Avui he pujat a córrer a la carretera de les Aigües. Una bona sessió d'entrenament. He anat corrent cap a ponent fins al peu de Sant Pere Màrtir. El sol ponent es deixava mirar i retallava les siluetes cada vegada més definides de les poques persones que aprofitaven, com jo, els darrers instants de llum per córrer, passejar o pedalar.
El dia hivernal ja s'allarga i hi ha més temps per observar com canvien alguns matisos cromàtics. Fa uns dies la Candelera va riure, i diuen que l'hivern és ben viu, però ja es poden veure els primers arbres florits. És el benigne hivern mediterrani.
En arribar al mirador dels Xiprers no m'he pogut estar d'aturar-me, i a més de recuperar l'alè i veure aigua, he observat com els fanals començaven a il·luminar els vials de Barcelona i les ciutats de la plana del delta del Llobregat. Feia temps que no feia aquest exercici. Espurnes de llum taronges, vermelles, blanques o verdes, unes mòbils i frenètiques, les dels cotxes, altres estàtiques, les dels fanals, i algunes canviants, com les dels semàfors. A l'horitzó, una franja de taronja intens separava l'encesa artificial de l'esfera crepuscular encara lluminosa i nítida del cel on només hi destacava un prim fil de lluna nova.
De sobte, entre el brogit de la gran ciutat el vent m'ha portat un so de corneta provinent de la caserna del Bruc. En reconèixer la tonada d'aquest himne aliè ha trontollat la placidesa del moment, i he seguit corrent fins a la fi del meu entrenament, com fugint cap a una albada desitjada que cada cop sembla més llunyana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada