divendres, 27 març de 2015

Avui, teatre. L'espectacle ha de continuar...

Animació musical per celebrar el Dia Mundial del Teatre.
Tot i que el Dia Mundial del Teatre és avui, el passat 23 de març el grup Plàudite Teatre va avançar aquesta celebració amb una activitat pels carrers del barri de Santa Eulàlia, a l'Hospitalet de Llobregat. La comitiva, encapçalada per una comparsa musical i formada per alumnes, actors, pares i mares, va sortir del Centre Cultural de Santa Eulàlia per recórrer el carrer Jacint Verdaguer fins a la plaça Francesc Macià. En aquesta plaça, coneguda com la plaça de les Lletres, es va improvisar un petit escenari entre les lletres de la paraula HOSPITALET que formen part del poema visual que Joan Brossa dedicà a la ciutat el 1998.

Primer es va llegir un fragment del Manifest Internacional del Dia Mundial del Teatre, escrit per l'actor polonès Krzysztof Warlikowski:

“Els veritables mestres del teatre es troben més
aviat fora de l’escena. I generalment no tenen
cap interès en el teatre com a màquina per repetir
convencions i reproduir clixés. Ells busquen l’origen
del batec, els corrents vius que tendeixen a evitar
les sales d’actuació i les multituds propenses a
copiar un món o altre. Fem còpies enlloc de crear
mons que estan centrats o fins i tot condicionats
a un debat amb el públic, a emocions que creixen
sota la superfície. I realment no hi ha res que
pugui revelar les passions amagades millor que el
TEATRE."

Tot seguit es donà lectura al poema Emplaçament a l'Hospitalet de Joan Brossa:
Al mig de la plaça forta, les lletres de l’alfabet
apilades l’una sobre l’altra; hi falten les deu lletres
de la paraula HOSPITALET, que estan situades
verticalment al bosc veí, entremig dels arbres.

A continuació va ser el torn dels diferents grups de Plàudite Teatre, des dels més menuts dels tallers de sensibilització i iniciació, fins als grups de joves i adults, que van escenificar breus fragments de poemes de Joan Brossa.

Els més menuts van improvisar una glopada de fum que surt per la xemeneia...
Em miro / en un mirall de mà / on hi ha pintats uns bigotis / i procuro que les ratlles / em vinguin damunt / el llavi de dalt - Joan Brossa
En acabar aquest acte simbòlic, la comitiva retornà al Centre Cultural de Santa Eulàlia on va haver xocolatada per a petits i grans. Una celebració senzilla i popular, farcida de l'entusiasme encomanadís dels actors i dels nens i nenes que participen en els diferents tallers del grup, i una bona manera de recordar que els espais públics també són un bon escenari per a la representació i l'exaltació de les emocions.

dissabte, 21 març de 2015

Primavera, poesia i un pròposit


Ahir va començar la primavera i avui és el Dia Mundial de la Poesia. Ignoro si la UNESCO va triar aquest equinoccial dia per a tal celebració. Em pregunto si a l'hemisferi sud, on acaba de començar la tardor i s'inicia el camí cap a l'hivern austral, també se celebra avui aquest dia mundial.

L'intent de resposta em porta a un record de setembre de 1996. Ens trobàvem viatjant per Argentina i concretament a Posadas, la capital de la província de Misiones. L'estada va coincidir en ple equinocci i per carrers i places la llum del sol allargava les ombres dels estudiants de batxillerat que repartien fulls, ara en diríem flyers, impresos amb poemes per celebrar l'arribada de la primavera austral.

Mots com ara creació, paraula, poesia... evoquen vida, flor, primavera... Però més enllà del tòpic, que possiblement trobem en moltes cultures i manifestacions artístiques, estarem d'acord que la poesia és a tot arreu, sempre, i que qualsevol moment de l'any pot esdevenir creatiu, inspirador i poètic. Conclusió evident.
 
El propòsit -en alguns casos despropòsit- dels dies mundials, sempre ben intencionats i mediàticament oportuns, és reflexionar, celebrar, valorar, reivindicar, actuar i conscienciar sobre un tema que sovint és una assignatura pendent en vies de resolució i que sovint passa desapercebuda per a les persones que amb prou feines tenen garantits uns mínims bàsics.

