dimecres, 16 abril de 2014

Excursió per la vall del Flequer

La vall del Flequer és una petita vall situada al sud del Bages, tributària per l'esquerra de la riera de Rocafort, bona part de la qual es troba dins dels límits del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, al terme municipal del Pont de Vilomara i Rocafort.

L'excursió per aquesta contrada ens acosta a un paisatge modelat per l'empremta humana amb el pas dels segles. Durant els segles XVIII i XIX el conreu de la vinya a Catalunya va créixer degut a l'augment de la població i les exportacions d'aiguardent cap al nord d'Europa i Amèrica, fet que s'accentuà amb l'avenç de la fil·loxera a França. Això va suposar una gran demanda de terres de conreu dedicades a la vinya i a poc a poc es van ocupar terrenys de mala petja, pedregosos, difícils de treballar i allunyats dels pobles i masos. Per tal que la producció de vi fos factible es van haver de desenvolupar sistemes per fer vi a peu de vinya, com ara les barraques, dipòsits i tines, que s'afegien a tots els murs i parets de pedra seca que esglaonaven els costeruts pendents per augmentar la superfície de conreu.

Aquest és el cas de les valls del actuals termes de "Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de mala mort", dita que expressa el seu aïllament i difícil accés en aquells temps, on hi trobem tot un patrimoni de construccions de pedra seca que ens els darrers anys ha estat recuperat.

Tines del Bleda, primer dels grups de tines que trobem en aquesta excursió per la vall del Flequer.
L'excursió proposada s'inicia a l'aparcament proper a la carretera BV-1124, que comunica el Pont de Vilomara amb Rocafort. El trencall per accedir a l'aparcament es troba a uns 4,2 quilòmetres del Pont de Vilomara. El recorregut segueix el sender local SL C-52 i circula pels dos vessants de la vall del Flequer. Iniciem la marxa per la pista del mas del Flequer i només començar ja ens podem fixar en les restes dels marges de pedra seca ara ocupats per pins. Als 25 minuts deixem el camí principal i prenem un camí cap a la dreta que va a buscar el torrent del Flequer. Abans però ens trobem amb el primer grup de tines, les del Bleda, format per dues tines circulars i les seves corresponents barraques.

Conjunt de les tines del Tosques.
Seguim el camí i abans de creuar el torrent deixem a mà dreta una barraca de vinya. El camí s'enfila per l'obaga de la vall i mena al conjunt de tines del Tosques. Aquest conjunt està constituït per quatre tines circulars i quatre barraques. Reprenem el camí, ara sender enmig del bosc, i veiem algunes barraques a l'altra banda de la vall. Passem a tocar d'un dipòsit de vinya, o xupet, i poc després ja podem veure a tocar de la llera del torrent el següent conjunt de tines, les de l'Escudelleta, un total dotze tines agrupades en grups de tres o quatre. És un bon lloc per aturar-se i imaginar-se el traginar de pagesos i bestiar en temps de verema.

Un dels grups de tines de l'Escudelleta, conjunt que aplega una dotzena de tines en total.
Reprenem el camí i travessem el torrent a gual. Ens enfilem cap a la solana i recuperem la pista principal del mas del Flequer. Al poc arribem a les tines del Ricardo, on trobem sis tines aparellades que s'aixequen gairebé sobre el llit del torrent. Seguim el camí principal i després d'un tram costerut trobem al marge esquerre del camí un parell de tines individualitzades, són les tines del Camí del Flequer. Aquest és el punt de retorn i desfem el camí fins a l'aparcament sense deixar la pista principal.

Les tines del Ricardo descansen gairebé sobre el rocam del llit del torrent del Flequer.
Una passejada tranquil·la, molt apta per fer amb la canalla i passar un matí badant i descobrint les singulars construccions a peu de vinya, tot un llegat arquitectònic del paisatge agrari català.

