divendres, 28 de setembre del 2007

Maria Antònia Simó, pionera de l'escalada femenina

El passat 3 d'agost moria a l'edat de 92 anys Maria Antònia Simó, figura clau de l'escalada femenina a Catalunya i a l'Estat, amb primeres ascensions femenines i absolutes a Montserrat, Pedraforca i Pirineus.

Entre les principals escalades de la Maria Antònia a Montserrat destaquen la primera femenina i segona absoluta a la Mòmia, realitzada amb Jordi Panyella el 1941, o la primera ascensió absoluta a la Nina realitzada el 1942 amb Ernest Mallafré, Vicenç Barbé i Francesc Blasi. Al Pedraforca destaquen la via Transversal a la cara nord (1943) i la via Maria Antònia-Faus a la cara sud del Pollegó Inferior (1946). Pel que fa als Pirineus va realitzar el 1944juntament amb Jaume Reñé i Josep Lliró, la primera travessa femenina de la Cresta de Salenques. El 1960, al costat d'Olga Carreras en una cordada íntegrament femenina, va dur a terme la primera ascensió a un cim innominat de la Vall d'Aran que van batejar amb el nom de Tuc des Hennes (Tuc de les Dones).

Fou instructora en cursos d'escalada i participà en nombrosos ral·lis d'esquí i d'alta muntanya. El 1951, juntament amb Agustí Faus, va prendre part en un curs d'escalada i alpinisme a l'Escola Nacional d'Esquí i Alpinisme de Chamonix, duent a terme nombroses escalades al massís del Mont Blanc. Juntament amb Agustí Jolis, el seu marit, van publicar nombroses guies excursionistes i van tenir un paper molt actiu al Centre Excursionista de Catalunya.

Fa uns anys vaig tenir l'oportunitat de conèixer-la en persona. Va ser l'any 2000 mentre preparava el Diccionari de l'excursionisme català. Més de 125 anys d'història (Enciclopèdia Catalana, 2001), un recull sobre els personatges, entitats i fets de l'excursionisme català.

La primera trobada que vaig tenir amb la Maria Antònia va ser al Centre Excursionista de Catalunya per tal de repassar algunes dades i parlar dels seus inicis en l'escalada. En aquella ocasió, la Maria Antònia em va transmetre confiança per tirar endavant aquell petit projecte personal, a la vegada que em va fer adonar de la magnitud i les dificultats de realitzar un treball com aquell. Al cap d'uns mesos i amb el llibre ja acabat, li vaig demanar si podia fer la presentació del llibre, que es faria a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya el juny de 2001. Ella va accedir molt cordialment a la invitació i el dia de la presentació les seves paraules em van acollir i les vaig agrair molt.


Tot i la brevetat d'aquells moments, guardo el record d'una gran persona que als 85 anys i amb una aparença menuda i fràgil, gaudia plenament dels bons moments passats a la muntanya i de les escalades realitzades amb l'estil i la tècnica d'una capdavantera.

dilluns, 17 de setembre del 2007

3, 2, 1... nova temporada



Deixem enrere les tres primeres setmanes de la nova temporada atlètica i tot són bons propòsits. Abans de fer els objectius del tot explícits caldrà trobar, però, el just equilibri entre allò assumible, allò possible i allò desitjable.

Primer de tot, però, és moment d'assimilar les sensacions que vaig tenir en córrer la primera mitja marató d'aquesta temporada, el passat 9 de setembre a Sabadell. Potser era massa aviat per fer una mitja, però no podia deixar passar l'oportunitat de fer aquesta distància tot i ser després de les vacances, que la darrera mitja la vaig córrer el passat desembre (Vilanova i la Geltrú) i que la regularitat en els entrenaments des d'inicis d'any no ha estat la millor dels darrers anys. Aquestes circumstàncies van fer que em prengués la cursa com un repte desitjat.

