Balanç muntanyenc del 2017

L'Espardenyada, caminada popular pels voltants de la Pobla de Segur, passa a tocar dels rocs de Queralt Foto: Jaume Ferrández

Acabant aquest 2017, em plau repassar algunes de les excursions i ascensions que he fet durant l'any. Ha estat l'any en què he complert 50 anys i potser s'esqueia alguna celebració especial amb algunes ascensions significatives per a mi. He de confessar, però, que fa temps que procuro no fer gaires propòsits muntanyencs i prefereixo gaudir i celebrar cada sortida, caminada i ascensió per ella mateixa.

La primera excursió de l'any va ser el 4 de gener al santuari de Bellmunt des de Sant Pere de Torelló. Després, entre gener i març, vaig fer diverses excursions pel Baix Llobregat, en concret pels massissos del Garraf,  l'Ordal i Sant Salvador de les Espases. Turons i valls properes que d'uns anys ençà han esdevingut un refugi proper pel meu afany caminador.

Entre març i maig vaig participar en tres caminades de resistència: la Ruta dels Tres Monestirs, que enllaça Sant Cugat, Sant Llorenç del Munt i Montserrat, la Caminada de les Carenes, del Pont de Suert a Tremp, i la Marxa de les Peulles del Montsec, que recorre els poblets del terme de les Avellanes i Santa Linya. Llargues rutes que més enllà de la resistència física són un bon exercici per relligar territoris més o menys coneguts.

La Caminada de les Carenes, voreja la serra de Sant Gervàs. Foto: Jaume Ferrández

El primer dia d'abril la pluja no va evitar una bonica excursió per la serra de Milany, motiu pel qual espero no trigar gaire a tornar-hi per poder gaudir de les bones panoràmiques que ha de tenir aquest cim. Al juny fou el torn del Comabona des del coll de Pendís i de la travessa de l'Olla de Núria des de Fontalba.

A l'estiu em vaig retrobar amb l'entorn de la Pobla de Segur. Primer amb l'Espardenyada, una caminada popular que recorre el sector dels rocs de Queralt, i després amb una bonica passejada entre Sant Miquel del Pui i la Pobla.

A inicis de setembre vaig ascendir el pic d'Escobes, a Andorra, amb els amics del Club Excursionista Pirenaic. Dies després, una insòlita nevada a finals d'estiu amb neu per sobre la cota 1.800 m, va marcar l'ascensió del Costabona i el Roca Colom.

A les acaballes de l'estiu una nevada va enfarinar el Pirineu Oriental: vista del Pastuira, Gra de Fajol i Bastiments. Foto: Jaume Ferrández

També m'he retrobat amb els paisatges tardorals del Montseny, amb una magnífica excursió pels cims del Sui i Samon, i una curta i solitària ascensió a Sant Sadurní de Gallifa pel dreturer camí dels Feliuans.

Els cingles de Gallifa. Foto: Jaume Ferrández

La darrera excursió de l'any va ser l'ascensió al Turbón, un cim prepirinenc que potser té una de les panoràmiques més àmplies cap a la serralada i que en dies clars abraça del Puigmal a la Peña Collarada.

Per acabar, un desig per al 2018: caminar al costat dels bons amics de sempre i dels nous que puguin arribar, i compartit amb ells camins i viaranys.

Les oliveres d'Olesa. Passió per l'oli

Conreu de l'olivera Palomar o Olesana en feixes de pedra seca.

Fa unes setmanes vaig assistir, acompanyant el bloc L'hora del tàper, a la visita organitzada pel Consorci de Turisme del Baix Llobregat i l'Ajuntament d'Olesa per presentar a periodistes i blogaires "La ruta de l'oli d'Olesa". En molts aspectes l'experiència va ser tot una descoberta per a mi i va constatar la meva creença, engrescadora d'altra banda, que cal trepitjar el territori per ser capaços de capir la seva riquesa.

La primera part de la visita fou una ruta guiada pel centre històric que anava des del portal de Santa Oliva fins al molí d'oli, passant per la plaça Nova o la plaça de les Fonts, per conèixer alguns dels moments cabdals de la història olesana. Després de la visita al molí, ens vam desplaçar en vehicles tot terreny a la vinya del Gibert, un dels oliverars del terme on es conrea la varietat autòctona d'olivera Palomar. Bona part de les oliveres d'Olesa es troben en costers abancalats orientats al sol, on es fa present la tècnica ancestral de la pedra seca amb murs i algunes cabanes. Sobre el patrimoni de la pedra seca al terme d'Olesa en podeu trobar informació al bloc Patrimoni i muntanya.

