dimarts, 12 de juliol de 2016

Històries i contes sobre gegants

L'estiu és temps de festes majors, tot i que de festes i celebracions a viles i pobles n'hi ha tot l'any. I si és temps de festa major, també ho és de cercaviles on gegants, capgrossos, bèsties i tota mena de figures ballen i ballaran per carrers i places d'arreu.

En els darrers anys també han proliferat les publicacions sobre gegants, en general dedicades als més menuts, encara que algunes van adreçades a totes les edats. A continuació en teniu un breu recull:
En primer lloc parlem de Gegants i bestiari (Cossetània Edicions, 2015) un conte de Roger Roig amb il·lustracions d'Hugo Prades, que acosta els lectors més petits als diferents tipus de figures que passegen per carrers i places a les cercaviles de festa major. Sens dubte, un bon recurs que ajudarà als més petits a descobrir els gegants i gaudir-ne abans i després de la festa.


Sabeu per què Aldric i Isaura, els gegants de Cassà de la Selva, són egipcis? Coneixeu la llegenda del pont del Diable de Martorell? Aquestes i moltes altres històries i llegendes es troben recollides en dues publicacions de Brau EdicionsEl llibre gegant dels gegants (2013) i Més històries gegants dels gegants (2014).

Es tracte de dos contes de gran format, amb text de Nicolás Alonso, que recullen les històries de diferents grups i parelles de gegants de Catalunya, onze en el primer i deu en el segon. Hi són presentats gegants de Solsona, Barcelona, Roses, Vic, Granollers, Sabadell, Lleida, Tortosa o la Seu d'Urgell, entre d'altres. Les il·lustracions, a cura de Carles Arbat, són esplèndides amb els detalls de cada figura. Al final de cada volum hi trobem una veritable plantada de gegants a doble pàgina amb les diferents parelles que hi són representades.



Per últim, a la Col·lecció "Figures de festa" de l'editorial vilanovina El Cep i la Nansa, trobem diversos títols com ara 100 gegants. Petita guia dels gegants de Catalunya (3 volums editats els anys 2013, 2014 i 2016), 50 singulars de la festa. Petita guia de figures singulars de Catalunya (2015) i 50 dracs. Petita guia dels dracs de Catalunya (2015). Les il·lustracions de tots ells són de JuanoIO, mentre que el text és d'Heribert Masana (Excepte a 100 gegants. Volum 3, que és a càrrec d'Aitor Garrido).

Cada volum recull de manera breu la història i origen de cada grup de gegants o figures, la data d'estrena, així com dades relatives als artistes i tallers on van ser construïts. També hi ha mapes amb la ubicació de les diferents poblacions i el calendari de festes on es llueix cada colla. Dins la mateixa col·lecció també s'han publicat quaderns per pintar, un per cada volum.

Sens dubte una col·lecció adreçada a petits i grans que tenen la inquietud de fer créixer la seva fal·lera pel món geganter, la festa i la cultura popular.



dijous, 2 de juny de 2016

30a Cursa de Nou Barris


El diumenge 22 de maig es va celebrar la 30a Cursa de Nou Barris. Però no parlaré gaire d'aquesta prova, ni del temps que vaig fer o del circuit. Aquesta és una cursa molt especial per a mi, no pas per les ocasions que hi he pres part (quatre vegades, tres d'elles des del 2013), si no pels barris per on transcorre.

La cursa te la sortida i l'arribada molt a prop del lloc on vaig viure fins als 25 anys, a tocar de la masia de Can Verdaguer, ara rehabilitada com a centre cívic. La casa on vivia i moltes altres van ser enderrocades després de les olimpíades per allargar la Ronda del Mig cap a la Meridiana. La transformació urbana de la zona ha estat important en aquests anys, especialment entre la Meridiana i l'actual Ronda del Mig.

