Llavors el meu interlocutor va dur un xic més enllà l'interrogatori i davant les meves respostes afirmatives es va identificar. No m'ho podia creure! Era en CS, un company de classe de l'EGB que retrobava 30 anys després per casualitat.
Podia haver estat algú a qui hagués fet una trastada i no m'ho hagués perdonat mai, algú que m'odies, algú a qui debia diners... Qualsevol d'aquestes situacions serien difícils, doncs tot i admetre que qualsevol pot tenir un costat fosc, en general sóc bona persona (almenys això em diuen).
En CS em va explicar que a través del Facebook, com no podia ser d'altra manera, s'havien trobat un parell de vegades uns quants companys d'aquella promoció del curs 1980/81 i que precisament pel següent dissabte havien tornat a quedar de nou. Evidentment em va animar que hi anés, que ho passaríem bé.
La conversa amb en CS em va transportar a aquella primària etapa. En breus instants un seguit de noms de companys van ser recuperats del meu record i fent memòria a cada nom li corresponia més o menys una cara, uns cabells, un somriure de nen o nena.
Durant aquella setmana fins al sopar vaig estar buscant fotos, només en vaig trobar una, o alguna altra cosa que em transportés a aquella època. Em vaig adonar que de les primeres etapes de la meva vida he anat fent net, i quan no hi ha fotos ni objectes que tocar, només ens queda la memòria i el record.
Finalment vaig assistir al sopar juntament amb altres 6 companys. Va ser entranyable, batalletes, anècdotes, petits detalls i fets que recordàvem com si haguessin succeït feia tan sols unes hores. És curiós això de la memòria.
Per a mi, que he conreat les amistats i vincles en etapes posteriors, va ser força important reviure aquell passat comú. Era un altre temps i altres circumstàncies.
Una cosa: sens dubte el Facebook ha ajudat que alguns d'aquells companys reprenguessin el contacte després d'anys de manera ràpida i àgil, però el cert és que molts d'ells mai l'havien perdut el contacte, doncs per amistat, per veinatge o per afinitat, han anat format la seva pròpia xarxa social al llarg dels anys, sense mòbils ni Internet. En definitiva com s'ha fet sempre.
Fins fa uns pocs anys, semblava que es valorava molt més la individualitat que la comunitat. Aquest darrer terme era com un sinònim de trobar-te atrapat, d'haver perdut la teva llibertat. Menys lliure eres quan més membre de comunitat eres. Massa compromís! Però des de la massificació de les noves tecnologies, sembla que és tot ben bé al revés: SI NO PERTANYS A UNA COMUNITAT NO ETS NINGÚ. Personalment penso, com sempre, que cap extrem és bo. Tot en la justa mesura és l'òptim, i sobretot penso, que pots fer comunitat sense el facebook (aquest darrer és un mitjà més, però no hauria de ser l'únic sinó, en el fons, tampoc estarem parlant de comunitat sinó de comunicacions).
ResponElimina