divendres, 30 de maig del 2008

10 anys de curses de fons

S'acaba maig. Un maig humit, necessària i urgentment humit. Aquests dies he recordat que ara fa 10 anys vaig reprendre la meva activitat atlètica.
Entre el 1987 i inicis dels noranta, juntament amb un bon company d'excursions ens vam entusiasmar amb les curses de fons i ens vam proposar córrer la marató de Barcelona. L'experiència no va ser molt afortunada però el repte d'acabar una marató estava servit.
Al principi el córrer era també una manera de mantenir la forma de cara a les travesses i ascensions que feiem pel Pirineu. Després van venir els Alps i això va accentuar la nostra activitat atlètica. El 1988 vaig acabar la meva primera marató i un cop assolit l'objectiu vaig seguir fent alguna cursa però sense la mateixa motivació. També és cert que en aquells temps em vaig centrar en altres qüestions vitals. Durant forces anys no vaig córrer gens, però tenia el convenciment que tard o d'hora hi tornaria.
I així va ser. La cursa de El Corte Inglés de 1998 va ser l'inici d'un període de 10 temporades seguides sense deixar aquesta activitat. En aquest temps he corregut 11 maratons i moltíssimes altres curses. Tot i que he tingut períodes de més o menys entusiasme, mai no he deixat l'activitat.
Ara estic en un moment de replantejament d'objectius atlètics. Fa dues temporades que no corro cap marató. La passada tardor vaig córrer la del Mediterrani sense gaire fortuna, i això ha marcat un punt d'inflexió que m'ha portat a acotar els objectius i he entrat en una fase de manteniment atlètic i prou. No sé si això em durà a un altre llarg període d'anys d'inactivitat. Si fos així potser no hi hauria represa. Però ara només vull pensar en aquests darrers anys de curses, i també d'entrenaments, tot i que el que es recorda són les curses. M'ho he passar bé corrent i visitant molts llocs amb l'excusa de córrer una cursa. També he pogut veure com el món de l'atletisme popular ha canviat en aquests 10 anys amb moltes més curses, participants i massificació.

diumenge, 25 de maig del 2008

La sequera social

Pel maig cada dia una raig. Un nou cap de setmana amb el nas enganxat al vidre veient la pluja, com cau, ho remulla tot i fa córrer la gent de bassal en bassal. Temps per endreçar, per exemple, la casa i aquest bloc, fer pastissos i jocs de taula amb els patufos de la casa, llegir i altres aficions sovint massa descuidades.

Després de mesos de sequera ve de gust que tot es remulli. Ja vindrà el temps assolellat que amb aquestes aigües esperem ens deixi un paisatge ben verd i florit, net i clar, d'ombra fresca i olors noves.

Però això no resoldrà pas la sequera d'aquest país nostre, doncs aquí la pluja no sap ploure. Teories de canvi climàtic a banda, és sabut que la regió mediterrània es caracteritza per aquestes variacions en la precipitació, amb cicles de sequera i d'altres episodis de pluges intenses que provoquen riuades.

Ara bé, davant l'augment de població a les zones urbanes i als usos que fem de l'aigua, és clar que hem provocat una sequera estructural, no cíclica, que jo anomenaria sequera social. I això no és causa ni del tipus de clima que tenim ni del canvi climàtic. És aquest progrés malentès, aquest benestar assolit a costa d'esprémer el territori i manca de planificació que, lluny d'adaptar-se al territori i als seus recursos, ha tirat pel dret en moltes ocasions sense cap ordre ni previsió.

dilluns, 19 de maig del 2008

Res és el que sembla

- El lobito bueno -

LletraJosé Agustín Goytisolo. MúsicaPaco Ibáñez

Érase una vez
un lobito bueno
al que maltrataban
todos los corderos.

Y había también
un príncipe malo,
una bruja hermosa
y un pirata honrado.

Todas estas cosas
había una vez.
Cuando yo soñaba
un mundo al revés.
----------

diumenge, 18 de maig del 2008

Parcs urbans: aficions, família i primavera

La primavera és un bon moment de gaudir dels parcs urbans, sobretot si hi podem fer activitats que ens venen de cara i són compatibles per anar amb la família. Sovint trobem ben a prop allò que ens satisfà per gaudir del cap de setmana. Aquí uns exemples.

