divendres, 17 octubre de 2014

Un octubre qualsevol


Panoràmica parcial dels cims de la Vall Fosca, entre el Peguera i el Mainera, des del Montsent de Pallars.
La capçalera lacustre de la vall Fosca, al Pallars Jussà, ofereix moltíssimes possibilitats per realitzar excursions. En aquest sector hi trobem gairebé una vintena d'estanys i estanyols, la majoria dels quals estan represats per l'emmagatzematge d'aigua (Gento, Tort, Neriolo, Cubesso, Saburó, Mar, Colomina, Frescau, etc.). Els principals cims superen els 2.900 metres (Peguera, Subenuix, Saburó, Mainera, dels Vidals i Morto). Qualsevol ascensió ens ofereix una magnífica panoràmica dels estanys i cims propers. Qui, a més a més, no s'acontenti amb una ascensió pot realitzar travesses diverses cap a les valls veïnes: Monestero, Peguera o Sant Nicolau.

Un octubre qualsevol vaig emprendre una excursió per la vall Fosca. La principal base d'ascensió de la vall és la presa de Sallente (1.700 m) on s'hi arriba fàcilment en cotxe (36 km des de la Pobla de Segur, 26 des de Senterada i 56 des del Pont de Suert). A les 7:10 del matí iniciava la caminada amb l'objectiu de realitzar l'ascensió a la Pala Pedregosa de Llessui des de la presa de Sallente. Des del final de la presa cap a l'E s'enfila el marcat i costerut camí que condueix a l'estany Gento i al refugi de la Colomina. Al cap de 50 minuts s'arriba a la via d'un carrilet abandonat on tot just hi ha una font. Una parada per descansar i observar que malgrat una nuvolada cap al sector del Peguera, res fa pensar que el temps es compliqui. Ressegueixo la via que em durà fins a l'estany Gento. El traçat és planer i cal travessar quatre túnels excavats a la roca. Quan hi passo hi entra prou llum, excepte al tercer que és força llarg i cal tenir cura dels tolls d'aigua, les travesses de la via i alguna vaca amagadissa.

A un quart de nou arribo a estany Gento (2.151 m) i sense parar m'enfilo cap a un collet que em durà a la coma d'Espós. Al cap de 25 minuts sóc a la base de la Pala Pedregosa, des d'on s'endevina l'itinerari a seguir. El camí no és marcat, però no presenta cap dificultat: cal anar guanyant altitud en direcció a una punta rocosa que hi ha al sud de la Pala Pedregosa.

A mesura que es va guanyant altitud es descobreixen altres estanys i muntanyes; a més de la magnífica vista sobre els estanys Gento i Frescau, cal destacar els cims propers del Montorroio i el Montsent de Pallars. La visibilitat era gairebé nul·la cap al sector que limita amb el parc nacional degut una nuvolada que havia cobert les valls veïnes. Mentre, per la collada de Coma d'Espós estava entrant boira i cap al SW creixien núvols típics de tempesta. Poc a poc la meva visual s'anava limitant, fent-me pensar en una possible retirada.

A les 10 del matí vaig arribar al pas de l'Ós, un fals collet des d'on s'ascendeix en diagonal cap al cim de la Pala Pedregosa. Als sectors obacs dels cims hi havia restes d'una enfarinada que resistia gràcies a l'ambient fred de l'albada. Al cap de 35 minuts arribava al cim de la Pala Pedregosa (2.889 m) després d'una entretinguda cresta, tot i que l'accés directe al cim era senzill.

La baixada va ser ràpida i directa fins a l'estany de Frescau, mentre que el tram fins al Gento seguia un camí poc definit i embrossat. Un cop a la presa del Gento el recorregut coincideix amb el de pujada: via del carrilet, túnels i camí marcat i costerut, aquest cop de baixada, que resulta un bon regal pels genolls. En total 6 hores i 15 minuts (5:35 h de camí).

divendres, 10 octubre de 2014

Pedraforca en dilluns, solitud

El Pollegó Inferior del Pedraforca des del cim principal.
El Pedraforca és una de les muntanyes més visitades i fotografiades de Catalunya. La seva silueta és ben coneguda i fàcil d'identificar des de la llunyania. És tot un símbol per a molts excursionistes, escaladors i alpinistes. A les seves parets hi ha escrites moltes pàgines de la història de l'escalada i, segons l'any, en ple hivern pot presentar unes condicions ben extremes. La seva ascensió a peu no és extremadament difícil, però és una ascensió d'alta muntanya, amb un desnivell gens menyspreable i amb trams on cal estar ben acostumat a grimpar.

