dijous, 30 de juliol de 2015

Mirant el cel


A qui no li agrada mirar el cel? Mirem al cel a tot arreu i en tot moment: al camp, al mar, a la muntanya, a la ciutat, de dia o de nit, quan es pon el sol o a trenc d'alba. El cel sempre és diferent i ens dóna molta informació. Podem només mirar, però també podem observar per aprendre a interpretar allò que hi succeeix i reconèixer els fenòmens que hi esdevenen. Observar el cel és apassionant.

I és que mirar el cel, és aprendre a mirar més enllà d'un mateix, cercar l'alteritat en el nostre entorn, en els paisatges. És, en certa manera, un acte de presa de consciència respecte a tot el que ens envolta. Mirar el cel també ens ajuda a no menystenir la natura i els seus elements.

Sempre m'ha agradat mirar el cel, i sense ser un expert, de sempre he tingut curiositat pels fenòmens meteorològics. Potser vaig interioritzar aquest hàbit quan de petit anava de colònies. Tres cops al dia fèiem l'observació meteorològica, anotàvem en un gran mural l'estat del temps i jugàvem a fer prediccions.

M'ha agradat que La Galera hagi afegit a la col·lecció de contes dedicats a les tradicions populars i cultura catalana el conte titulat "Mirant el cel". El text és de Mònica Usart, dona del temps a RAC1, RAC105 i 8TV, i ens introdueix a diferents fenòmens meteorològics de la mà d'un avi que explica al seu nét un fenomen destacat o freqüent de cada mes. Complementa cada relat un rodolí que resumeix l'aprenentatge del fenomen en qüestió, i cada rodolí va acompanyat de les simpàtiques il·lustracions de Roser Calafell que, tret d'alguna excepció, són habituals en aquesta col·lecció de La Galera. Òbviament és un conte dirigit a la canalla, però també als adults que volen explicar als seus plançons les coses que passen al nostre entorn amb paraules senzilles i que molt fàcilment ens mouran a explicar el relat particular de les experiències viscudes.

A les darreres pàgines trobarem un calendari per anotar dia a dia la temperatura, la precipitació, si ha fet sol, si ha estat núvol o si ha fet vent. Una bona manera d'introduir a la canalla en l'observació meteorològica i també, per què no dir-ho, d'aprendre a tenir paciència a partir de l'hàbit constant d'anotar registres de les coses que passen al nostre voltant. Per cert, el conte es pot trobar amb el format de la col·lecció "Grumets", també de La Galera, però sense el calendari del final.


dimecres, 22 de juliol de 2015

Des del Petit Vignemale estant

 
Passen pocs minuts de dos quarts de set del matí i ja som camí de l'Horquette d'Ossue per ascendir el Petit Vignemale. Hem sortit ben aviat del refugi de Baysellance, un enclavament privilegiat que afavoreix el fàcil accés al tresmil més baix de tot el massís. El dia clareja net de núvols, tot i que cap al sud-est la fosca encara vesteix el rosari de cims que senyoregen el circ de Gavarnie, dels Astazú als Gabieto. Mentre, davant nostre, els primers raigs de sol descobreixen les varietats cromàtiques de la cara nord del Vignemale.

La fresca ens fa avançar a bon ritme i enfilem la pujada final al Petit Vignemale. Al pic de les vuit del matí ja som dalt del cim. El nou dia abraça gairebé tots els cims i congestes que els nostres ulls poden aguaitar. Des del cim estant tornem a nominar un cop més els cims i valls que veiem, mentre refem el record d'ascensions i petjades de quatre dies trescant pels viaranys d'Ossue, Gavarnie i Vignemale. Inconscientment, ajornem així el pensament que som a punt d'emprendre el viatge de tornada cap a casa.