De fet, la primera mitja de la temporada sempre l'he corregut amb molt de respecte. És el retrobament amb les curses llargues i dures. Després de mesos de calor i setmanes de vacances en que es fan menys sessions d'entrenament i més curtes, el cos i la ment necessiten adaptar-se de nou a la distància. Sovint he experimentat les sensacions similars a les d'una marató, a una altra escala és clar. Amb tot això, el temps invertit (1 h 54 min) no està gens malament donades les circumstàncies, i la recuperació també ha estat òptima.

M'agradaria per aquesta temporada (seria desitjable), i ara és hora de nominar els objectius, córrer la marató de Barcelona 2008 (inicis de març) en bones condicions de forma. Abans, però, m'agradaria "patir" la marató del Mediterrani (finals d'octubre). Sembla un contrasentit, però per "gaudir" una marató s'han de "patir" les curses i sessions prèvies d'entrenament, almenys això és el que he après de l'experiència.

Els atletes anomenats populars hem de cercar altres motivacions més enllà de la competició per tal d'omplir de sentit al que no és més que córrer per córrer. Cada marató, cursa o entrenament és un nou repte que ens manté les ganes, anhels i motivació temporada rere temporada. Aquesta és la part assumible per l'atleta: ens agrada córrer i sortim a córrer després de la jornada de treball, pel matí, faci fred o calor, o esgarrapant estones del temps amb la família. Després les circumstàncies personals de cada moment ho faran possible o no, i ens anirem replantejant allò desitjable.

dimecres, 5 de setembre del 2007

Estiu 2007 (i 2)



Després d'uns dies a la Val d'Aran i un parèntesi per Barcelona, vam empaquetar de nou les bosses i maletes per anar cap al Pirineu d'Osca, al voltant de Jaca. A banda de la meva estima i atracció per les muntanyes en general i el Pirineu en particular, les arrels familiars fan que l'extrem occidental del Pirineu d'Osca sempre m'hagi fascinat. Les valls d'Echo, Aísa, Canfranc o la Peña Oroel i San Juan de la Peña són plenes d'indrets que de sempre he sentit anomenar de boca del meu pare, oncles i cosins. Les circumstàncies van fer que a les mitjanies del segle passat la família migrés cap a la gran Barcelona, afamada de mà d'obra i en plena creixença. Tinc la certesa íntima que el meu pare sempre va anhelar tornar-hi per establir-s'hi i que mai no ha trobat el seu lloc a la gran ciutat.

Són comptades les ocasions que he freqüentat aquest sector de Pirineu amb un interés únicament muntanyenc (dos intents al Bisaurín des de Lizara el 1987 i el 1990), més aviat han estat les visites a la família que passa l'estiu a Aragüés del Puerto que m'han donat l'oportunitat d'aprofitar algun matí per realitzar alguna ascensió o passejada, i així aprendre com a referència els seus colls i cims, rius i poblets. En totes les meves visites, sobretot en les darreres -des que vam afillar el 2005 hem convertit aquest destí en visita obligada a l'agost-, he anat coneixent i estimant les valls de la Jacetània, tot i que he de reconèixer que si fossin a la plana no les sentiria tant estimades. Enguany el bon temps no ha estat el nostre aliat i no hem pogut gaudir gaire de les bones panoràmiques ni de les passejades per les capçaleres d'algunes d'aquestes valls. Jo també anhelo tornar-hi de nou, amb les nenes més grans i amb ànsies de descobrir algun bosc ple de maduixes i agraïda ombra estiuenca, rius d'aigua fresca i salts riallers, a la Selva de Oza, a Lizara o Linza.

Ja som de nou instal·lats en la represa del dia a dia. De nou temps d'adaptacions i canvis: llar d'infants, nous horaris a la feina... El calendari que ens condueix cap a la tardor és ple de dies en vermell i ponts. Tornarem a gaudir d'estones llargues amb la canalla i aprofitarem les hores de claror abans que la nit vagi arribant.