Visita al molí d'oli d'Olesa de Montserrat.

A peu de la vinya Gibert vam fer un bon tast d'oli amb pa torrat i embotit artesà, a més de conèixer la cervesa artesana Dèria, tots ells productes locals. En tornar a Olesa ens esperava la visita al Teatre de la Passió, un dels punts més populars del municipi, el teatre amb la boca d'escenari més gran d'Europa, bressol del teatre amateur a Catalunya, on han iniciat les seves carreres artístiques nombrosos actors i actrius, a més de professionals d'altres oficis i tècniques relacionades amb les arts escèniques. En acabat, i com a colofó perfecte, vam visitar el mercat municipal, on ens esperava un tast de diferents plats elaborats amb productes de proximitat per restauradors locals.

El Teatre d'Olesa inicia les representacions de la Passió el 9 de març, i la darrera representació de la temporada serà  l'1 de maig.

A més de gaudir dels diferents productes -oli d'Olesa, vins Jaume Canals, cervesa artesana Dèria, bisbes, llangonissa, bull blanc, paté de nous- també ha estat una bona ocasió per a la descoberta i el record.

La descoberta

Amant i apassionat com sóc de la muntanya i les seves geografies, aquesta visita a Olesa va ser tota una descoberta i a les poques setmanes hi tornava amb la intenció de realitzar una excursió pels turons que encerclen el terme d'Olesa de Montserrat. L'itinerari que vaig fer assoleix el Puig Cendrós. Es tracta d'una passejada que ens acosta als paisatges d'oliverars d'Olesa, ofereix perspectives insòlites sobre la muntanya de Montserrat i obre noves possibilitats de descoberta excursionista. En trobareu informació detallada al següent enllaç.

El record

Tant la passejada pel cor de la vila d'Olesa com la visita comentada al Teatre de la Passió, em van traslladar a inicis de la dècada de 1990, quan vaig passar un cap de setmana cultural-excursionista a Olesa amb el grup d'esplai on jo era monitor. En aquella ocasió vam assistir a una de les representacions de la Passió en la sessió de dissabte a la tarda i a l'endemà vam anar d'excursió fins a Montserrat. Sens dubte va ser una bona ocasió per mostrar a aquells joves el patrimoni cultural i paisatgístic del nostre país.

Excursió pel terme d'Olesa de Montserrat

Hi ha muntanyes que queden a l'ombra d'altres punts emblemàtics del territori muntanyenc i romanen en la categoria de "pendent de visitar" durant temps indefinit. Això s'accentua quan la riquesa orogràfica d'un país, com és el cas de Catalunya, és generosa i la tradició muntanyenca fa símbol d'un indrets determinats en detriment d'altres.

És el cas de serres com el Puig Ventós, Sant Salvador de les Espases o serra del Cairat, conjunt aquest que es troba a cavall entre el Baix Llobregat i el Vallès Occidental, entre el Montserrat, la serra de l'Obac i Sant Llorenç del Munt. En quantes ocasions les hauré circumdat anant i venint direcció Manresa, des de qualsevol de les dues comarques esmentades? Quants cops m'hi hauré endinsat encara que només hagi estat amb la mirada o sobre la minsa cartografia de la zona?

Però mai és tard per descobrir nous indrets i completar el trencaclosques de la pròpia geografia muntanyenca. A continuació descric una senzilla passejada que s'enfila fins al Puig Cendrós des d'Olesa de Montserrat. Exceptuant el darrer tram que ateny el punt més alt i alguna drecera que segueix per corriol, el recorregut proposat segueix la pista entre Olesa de Montserrat i el Pla del Fideuer. El punt d'inici és la zona esportiva de les Planes, a la part alta d'Olesa. En aquest punt trobem fàcilment les marques de PR que hem de seguir en tot moment. A escassos 5 minuts de la zona esportiva, entre camps d'oliveres, passem pel costat de dos immensos dipòsits d'aigua i seguim la pista que en algun punt presenta trams força costeruts.