Parc de Can Mercader. Parc de Cornellà de Llobregat on a més d'un parc infantil ben apariat, hi ha un tren tripulat a escala del Club d'Amics del Ferrocarril de Cornellà que funciona els matins de diumenges i festius per un recorregut d'uns 1,4 km. El parc te jardins, una àmplia arbreda i està molt ben cuidat. És un bon lloc, si s'eviten els festius, per entrenar, doncs hi ha un bon circuit d'uns 1.000 metres sobre terreny tou. Dissabte al matí vaig fer cap aquest parc, la sessió d'entrenament va ser més curta del desitjat per la pluja, però entre que feia dies que no sortia a córrer i la sequera, no em va saber pas greu remullar-me una mica.

Parc de Joan Miró ( o de l'Escorxador). En aquest parc de Barcelona també he anat a córrer alguna vegada, fa molt de temps, però. La visita del passat dissabte a la tarda va ser per veure l'ambient de la prova d'escalada esportiva corresponent a la Copa d'Espanya de l'especialitat. Poques coses a comentar: massa enrenou, poc interés pels que no estan en l'ambient d'aquest esport, i una oportunitat perduda d'acostar aquesta modalitat a més gent. Destijo sort als organitzadors de les jornades Barcelona Escala 2008 i espero que hagin arribat als seus objectius.

Parc de Bellvitge. Diumenge al matí anem cap aquest parc on se celebra la 13a edició de la cursa de Bellvitge. Cursa molt popular, i solidària, que organitza una escola d'aquest barri de l'Hospitalet de Llobregat. Bon ambient de diumenge, bon temps i un entorn fantàstic per inici i final d'una cursa. Al voltant d'aquest parc hi tenim un exemple de l'urbanisme franquista de finals del 'desarrollismo', i els seus edificis conviuen amb la petita església d'origen romànic de Santa Maria de Bellvitge i el modern hotel Hesperia Tower, tot un contrast. Les nenes han jugat al parc infantil, al sorral i també per l'herba. La cursa, d'uns 4 km, ha estat força ràpida. Per a mi ha estat una bona alternativa a la multitudinària cursa de El Corte Inglés que haurà aplegat al mateix temps milers de participants a Barcelona.

divendres, 16 de maig del 2008

Jordi Panyella 'Pany' (Barcelona,1916-Badalona, 2008)

Avui a Badalona s'ha fet el funeral per en Jordi Panyella, conegut amb el sobrenom de 'Pany'. En 'Pany' va morir el passat dimecres 14 de maig a l'edat de 92 anys. Va ser un destacat escalador de la dècada dels quaranta, uns bons anys per l'escalada catalana quan tot estava per fer i Jordi Panyella juntament amb Jaume Reñé, Jordi Casassayas 'Haus', Maria Antònia Simó, entre d'altres, van escriure les planes dels nous temps per l'escalada a Montserrat, Pedraforca i Pirineus durant l'anomenada "edat d'or".

En 'Pany' va deixar petjada amb primeres ascensions al Gegant Encantat, al Cap del Guerrer, al Dit, al Sentinella o a l’Agulla Fina, a Montserrat, i repeticions de nombroses agulles i roques d'aquest massís, com la segona absoluta a la Mòmia, amb Maria Antònia Simó que aconseguí la primera femenina (1941). També el Pedraforca va veure nèixer amb ell vies clàssiques al Calderer (1941) o la paret sud del Pollegó Inferior (Pany-Haus, 1944 i la Gran Diagonal, 1945). Als Pirineus va realitzar primeres estatals i absolutes, com la torre de Góriz i la bretxa de Roland, amb Maria Antònia Simó i Jaume Reñé (1943). A Riglos, juntament amb Jordi Casassayas, traçà la Pany-Haus al Malló Pisón (1946), i el 1954 obrí la primera via al penyal d’Ifac, tot i haver deixat ja la seva etapa més esplendorosa com oberturista.

Sens dubte van ser uns grans anys per l'escalada catalana, i per la generació que va impulsar els primers grups d'escalada i alpinisme de l'Estat, com el GAM del Club Muntanyenc Barcelonès (1940) i CADE del Centre Excursionista de Catalunya (1942), dels quals en 'Pany' fou membre fundador.

dijous, 8 de maig del 2008

Adaptar-se si, renunciar no

Em trobo al Manel al metro de bon matí. En Manel és un maratonià un pèl retirat, amant de les caminades i excursions, que encara surt a trotar alguns vespres per parcs i carrers del barri. Conversem en el trajecte cap a la feina i parlant d'excursions i curses, dedueixo que també és del parer de no aturar-se davant les circumstàncies, de no deixar de córrer ni de sortir a caminar per la muntanya. Baixar els ritmes i freqüències si, però deixar-ho del tot no, seria un greu error. En definitiva adaptar-se.

