriament de baixada, i convida a alguns atletes a xerrar, sobretot sabedors que entre els quilòmetres 10 i 15,5 la carretera presenta fortes rampes i cal no "cremar-se" abans d'hora. A més, enguany el matí era fresc i calia temperar el cos a poc a poc.

Així les coses, vaig aprofitar per conversar amb en Clariana, un dels molts atletes populars que fa anys, diumenge rere diumenge, surt a córrer alguna de les moltíssimes curses que es disputen per tota Catalunya.

-Com va començar la teva afició a les curses de fons?
-Abans de res vull puntualitzar que no sóc atleta, és a dir, no m'he format en cap club ni he corregut mai en pista. M'ha agradat córrer i ho he fet. Primer com a preparació física, després per afició a la mítica distància de la marató i totes les sensacions que l'envolten.

-És la primera vegada que corres a Castellbisbal?
-Ui no! De les dotze edicions de la mitja, aquesta és la meva 7a participació. M'agrada el circuit, doncs tot i ser dur, és variat i en tinc un bon record. L'any 1998 va ser la primera mitja que corria després d'un llarg parèntesi atlètic d'uns 10 anys. La vaig córrer mentre preparava la marató de Barcelona'99.

-Sé que també t'agrada la muntanya, vaja pujar cims i aquestes coses. Corres curses de muntanya?
-Abans que atleta sóc muntanyenc, però no m'atrauen les curses de muntanya. Una cosa és córrer o entrenar per camins de terra enmig del bosc, i l'altra és pujar cims i carenes afrontant grans distàncies i desnivells. En aquest cas prefereixo fer-ho caminant, no només per que no estic preparat per assumir l'esforç físic que representa, sinó per que m'agrada gaudir la muntanya a peu.

Anem passant els quilòmetres i en alguns punts on es concentra públic les filles i la dona d'en Clariana l'animen efusivament.

-Com viu la teva dona la teva afició?
-És molt comprensiva i m'anima molt. Té molta paciència, però penso que també s'ho passa bé. Altrament també sortiríem a un lloc o altra a passar els matins de diumenge. Abans sortíem més sovint i no ens importava fer més quilòmetres per anar a una cursa. Ara amb les dues petites triem curses que queden més a prop de casa. Amb els entrenaments també cal adaptar-se als canvis, surto menys estona, doncs a casa sempre hi ha coses per fer. Es tracte de saber triar les prioritats de cada moment i estar d'acord amb la parella. El que per a mi ara és un dubte és si les meves filles ho entendran a mesura que es facin més grans.

-En qualsevol cas és important no deixar de banda les aficions, oi?
-És clar, pot semblar egoista, però si ho deixés ho trobaria a faltar i el meu estat d'ànim decauria. Per a mi el córrer és com una teràpia, a banda de sentir-me bé físicament, el córrer és una manera de destil·lar pensaments i "suar" preocupacions i cabòries. Això no vol dir que quan ha calgut he estat setmanes sense calçar-me les bambes per que les circumstàncies ho han demanat.


Hem passat el quilòmetre 7 i comencem el retorn cap a Castellbisbal i és clar, toca pujar tot el que hem baixat. Així doncs, m'acomiado per una estona d'en Clariana. Ara comença la veritable cursa, i a banda de callar, convé que cadascú segueixi el seu propi ritme.

Sóc a la zona de massatges habilitada al voltant de l'arribada. Els xiulets dels xips de cronometratge sonen cada vegada amb més freqüència, i és que el gruix de corredors ja va arribant. Veig en Clariana que arriba quan el cronòmetre marca 1h 47 min. Després de recuperar l'alè ens retrobem per acabar la conversa.

-Clariana, com t'ha anat aquesta mitja?
-Força bé. No m'havia plantejat cap registre i potser per això estic satisfet. Ha estat un bon matí atlètic i el dia esplèndid. El tram de pujada me l'he pres amb molta calma, sabent que a partir del quilòmetre 15,5 desfèiem la pujada i per tant era un bon moment per recuperar i també per "apretar". Això ho pots fer quan coneixes el recorregut, tot i que en altres edicions he patit força. Ara toca recuperar-se, i pensar en la propera cursa.

-Doncs que vagi bé i molta sort.

Probablement molts atletes populars puguin compartir els plantejaments d'en Clariana. Ell sap que mai guanyarà cap cursa, que el seu èxit és seguir amb la pràctica de l'atletisme i disfrutar de cada cursa, sobretot si són maratons. Segur que encara li queden moltes sensacions satisfactòries per viure, que compartirà amb la petita però sorollosa claca que l'acompanya.