L'itinerari proposat ens acosta als oliverars d'Olesa de Montserrat, conreats en costureruts bancals. 

El traçat de la pista giravolta pel vessant occidental del turó de la Gronya -a la nostra dreta- i que anirem vorejant per la seva base a mesura que guanyem alçada. El paisatge va canviant i entre les bosquines i garrigues, anem descobrint a banda i banda del torrent de la Beca, que circula per la nostra esquerra, els bancals conreats d'oliveres. Entre aquest paisatge, al cap d'uns 45 minuts, trobem un rètol que ens informa que estem entrant a l'Espai Natura Puigventós, sector que esdevé un punt clau de l'anella verda que circumda el territori metropolità.

Part de l'itinerari proposat s'endinsa en l'Espai Natura Puigventós.

Al cap de 5 minuts, a mà esquerra, trobem la font de la Roureda, un bon punt per fer un glop i admirar la vall. Seguim 5 minuts més pista amunt i en creuar el torrent de la Creu de la Beca (o de la Font de la Pastora), tenim dues opcions: seguir per la pista a través del coll de les Espases, o bé enlairar-nos per un corriol que remunta vora el torrent i mena a la mateixa pista uns metres més amunt. Triem la segona. La drecera ens fa guanyar alçada ràpidament i trenca amb la monotonia de la pista. De nou a la pista, la seguim en suau ascens fins al pla del Fideuer (430 m).

Font de la Roureda.

El pla del Fideuer és un nus de camins i pistes que ens obre un munt de possibilitats per a combinar itineraris per la zona. Podem seguir cap a ponent vers Sant Salvador de les Espases, la Puda o la serra de l'Hospici; cap a llevant per envoltar el Puig Ventós i la Creu de Saba abans de retornar a Olesa; seguir cap a l'est pel vessant olesà fins a les restes de la masia de Puigventós i el turonet on s'alça Sant Pere Sacama i completar la volta cap a Olesa.

Però aquestes possibilitats les deixem per un altre jorn i en aquesta proposta seguim l'opció més senzilla, la que ens porta al cim del puig Cendrós en 5 escassos minuts de senderó. El cim te una àmplia panoràmica sobre el Montserrat, Sant Salvador de les Espases i el Puig Ventós. Pel descens desfem el corriol fins al pla del Fideuer on reprenem la mateixa pista de pujada però en sentit contrari. És recomanable no desfer el tram de drecera de la pujada i passar pel coll de les Espases per gaudir de la panoràmica sobre la vall del Llobregat.

Panoràmica sobre Montserrat des del Puig Cendrós. En primer terme els roquissars on s'aixeca Sant Salvador de les Espases.

En resum, i depenent del ritme, hauran estat 1.15 h d'ascens i poc més de 300 m de desnivell entre Olesa i el puig Cendrós, i una horeta pel descens. Un bon lloc per fer-hi matinals a pas tranquil i amb la canalla, fàcil de combinar amb la línia de Manresa dels FGC i la de rodalies de Renfe. I com no, una bona ocasió per fer cap a Olesa de Montserrat i dedicar-hi una visita pels seus portals, carrers i places.

Vosaltres pedaleu i jo corro

Fa uns dies les meves filles de 6 i 8 anys i jo vam fer una excursió improvisada entre Sant Boi i l'Hospitalet resseguint un tram del Llobregat pel seu marge dret. Elles anaven en bicicleta i jo vaig aprofitar per córrer al seu costat seguint el ritme que les seves pedalades imposaven. 

Vam arribar a Sant Boi amb la línia del Baix Llobregat dels FGC. La idea era anar fent, corrent o en bicicleta, fins a Cornellà o Bellvitge on agafar de nou el metro o el tren i retornar a casa, al barri hospitalenc de Santa Eulàlia. Gairebé sense adonar-nos vam anar completant el recorregut fins a casa i no vam haver d'agafar novament el metro. Aquest fet em va sorprendre gratament doncs era el primer cop que feia una sortida tant llarga amb les meves filles anant elles en bicicleta i jo a peu. Tot és provar-ho.

El recorregut és del tot pla i transcórrer, entre Sant Boi i la C-31 (Autovia de Castelldefels), per pista de terra. En aquest tram es fàcil trobar grups de ciclistes i persones que corren o passegen, i cal tenir certa precaució si no es te pràctica de circular en bicicleta.