Tot i aquests condicionats és una ascensió molt freqüentada. La ruta més habitual és la que surt del Refugi Estasen i s'enfila fins a la collada del Verdet, després progressa per la canal del mateix nom fins al cim Nord i segueix fins al Pollegó Superior (2.498 m). El retorn es realitza cap a l'Enforcadura i es baixa per la tartera de Saldes per prendre el camí que porta de nou al refugi. 

S'estima que el 2012 un total de 22.000 persones van ascendir el Pedraforca per les seves diferents rutes. D'aquestes, poc més de 14.000 feien el descens per la tartera de Saldes, un camí molt malmès per la pròpia dinàmica del pendent i el pas d'excursionistes, i punt de concentració d'accidents.

Segons dades d'un estudi sobre la freqüentació de la tartera realitzat entre 2005 i 2009 (Picot Negre, núm. 15) una mitjana de 16.500 persones/any havien circulat per la tartera de Saldes. A resultes d'aquest estudi, i també de l'augment dels accidents, el camí de la tartera de Saldes va ser arranjat entre l'agost i el setembre de 2013 (La Vanguardia, DARPAMN). Caldran anys per avaluar si l'actuació ha contribuït a la recuperació de l'ecosistema, però seria interessant saber si durant aquest primer any han disminuït el nombre d'accidents. O ben bé no és només una qüestió de l'estat dels camins?

Fa poc que he tornat al Pedraforca. Era dilluns i, com qualsevol dia entre setmana, dilluns a la muntanya és gairebé sinònim de solitud. I així va ser, excepte el company d'excursió i les nostres ombres, no vam trobar ningú més en tot el camí, tret d'uns isards. I pensar que en determinats moments d'un diumenge qualsevol deuen haver punts ben curulls de gent!

L'ascensió, a més, la vam realitzar des de Gósol, un itinerari menys freqüentat que el que surt del refugi Lluís Estasen. L'itinerari s'inicia al poble de Gósol i s'enfila costa amunt per un camí marcat amb pintura groga i marques de PR (blanques i grogues). Després de travessar un bosc el camí puja per uns prats i arriba a la carena, a prop del forat de les Gralles. Aquí enllaça amb el PR C-123 i segueix carenejant per trobar la collada del Verdet. Entre aquesta collada i l'Enforcadura el camí coincideix amb la ruta normal.

Un cel mig ennuvolat i bromós no ens va permetre gaudir plenament de la panoràmica sobre Ensija, el Cadí i el propi massís, però l'ascensió al Pedraforca sempre evoca records i te la seva recompensa. El descens des de l'Enforcadura segueix el PR C-123 que baixa per la tartera de Gósol, gira cap al Pla de la Serra, s'endinsa al bosc i, després de travessar el torrent que baixa del Verdet, arriba a Gósol entre camps i prats. En total van ser prop de 5 h de camí i poc més de 1.000 m de desnivell.

Fa 27 anys de la meva anterior ascensió al Pedraforca però sempre he tingut present aquesta muntanya quan en tantes ocasions l'he observat des d'altres punts. Sempre he sabut, com ara sé, que hi tornaria. I he imaginat que hi feia una nova ascensió, sense presses ni obsessions. I és ben cert que arriba el dia per fer realitat l'anhel. Que hagi estat en la pau d'un dilluns qualsevol entre setmana només ha fet millor la celebració de pujar el Pedraforca.

El Pedraforca, al centre de la imatge amb la tartera nevada, des del Puig de Dòrria.

La paret nord del Pedraforca vista de camí al Comabona.

Des del santuari del Montgrony s'endevina, en darrer terme a la dreta, la silueta del Pedraforca. 

Camí de la Gallina Pelada no podem deixar d'observar la cara sud del Pedraforca.


divendres, 19 setembre de 2014

Per la Mercè, sortirem de nou al carrer

Al carrer Ferran saludem el seguici inaugural de la Mercè 2013.
Avui comencen les Festes de la Mercè 2014, amb el seguici inaugural, el pregó i el toc d'inici. En els darrers anys he viscut i redescobert aquestes festes -igual que les de Santa Eulàlia al febrer- gràcies a les meves filles, molt entusiastes de les cercaviles, els gegants, el bestiari, els bastoners o els castellers.


Els gegants del Pi arribant a la plaça Sant Jaume (La Mercè 2010).
De ben segur que les hem empès a aquest rebombori ciutadà, als sons tradicionals de gralles i timbals, i mentre duri la seva fal·lera allí serem per viure la nostra afició a les festes populars, i reviure algun instant de la nostra infantesa.

- Joan del Riu -
Cançó popular

Entre les moltes cançons que sonaran aquests dies de festa major, una de les meves preferides, ja sigui ballada pels gegants o acompanyada dels cops de bastó, és "Joan del Riu", interpretada en el següent vídeo pel Ball de Bastons del Clot durant les festes de la Mercè de 2011.



----------