En els anys de les primeres edicions de la cursa no hi havia ni tan sols el complex esportiu de Can Dragó i molt menys el centre comercial, i tot l'entorn del cementiri de Sant Andreu era un racó de barri, un xic marginal, que sobrevivia el pas dels anys entre tallers, magatzems i cases baixes que es van anar deshabitant fins al seu enderrocament. Quantes vegades no hauré entrat a l'era de Can Verdaguer o jugat al voltant de la bassa que hi ha al darrere? Entre molts records em ve al cap un de l'any 1979 --llavors entre Can Verdaguer i la Meridiana tot eren camps--, quan des del terrat de casa veiem els autocars plens d'aficionats culers que tornaven de Basilea i entraven a la ciutat onejant les senyeres i banderes blaugranes per les finestres.

Però a banda d'aquests records de com era l'entorn de Can Verdaguer ara fa 30 anys, la cursa em va portar imatges de la meva infantesa i joventut. He passat davant d'on vivien alguns companys d'escola o del grup de joves on vaig créixer anant de colònies i excursió; també he passat davant aquell bar a tocar de l'antiga caserna de bombers situada als baixos d'un bloc del carrer de Pi i Molist o davant l'escola on vaig fer l'EGB.

Si, tot i els canvis urbanístics dels darrers 30 anys, els records i pensaments reconeixen l'espai transformat. Per això la Cursa de Nou Barris és especial per a mi, més enllà dels aspectes atlètics, i em plau participar-hi sempre que tinc disponibilitat. Com ha estat enguany en què un cop més he repetit el ritual de visitar el cementiri de Sant Andreu on des de fa uns anys hi reposen els pares, les seves restes, és clar, ja que el seu record és tossudament present en el dia a dia.


dimarts, 24 de maig de 2016

40 anys del primer Makalu

La matinada del passat 23 de maig l'alpinista català Ferran Latorre assolia el cim del Makalu (8.481 m), el seu 12è vuit mil. Latorre ja està més a prop d'aconseguir el repte 14x8000, per al qual li manquen les ascensions al Nanga Parbat (8.125 m) i a l'Everest (8.848 m), i entrar així al selecte grup d'alpinistes d'arreu del món que ho han aconseguit.

Aquesta ascensió d'en Latorre coincideix amb els 40 anys de la primera ascensió estatal a aquest cim de l'Himàlaia. En aquella ocasió va ser l'alpinista Jordi Camprubí, que formava part d'una expedició del Centre Excursionista de la Comarca del Bages. L'ascensió va significar també el segon vuit mil de l'alpinisme català després de l'Annapurna Est del 1974 ascendit per Anglada, Pons i Civis.

L'expedició de Camprubí va instal·lar sis camps, el més elevat dels quals estava situat a 7.900 m, i entre camp IV (7.240 m) i el cim l’expedició bagenca va unir esforços amb una expedició txeca per garantir l’atac final al cim. El 24 de maig de 1976, Jordi Camprubí i tres alpinistes txecs sortien del camp VI i hores després, el català i dos txecs arribaven al cim del Makalu. Malauradament, durant el descens un dels txecs va desaparèixer. L’atac al cim del Makalu es realitzà per l’aresta sud-est, o ruta dels Japonesos, tot i que en el darrer tram es va obrir una variant a la cara est de la muntanya. Era la segona vegada que s’arribava al Makalu per aquesta ruta.

El cap de l'expedició era Josep M, Montfort, qui havia dirigit diverses expedicions del Centre Excursionista de la Comarca del Bages i que el gener de l'any 1979 anys morí d'accident al Cadí mentre preparava una expedició al Lhotse per celebrar el 75è aniversari de l'entitat manresana. A més de Montfort i Camprubi la resta del grup el conformaven Antoni Bahí, Amand Redondo (metge), Enric Bonastre, Joan Frontera, Josep Lleonart, Joan Lleonart, Ramon Majó, Jordi Vinyoli, Antoni Llasera, Josep Salvans i Franz Ludwig. Al llarg de l'expedició es van realitzar estudis relacionats amb el comportament humà davant de situacions extremes i també sobre els avantatges d’utilitzar oxigen a partir dels 7.000 m.