És un passeig agradable on es poden fer parades per contemplar l'entorn: identificar edificis, com les torres de la plaça Europa, l'estadi de l'Espanyol, l'hospital de Bellvitge o l'hotel Hesperia; situar muntanyes, com ara Montserrat, la Morella, Sant Ramon, el puig d'Olorda o Sant Pere Màrtir; veure els avions acostar-se a l'aeroport o aguaitar ànecs i altres ocells.

Un cop travessat el Llobregat pel pas de vianants de l'Autovia de Castelldefels, vam seguir fins a l'Hospitalet i travessar els barris de Bellvitge i el Gornal fins enllaçar amb el carril bici que recórrer la Gran Via. En total uns 12 km que vam fer en unes 2 hores, amb parades incloses.

Fou una matinal variada i amb molts al·licients per a les meves filles: el viatge amb les bicicletes al tren, aprendre a circular en bicicleta amb altres vianants, la motivació de completar el trajecte sense haver d'agafar el metro... Ha suposat una bona experiència que de ben segur repetirem doncs ens va satisfer moltíssim. 

També m'ha servit per valorar noves opcions per gaudir dels espais que circumden el tram final del Llobregat ja sigui per passar una estona a l'aire lliure pedalant, corrent o fent agradables passejades, ben a prop de casa i fàcils de combinar amb el transport públic.

El tram final del Llobregat ofereix una àmplia panoràmica de les muntanyes que envolten el delta.

En el seu tram final els marges del Llobregat són ideals per fer excursions en bicicleta amb la canalla.

L'ermita de Santa Maria de Bellvitge, d'origen romànic, dóna nom al barri hospitalenc més proper al Llobregat.

Sobre l'avinguda de Vilanova i les vies un pas elevat uneix els barris de Bellvitge i del Gornal. A l'horitzó Collserola amb el Tibidabo.

Excursionejar a pas de mainada

Camí de la Morella es passa pel costat
de l'entrada de quatre avencs.

Omplim el matí d'un cap de setmana qualsevol anant d'excursió a la Morella, al massís del Garraf. S'escau el mot massís per aquest muntanyam que besa el mar entre Castelldefels i Sitges. Una muntanya d'orografia compacta i foradada per tot arreu: els túnels de l'autopista, les pedreres, els abocadors... però també pels forats misteriosos i profunds dels avencs.

Precisament l'excursió que ens regala el matí -una reedició de la sortida que vam fer el passat novembre- transcorre per un altiplà ple d'avencs i que acaba amb la fàcil ascensió a la Morella. Aquest cim, que no arriba de ben poc als 600 m, és un mirador excepcional sobre el Baix Llobregat.

Malgrat ser una excursió senzilla i que ja vam fer fa poc, repetir-la amb nous companys de camí motiva a grans i petits.

I és que la muntanya esdevé un lloc genial per trobar-se amb la mainada. Un espai ple d'estímuls i possibilitats per a la imaginació dels més petits. Un escenari a voltes hostil i que genera pors, però que esdevé un bé de Déu, genera aprenentatges i referma la confiança en un mateix quan la coneixes i l'estimes.

Com a adult, tornar a trescar per un indret ja conegut a pas de criatures i amb la mirada fixada en les seves descobertes, em fa reviure la muntanya des d'una perspectiva ben interessant, acaronant detalls que havien passat desapercebuts i imaginant històries que el pas apressat hauria deixat en el voral del camí.

La característica creu de la Morella i la singular torreta del vèrtex geodèsic.

Bons auguris muntanyencs per aquest 2012

Mai he seguit cap tradició de començar l'any fent res determinat, i menys en relació a la muntanya. De fet, en molt comptades ocasions he realitzat la primera excursió de l'any durant els primers dies de gener. Enguany ha estat possible i ara ja fa dies, aprofitant un dia entre setmana de les vacances de Nadal -tot un privilegi- vaig sortir d'excursió per Montserrat.

Vam pujar al cim de Sant Jeroni des de la Vinya Nova, un vessant de la muntanya que no coneixia més que sobre el mapa i de veure'l des de l'autovia, i malgrat semblar feréstec, ressec i inaccessible, és realment un entorn frondós i molt recomanable.