Ascendir el Petit Vignemale ha estat com un ritus d'agraïment a tanta bellesa abans de descendir cap a les valls i enfilar la carretera cap a paratges abraçats pel mar. Fa un temps vaig escriure sobre l'excel·lència alpina de Gavarnie i el Vignemale, tot recordant la meva primera visita. Aquest juliol, i després de quatre jornades d'intensa immersió per aquestes muntanyes, no puc fer més que refermar aquest sentiment pueril vers aquest massís i, per extensió, cap a tots els Pirineus.
 

dimarts, 14 de juliol de 2015

150 anys de la primera ascensió al Cerví

 
El 14 de juliol de 1865 un grup liderat pel britànic Edward Whymper i format pels també britànics Francis Douglas, Charles Hudson i Robert Douglas Hadow, el guia de Chamonix Michel Croz i els de Zermatt, pare i fill, Peter Taugwalder, van arribar al cim del Cerví. Amb els seus 4.477 m, el Cervin (francès), Cervino (italià) o Matterhorn (alemany) era una de les grans muntanyes dels Alps que encara restaven per petjar.

Però aquella gesta va ser tràgica i no exempta de polèmica ni rivalitat per a l'època, tot i que ara ens pot semblar un dels molts episodis que van bastir la llegendària descoberta dels Alps. Durant el descens una caiguda va provocar la mort de quatre membres del grup i només van tornar a Zermatt el mateix Whymper i els dos guies de Taugwalder.

Després de la primera ascensió al Mont Blanc el 1786, realitzada per Jacques Balmat i Michel Paccard, s'havia encetat una època daurada per l'alpinisme amb moltes primeres ascensions als principals cims dels Alps. Però hi havia muntanyes que es resistien a ser conquerides per les aparents dificultats de trobar una ruta normal d'ascens. Era el cas del Cerví, una enorme piràmide compacta de roca que semblava inaccessible després d'anys d'infructuosos intents.

Des de mitjans del segle XIX s'havien realitzat diversos intents, tant pel cantó suís de Zermatt com pel valdostà de Breuil. Personatges com l'irlandès John Tyndall, l'anglès Edward Whymper o el guia italià Jean Antoine Carrel, van ser els protagonistes de les incursions més destacades. Aquests darrers, Carrel i Whymper, havien convertit el seu somni en obsessió. Havien observat i acaronat el Cerví per totes les seves cares en diverses temptatives i ambdós maldaven per assolir el seu cim. Van arribar a fer algun intent plegats i cadascun coneixia les intencions de l'altre vers la muntanya. Tot i aquesta mena de rivalitat, s'havien compromès a dur a terme un intent final unint les seves forces i el coneixement que tenien del Cerví. Però els fets es van presentar en contra d'aquesta aliança i el que podia haver estat la primera ascensió agermanada va comptar amb tots els elements per ser una gesta tràgica i carregada de polèmica, i una de les llegendes alpines més divulgades.

I és que poc abans de partir plegats, Carrel va acabar formant part d'un equip italià avalat pel Club Alpí Italià que buscava una primera ascensió pàtria al seu Cerví. Per la seva banda, Whymper va emprendre la marxa amb un grup format a corre-cuita per tal de no perdre la seva opció de ser el primer. El final de la història d'aquell 14 de juliol de 1865 ja està explicat. Tres dies després, el guia italià Jean Antoine Carrel liderava el grup del CAI i feia realitat el seu somni.

Aquest 2015 se celebren els 150 anys d'aquella ascensió i a les valls que flanquegen el Cerví (Breuil i Zermatt) s'han programat molts actes i celebracions que es concentren especialment durant aquests dies de juliol.

L'any 1938 Luis Trenker i Milton Rosmer van dirigir la pel·lícula "The challenge" ("El reto") que relata aquells fets. Luis Trenker va dirigir les escenes alpines i protagonitzà el paper de Jean Antonie Carrel. És un film pintoresc amb algunes imprecisions però que funciona per conèixer els antecedents d'aquella tragèdia.

Altres documentals com ara "Edward Whymper. La conquista del Matterhorn" ajuden a comprendre el context en què es va produir aquella primera ascensió al Cerví i l'ambient d'aquelles valls alpines de mitjans del segle XIX.