Els fills absorveixen molt de temps a la vegada que demanden molta energia. Segur que proporcionalment ens hi dediquem i ens preocupem més que la generació dels nostres pares, però també és cert que ells van renunciar a la resta del món per criar-nos, o potser mai s'havien plantejat altres inquietuds.

La nostra generació, a banda d'estar a l'atenta mirada dels pares i de la societat en conjunt, no volem renunciar així com així al que hem fet durant anys. En el meu cas no puc ni vull deixar de córrer o d'anar d'excursió. Potser és una actitud egoista, però en el fons això m'ajuda a sentir-me en equilibri, agust amb la vida, amb tot el que m'envolta i amb mi mateix. I si trobo aquest punt d'equilibri puc estimar més i millor i els que m'envolten també tindran millor qualitat de pare, fill i parella.

És cert, però que podria canviar d'hàbits i aficions, però són les que són i en certa manera van incorporades a la meva manera de ser i personalitat. També és cert que penso que cal viure amb la màxima normalitat i no pensar en els desastres, de fet quan s'hi presenten ja reacionem, el cos i la ment s'adapten i aleshores totes aquestes aficions passen a un segon terme, doncs cal estar amatent al present. Ben bé és això, per a mi les curses, les excursions, les muntanyes o el córrer són passat, present i futur, la meva vida, la seva part més tangible. Si em plantejo tot això és perque tot i que ara no és el moment, les aficions poden arribar a replantejar-se i variar, però la part més íntima dels sentiments no és qüestionable, som nosaltres i ho assumeixo.

dimarts, 6 de maig del 2008

Andorra. El Pirineu segrestat

El pont del primer de maig hem estat a Andorra. El bon temps de primavera ens ha acompanyat en tot moment. El dijous de viatge cap al Pirineu ja va ser un bon presagi de paisatges esclatants de color i llum. Divendres visitem la vall d'Incles i fem una breu excursió camí del refugi de Juclar. A l'endemà fem una excursió plàcida i senzilla a la capçalera de la vall de Ransol.
L'itinerari és variat, primer per bosc fins al refugi de Coms de Jan, i després per neu de qualitats diverses fins a la carena. Finalment asolim un bony (2.689 m) entre el pic de Ransol i la portella de la Coma de Varilles. La vista és fantàstica però no gaire àmplia. A banda i banda del carener els cims de la Serrera i el d'Anrodat ens limita la visió d'altres pics. Tot i això intuim els de Rulhe i d'Escobes. Cap al nord també veiem el massís de la muntanya de Taba i cap al sud, als nostres peus, seguim la curta vall de que tributa a la vall del Valira d'Orient, on s'aixeca part d'un dels dominis esquiables d'aquest país; més enllà veiem els cims fronteres amb la Cerdanya.
Des de les alçades el Pirineu d'Andorra és fantàstic, un lloc ideal per realitzar travesses i ascensions. Però en tornar a la vall a poc a poc tornem a copçar la depredació exercida sobre el seu territori. He visitat Andorra molt sovint, en moltes ocasions per raons familiars, i mai he entés aquesta pressió urbanística ara ja ireversible, i que malgrat les evidències i els impactes sembla que no s'aturarà.
No puc creure que aquesta forma de creixement sigui la única fòrmula per crear riquesa en un territori de muntanya. Potser la única justificació sigui les escases possibilitats de negoci que ofereix l'alta muntanya. Però tot i així veig que no és sostenible ni assenyada, doncs la hipoteca és massa alta, i el territori i la gent que hi viu no ho suportaran. No és un bon exemple a seguir, tant de bo a les comarques del sud de la serralada es prengui nota, en alguns llocs encara s'està a temps, tot i que els cercadors d'oportunitats no s'aturen. Potser la crisi de la construcció o les evidències de canvi climàtic, sovint catastrofistes, facin replantejar alguns projectes. Em dóna tristesa veure com es malmet d'aquesta manera el Pirineu.