L'itinerari escollit puja pel camí dels Francesos seguint el PR C-78 fins a trobar el camí que ve del monestir i que mena al cim de Sant Jeroni. De baixada vam seguir aquest camí en direcció al pla de les Taràntules fins a prendre el camí del Pont, el qual davalla de nou pel vessant sud de la muntanya fins a la Vinya Nova.

En definitiva, una volta distreta i solitària, excepte en el tram que coincideix amb el camí de Sant Jeroni que és molt concorregut pels excursionistes que pugen des del monestir o des de Sant Joan.

La muntanya de Montserrat sempre supera les expectatives, màgica per a uns i carregada de simbolisme per altres, endinsar-se en el seu entramat de camins, canals i roques sempre és un plaer per a la descoberta. Enguany miraré menys el mapa i m'hi acostaré més a trepitjar els seus camins.

Una cabra progressa, gairebé desapercebuda, per l'inclinat conglomerat montserratí. La trobeu?

Roques de formes i noms curiosos que esdevenen tot un joc endevinatori: els Plecs del Llibre, el Montgròs, la Roca Plana dels Llamps, la Salamandra, la Roca del Migdia, el Gegant Encantat...

Panoràmica del vessant nord de Montserrat des del cim de Sant Jeroni, amb els Ecos i els  Frares Encantats.

El Cavall Bernat, l'agulla més emblemàtica de tot el massís.

Pel camí de la Vinya Nova envoltem l'Aubarda Castellana i el Puntal de l'Aubarda, a la dreta.

La Morella: avencs, margalló i garric

Ahir vam fer una excursió matinal fins al cim de la Morella (593 m), el punt més elevat del massís de Garraf.

El punt de partida de l'itinerari, que en tot moment segueix el GR-92, és el pla d'en Querol, un altiplà amb esplèndides vistes sobre el mar, on s'hi arriba per carretera des de Castelldefels. El primer tram de l'excursió circula per terreny pla per un senderó envoltat de garric, romaní i margallons, que donen color als afloraments de roca calcària característica del massís.

Panoràmica des del pla d'en Querol.

El margalló és la palmera autòctona més septentrional d'Europa.

També es passa per alguns dels avencs del pla de Campgràs com el del Llamp, de la Sílvia, de l'Asensio o dels Llambrics, els quals estan ben senyalitzats.

Entrada a l'avenc dels Llambrics, el de més fondària de l'itinerari.

El sender mena a una pista asfaltada que segueix fins a una cruïlla on s'inicia la fàcil ascensió a la Morella. Un cop arribats gaudim d'una àmplia panoràmica: des de Montserrat, Sant Llorenç del Munt i el sector meridional de la serra de Collserola, fins a les elevacions més properes de l'Ordal, el puig d'Agulles i el castell d'Eramprunyà. El més impressionant, però, és la visió sobre el delta del Llobregat i el pla de Barcelona, que com un formiguer s'estén urbanitzat als peus de Collserola.

Des de la Morella el GR-92 segueix cap al puig d'Agulles, Eramprunyà i Sant Climent de Llobregat. Però aquest tram ja el farem un altre jorn.

Excursió per la serra de Montbaig

La serra de Montbaig es troba al Baix Llobregat i separa els termes de Viladecans, Sant Climent i Sant Boi. Popularment es coneix com muntanya de Sant Ramon, doncs al seu cim es troba una ermita dedicada a aquest sant (podeu veure la cartografia detallada al següent enllaç).

Tot i la seva escassa altitud, poc més de 300 m, és un punt ben visible i identificable des del delta del Llobregat, inclús de nit quan es pot localitzar gràcies a la il·luminació de l'esmentat edifici. Aquest turó, juntament amb el de Sant Pere Màrtir, a la serra de Collserola o l'altra riba del Llobregat, són les dues talaies des de les quals el riu sobre en ventall fins al mar.

Feia temps que teníem aquesta descoberta pendent i aprofitant la treva del temporal de llevant, ahir, just a les portes d'una nova primavera, vam fer-hi una excursió matinal.

Darrer tram d'ascens a Sant Ramon.

