divendres, 29 agost de 2014

A les portes d'una nova temporada atlètica


En arribar a les acaballes d'agost sempre dedico un temps a repassar el que ha estat la meva particular temporada atlètica. La temporada va iniciar-se força bé, amb motivació i bons propòsits com la participació a la 30a Mitja Marató de Sant Cugat, entre d'altres curses. Després, ja a l'hivern, vaig estar uns tres mesos sense calçar-me les vambes a causa d'una lesió. A inicis d'abril vaig reprendre l'activitat atlètica que he mantingut durant tot l'estiu de manera força constant, però sense cap objectiu atlètic. En resum, i si faig cas a les xifres, he fet més quilòmetres i sessions que en les dues temporades anteriors. Això ja és una bona cosa.

He de dir que en els 16 anys que porto corrents de manera constant, mai he sortit a córrer a diari, ni mai he seguit cap pla d'entrenament específic, més enllà de la intuïció, la pràctica espontània, escoltar el cos i gaudir les sensacions viscudes. Al límit entre l'afició i la passió, córrer sempre ha estat per a mi el complement genial a altres activitats com ara la muntanya, i sempre he sabut integrar-la en la quotidianitat amb la mesura justa, sense obsessions.

Tot plegat va començar amb una primera marató acabada amb 21 anys el 1988, seguida d'un període d'uns 8 anys envoltat d'altres aficions, prioritats i circumstàncies, però sempre amb l'assignatura pendent de reprendre l'afició per córrer. L'any 1999 tornava a córrer una marató i des de llavors fins ara han estat una dotzena de maratons i més de 300 curses entre mitges maratons i curses de distàncies diverses. Res de l'altre món, però si un munt de sensacions viscudes. El 2011 vaig córrer la meva darrera marató i durant els 3 darrers anys he mantingut l'activitat en un pla secundari.

Ara comença una nova temporada i em cal construir noves motivacions per retornar a la desitjada habitud de sortir a córrer amb més freqüència. Si segueixo el fil dels apunts sobre el córrer que he publicat en aquest blog (córrerxcórrer) m'adono que la sensació actual no és nova i que s'ha repetit en altres ocasions. Sé que trobaré la fita per recomençar un període amb més o menys sessions i quilòmetres setmanals, amb alguna cursa o tirada llarga, sol o en companyia, mirant de fixar la mirada en un horitzó, millor dit, en un objectiu rellevant, mesurable, acotat en el temps i ecològic amb mi mateix.


dimecres, 9 juliol de 2014

Pirineus i estiu: bivac

La bonança estiuenca, si hi ha calma airosa, convida a allargar la jornada pirinenca fins al punt d'inici de la fosca. Passada la nit sota el cel estelat, ens desperten les primeres llums del nou dia i un vent matiner, i sovint fred, ens anuncia que ja podem pensar en refer el camí. Tot un dia per endavant que de ben segur ens durà a nous cims, que petjarem sense presses per contemplar la grandiositat de la serralada.

Deixar-se allitar sobre les carenes més altes: no és aquesta la màxima comunió amb la muntanya? No és viure així el ritme natural, de sol a sol, i sentir la fressa dels elements atalaiat tothora com un ocell?

Sense menystenir les qüestions de logística que suposa fer un bivac, llevar-se al punt més alt d'un cim o dormir en una collada arrecerats entre gegants petris, són experiències que no s'obliden, especialment quan, com és el meu cas, no sovintegen.

Em vénen a la memòria dos bivacs d'impagable record per a mi: un al cim del Canigó, el dia de Sant Joan de 1989; l'altra al coll d'en Cordier, al massís de la Maladeta i per sobre dels 3.000 m, a mitjans juliol del mateix any, tot just fa vint-i-cinc anys.



divendres, 4 juliol de 2014

Bon dia des de Skardu, Pakistan


Tal dia com avui de 1988 el programa "El matí de Catalunya Ràdio", conduit llavors per Josep Cuní, feia la primera connexió amb l'Expedició Catalana al K2 que intentaria l'ascensió al segon cim més alt del planeta, el K2, de 8.611 m. Aquesta primera connexió va ser des de Skardu, al Pakistan, on s'iniciava la marxa d'aproximació fins al Camp Base del K2, lloc on es va instal·lar l'emissora durant les setmanes que durà l'expedició.

Per primera vegada en la història de la radiodifusió mundial seria retransmès en directe via satèl·lit el dia a dia d'una expedició al Karakorum. Durant tres mesos el periodista Toni Arbonès i el tècnic de so Joan Gelabert, de Catalunya Ràdio, van estar treballant amb aquest propòsit.

L'expedició era formada pels alpinistes Jordi Magriñà (cap), Antoni Ricart (sotscap i metge), Òscar Cadiach, Carles Vallès, Xavier Pérez Gil, Jordi Canals, Lluís Gómez, Enric Hernández, Jaume Torm i Gabriel Gutierrez. L'intent es va dur a terme per la ruta dels Abruços, a l'esperó sudest del K2. Els alpinistes Carles Vallès, Xavier Pérez Gil i Lluís Gómez van arribar als 8.200 metres on van fer un bivac abans d'intentar el darrer atac al cim, però una forta tempesta els va deturar. El mal temps va continuar i després de trenta dies al camp base l'expedició va decidir abandonar l'ascensió.

Vint-i-cinc anys més tard, la primavera de 2013, en Toni Arbonès va publicar el llibre "K2, massa alt per als nostres somnis" (Cossetània, 2013) on recull l'experiència viscuda. Tot just vaig pels primers capítols del llibre, i la coincidència amb la data de la primera connexió ha obert la caixa dels records d'aquell estiu de 1988. Recordo que esperava a diari el moment de la connexió per saber les novetats de l'expedició. En el següent enllaç es pot escoltar un programa especial que es va fer en acabar l'expedició, sens dubte un bon complement de l'acurat llibre de Toni Arbonès.

El llibre extreu algunes de les converses amb els expedicionaris i entre ells i els seus amics i familiars que van seguir l'expedició des de Catalunya. El text és ple de notes a peu de pàgina que denoten la passió de Toni Arbonès pels viatges, coneguda d'altra banda per ser director del programa radiofònic "Els viatgers de la Gran Anaconda", entre d'altres.

Ara potser ens sembla molt senzill això de les comunicacions en la distància però a finals de la dècada de 1980 va ser realment un impacte mediàtic. A més, per als aficionats a la muntanya va suposar conèixer de primera mà, sense filtres, la vida dels expedicionaris i les condicions amb les que es troben, i va oferir l'oportunitat d'emocionar-se. És el poder de la ràdio.