Horari: 2.25 h, sense comptar les parades
Distància: 6 km
Desnivell: 85 m


dimecres, 26 març de 2014

Passejada pel sector oriental de Collserola

Brots verds a l'inici de la primavera a Collserola.
El primer diumenge d'aquesta estrenada primavera vaig realitzar una curta i fàcil passejada pel sector més oriental de la serra de Collserola. El poc temps que disposàvem va ser suficient per voltar entre el coll de la Ventosa i el turó de les Roquetes i fer un tast del carener d'aquesta part de Collserola. Val a dir que fa anys, tant la part de l'obaga -en el tram del passeig de les Aigües-, com el vessant abocat a Barcelona -amb la carretera alta de les Roquetes que mena del barri de Canyelles fins a l'emblemàtica torre del Baró-, eren indrets on m'hi arribava habitualment durant algunes sortides atlètiques i d'entrenament. Ara bé, mai m'hi havia enfilat als seus turons.

Enlairar-se per aquests turons és descobrir els límits del territori conegut i entrar a la Barcelona amagada, amb les barriades de Torre Baró i Ciutat Meridiana, aquelles que queden a l'altra banda de la serra, enclotades en una petita vall i que sovint veiem des del tren o l'autopista en el trànsit del Vallès al Barcelonès, o a la inversa.

L'àrea de Torre Baró, a llevant del turó de les Roquetes, és el límit oriental de la serra de Collserola.
En menys de dues hores, amb retorn inclòs i a pas tranquil, vam recórrer el passeig de les Aigües fins a una cruïlla que mena cap el coll de Canyelles i els turons Blau, d'en Segarra i de les Roquetes. La modesta altitud d'aquests turons -300 metres i escaig- no és impediment per tenir una gran panoràmica. Cap a Barcelona i el mar hi destaca tot l'entramat dels Nou Barris, Horta i Guinardó, els Tres Turons (Creueta del Coll, Carmel i Rovira), el front marítim amb Sant Adrià, la desembocadura del Besòs i Badalona. Cap al Vallès els relleus de Montserrat i Sant Llorenç del Munt, ens ajuden a situar algunes poblacions com Terrassa, Sabadell o Cerdanyola. També es fàcil identificar el turó de Montcada que emergeix com un sentinella del Besòs entre les serres de Marina i Collserola. A l'altra banda del Besòs, el Puig Castellar i Sant Coloma de Gramenet.

Els Tres Turons, Nou Barris, Horta i Guinardó des del turó d'en Segarra.
A més de reconèixer infinitat de punts del territori a banda i banda d'aquests miradors aturonats, al nostre pas hi podem trobar restes d'activitats ja en desús com ara construccions abandonades o l'entrada del que sembla ser una mina. També és un bon lloc per reconèixer gran varietat de plantes i arbusts que malden per fer-se un lloc i consolidar certa coberta vegetal en un indret massa sovint castigat per incendis: esbarzers, garric, esparreguera, bruc, heura, estepa borrera, caps blancs...

El carener de la serra de Collserola amb el turó Blau a l'esquerra. Al fons, inconfusible, el massís de Montserrat.
En definitiva, una redescoberta que ja em fa voltar el cap pensant en com traçar algun itinerari interessant entre els barris que circumden aquest sector de Collserola.


divendres, 21 març de 2014

Dia Mundial de la Poesia 2014

Avui és el Dia Mundial de la Poesia i ahir a mig món va començar la primavera (*) i ho vull celebrar compartint un dibuix, una cançó, i com no, un poema, que m'evoquen aquest temps de transició cap a la bonança.

El dibuix

Desig primaveral, d'Anna MongayMoltes gràcies Anna.


La cançó

Como esperando abril. Lletra i música de Silvio Rodríguez.


El poema

Si el món fos..., de Joana Raspall.

Si el món fos escrit en llapis,
podria esborrar la lletra
que vol ferir;
podria esborrar mentides
que no cal dir; 
n'esborraria l'enveja
que porta mals;
n'esborraria grandeses
de mèrit fals...
Però és escrit amb tinta
de mal color:
del dolor brut de la guerra
i del dolor.

Qui voldrà escriure un nou món
més just i net?

Potser que tu i jo provéssim,
ben valents, lletra per lletra,
des del nostre raconet...


(*) Fa uns anys era a la ciutat de Posadas (Argentina) un 21 de setembre, dia que començava la primavera austral, i recordo que els estudiants de batxillerat passejaven en grups per la ciutat recitant i regalant poemes a la gent.