Vam començar a caminar a les pistes municipals d'atletisme de Sant Boi. El camí s'enfila primer per un sender costerut que va a parar a la carena que acaba al cim de Sant Ramon. Tot el tram carener és una ampla pista que té alguns trams força empinats (sembla més un tallafocs!). Tot i que no sembla l'itinerari més lògic, les vistes sobre el Barcelonès, Sant Boi, Viladecans, Gavà i el Prat són realment panoràmiques. Sense anar més lluny et pots estar una estona veient com els avions aterren i s'enlairen de l'aeroport. També es poden identificar algunes de les espècies d'arbusts i plantes que trobem pel camí gràcies als rètols indicadors: ginesta, estepa, bruc, garric... Alguns d'ells, com el bruc i la ginesta, comencen a tacar de color blanc i groc els vessant de la muntanya.

Un cop al cim, el descans és ben merescut. Ja enlairats del tot es poden identificar els cims de Collserola que toquen al Baix Llobregat: Puig Madrona, Olorda o Sant Pere Màrtir. I la riba dreta del Llobregat, cap al nord el puig de Sant Antoni, a tocar de Santa Coloma de Cervelló, i cap a l'est el Puig d'Agulles, la Morella i el Castell d'Eramprunyà.

El descens es pot fer pel vessant de Viladecans, cap a Sant Boi pel mateix camí de pujada, o bé pel camí vell de Sant Ramon que enllaça amb el barri de les Orioles, també a Sant Boi. Nosaltres vam optar per aquesta darrera opció, la més concorreguda pels veïns de la zona. A més, per aquesta banda vam poder visitar una de les barraques de pedra seca que hi ha en aquest vessant de la muntanya. Es tracta d'un camí senyalitzat que passa per algunes construccions d'aquesta mena.

Una de les cabanes de pedra seca recuperades en el camí que puja de Sant Boi al turó de Sant Ramon.

La maresma de les Filipines

La primera excursió d'enguany ens ha portat a descobrir un dels espais naturals del Delta del Llobregat, el del Remolar-Filipines. Aquest espai està situat a tocar de la T-1 de l'aeroport del Prat i s'hi accedeix des de l'autovia de Castelldefels.

El primer tram de l'excursió, des de l'aparcament fins al punt d'informació, estava molt concorregut avui diumenge: famílies passejant, a peu o en bicicleta, aficionats als ocells amb les seves càmeres, binocles i trípodes, i gent amb ganes de passejar i estirar les cames. Un cop dins l'espai natural els visitants es reparteixen pels diferents camins i aguaits, i la visita segueix per a nosaltres un caire més particular.

La proximitat a l'aeroport fa que l'enrenou dels avions sigui continu, però un cop dins de la zona de la maresma l'entusiasme per observar les diferents espècies d'ocells ha fet que el soroll dels ocells metàl·lics anés passant desapercebut.

Des dels aguaits i les vores dels camins hem vist ànecs, fotges, corbs marins i altres ocells que encara no reconeixem però que ja aprendrem. També hem vist cavalls que pasturaven pels prats que hi ha entre els braços de l'estany del Remolar i les llacunes properes. Però una de les grans descobertes ha estat poder veure de ben aprop, des de l'aguait de la bassa dels Pollancres, unes tortugues que treien el cap i la closca de l'aigua.

Ha estat una bona matinal de descoberta en família. Penso que és un privilegi tenir a prop de la gran ciutat espais com aquest, doncs tot i tractar-se d'una natura molt urbanitzada i fràgil per les grans infraestructures que la circumden, doten el territori d'un ús no mercantil i aquest és un valor que com a ciutadans hem de reclamar i valorar. És una qüestió d'higiene territorial.

Cavalls al delta del Llobregat

Fa uns dies, durant una sessió d'entrenament pels camins i vorals dels espais protegits del Llobregat, vaig fer cap al punt d'informació situat al costat del mirador de Cal Lluquer. Vaig aprofitar per veure aigua, fer estiraments i recuperar una mica l'alè abans de seguir trotant fins a la platja del Prat.

De sobte vaig sentir que les noies del punt d'informació parlaven de cavalls amb uns visitants i em vaig atansar a la conversa. La notícia és que des d'aquest novembre als espais de vora el riu Llobregat s'han introduït un grup de cavalls que ajudaran a regular les zones de pastures i dels canyissars. Sens dubte aquesta és una bona notícia, doncs podrem veure de prop uns animals que agraden a petits i grans i en un entorn semisalvatge.