En el cas de la poesia la UNESCO ens convida a reflexionar sobre el poder del llenguatge poètic i les capacitats creatives de les persones, a reivindicar la poesia com un art actual i un mecanisme de diàleg entre cultures, a valorar la poesia com un vehicle de comunicació artística per als parlants de llengües amenaçades i a recolzar la diversitat lingüística, entre d'altres propòsits.

El meu propòsit, que avança en ferm des de fa setmanes, és deixar-me acompanyar pel so de la paraula i llegir més poesia, per a mi i per als altres, en veu alta i ben fort, escoltar els més menuts que són poesia i tendresa tothora.

La poesia és un vent que desperta emocions, promou desitjos i propòsits. Com aquest poema de Pedro Miguel Obligado (1892-1967) que ens van regalar uns estudiants de batxillerat de la ciutat argentina de Posadas el vespre de setembre de 1996 per celebrar l'arribada de la primavera austral.









divendres, 13 març de 2015

A pròposit de la marató de Barcelona

Marató de Barcelona 2011 al seu pas per la zona de Diagonal Mar.
S'acosta una nova edició de la Marató de Barcelona i com en altres ocasions experimento una barreja d'emocions que pensava esbaldides. I és que encara que aquest any tampoc hi participi, pensar en els milers de persones que afronten el repte o simplement veure pels carrers de la ciutat la línia blava que marca el recorregut, em retornen a l'excitació i l'emoció viscudes anys enrere durant les hores que envolten la cursa. I és que l'aura mítica de la marató la converteixen en una experiència que transcendeix l'esport i excava en el més íntim d'un mateix.

Em vaig aficionar a córrer a mitjans de la dècada de 1980. El 1987 vaig participar en la meva primera marató però vaig abandonar al quilòmetre 27, en plena Zona Franca. Eren els temps de la Barcelona preolímpica i la ciutat encara li donava l'esquena a aquesta prova. Recordo que bona part del circuit circulava per la Zona Franca. Imagineu un diumenge al matí per tal desert urbà?

L'any següent, el 13 de març de 1988, vaig acabar la meva primera marató, un circuit del tot urbà però encara amb molta feina a fer per part dels organitzadors i les institucions de cara a la cita olímpica.

Després d'acomplir aquell somni de joventut, no va ser fins a finals de la dècada de 1990 que em vaig proposar tornar a córrer una marató. Així les coses, el 1999 vaig fer doblet amb la marató de Barcelona al març i la de Mòdena (Itàlia) a l'octubre. La marató de Barcelona la vaig tornar a córrer en les edicions dels anys 2000, 2001, 2003 i 2004, i entremig les maratons de la Plana de Vic (2000), Donostia (2002), Lisboa (2003) i Empúries (2004).

L'any 2005 es va suspendre la marató de Barcelona i a més les meves circumstàncies personals van canviar un xic. I és que el 2005 i el 2007 vaig ser pare! Això vol dir que he tingut un mini equip d'animadores a les curses que he fet des de llavors i que sens dubte han contribuït a fer créixer el meu particular palmarès maratonià, tot i que a un ritme més pausat. Els anys 2006, 2009 (1 i 2) i 2011 vaig córrer la nova i reformada marató de Barcelona, i el 2007 també vaig participar, sense acabar-la, a la marató del Mediterrani.

Les darreres edicions de la marató de Barcelona les he viscut des de la vorera o bé acompanyant algun participant al llarg d'un tram del recorregut. Una manera diferent de viure aquesta festa atlètica que en el cas de Barcelona ha esdevingut un gran atractiu per a corredors que vénen d'arreu a córrer i gaudir de la ciutat.

Aquest diumenge constataré de nou el gir que ha fet el món del córrer a Barcelona (ara en diuen running) des de que m'hi vaig aficionar ara fa una trentena d'anys i que es plasma en fets com l'augment de corredors i corredores (ara en diuen runners) que es proposen acabar una marató (ara en diuen finishers), i en totes les curses i proves atlètiques de tota mena i distància que han sorgit en els darrers anys.