Ja tinc ganes de repetir l'excursió-passejada que vam fer amb les meves filles el passat més d'octubre, ara amb un nou al·licient.

Passejada vora el Llobregat

Aprofitant el pont d'octubre vam visitar els espais naturals del riu Llobregat. Aquest és un sector limitat pel canal dret del riu, el mar i el mateix riu Llobregat, just a la seva desembocadura. Petites basses litorals, recuperades d'altres activitats, canyissars que limiten els camins, una petita pineda i diversos miradors, conformen aquest espai a mig camí de la natura "salvatge" i els marges d'una intensa activitat antròpica. En qualsevol cas, aquest espai recuperat és punt de referència per bon nombre d'aus migratòries i també esdevé un bon punt d'esbarjo pels habitants del delta del Llobregat.

Vàrem dedicar més de dues hores a recórrer un dels itineraris. Pugem i baixem encuriosits a cadascun dels miradors de fusta que trobem pel camí i juguem a endevinar les serres i pobles que aguaitem; ens encantem amb les onades que penetren cap al riu just en l'aiguabarreig d'aigües, escoltem els sorolls de les aus que s'amaguen enllà de les canyes i comptem els ànecs que neden a les tranquil·les aigües de les basses.

Una bona passejada matinal amb la canalla que m'ajuda a descobrir aquesta illa de tranquil·litat enmig d'un territori intensament depredat per la gran conurbació. Hi tornarem, ben segur, per poder contemplar els estols d'ocells al capvespre i els vols d'aus que ens assenyalen el pas de les estacions camí d'aires temperats i càlids.

Puig d'Olorda, per les entranyes d'una muntanya

El passat diumenge vaig anar d'excursió al puig d'Olorda, el principal mirador del sector occidental de la serra de Collserola. Aquest cim és una referència destacada en l'orografia que circunda la plana deltaica del Llobregat i és fa evident per les mossegades que veiem als seus vessants fruit de les pedreres que durant molts anys hi han extret material.

Des del seu cim la panoràmica és àmplia i dilatada. Sant Pere Màrtir, el Tibidabo, Puig Madrona i els pobles del Papiol, Molins de Rei o Sant Feliu; a l'altra banda del Llobregat el cimet de Sant Ramon, a tocar de Sant Boi, els contraforts més orientals del Garraf, amb la Morella i el puig de les Agudes, i també tota la munió d'urbanitzacions que esquitxen els rodals de Cervelló, Vallirana i Corbera, i que s'enfilen cap als cimals de l'Ordal.

Cap al nord, només puc distingir la base de la mola montserratina, que en dies clars deu mostrar tota la seva potent silueta d'agulles i roques, juntament amb altres muntanyes properes de la serralada Prelitoral. Tampoc puc veure el Pirineu que en dies de cel nítid, especialment a l'hivern, segur que s'aguaita.

L'itinerari que segueixo parteix de les restes de Castellciuró, fortificació d'origen visigòtic (s. VIII) i que avui dia conforma una àrea de lleure i punt d'accés al Parc de Collserola. Abans d'arribar a Santa Creu d'Olorda passo per vàries masies com ara Can Vilagut, Can Ribes i Can Portell, reconvertides a usos més moderns com la restauració o la hípica. Després, ja a l'àrea de lleure de Santa Creu d'Olorda, deixo el camí principal i prenc un sender costerut que per mig d'un bosc d'alzines surt a una pista que mena al puig d'Olorda (424 m). Al seu cim comparteixen protagonisme una torre de vigilància forestal i una monumental creu de ciment armat que tot i semblar del període tardofranquista, hi va ser erigida l'any 1991.

El descens cap a Castellciuró recorre l'antic camí de la pedrera de Can Farrés que revolta per les entranyes d'aquesta explotació ara ja abandona, que conforma un entorn caòtic i es troba en fase de recuperació. Abans d'arribar de nou a Castellciuró passo per Can Bofill i la font de la Tartana, una raconada tranquil·la en mig del bosc que ara està sent reconstruïda. Surto al camí principal i al poc de passar per Can Vilagut acabo l'excursió.

Una bona matinal, la primera de l'any, amb varietat de camins i a voltes solitària, tot i que en alguns punts he coincidit amb ciclistes de muntanya, corredors, genets a cavall i algun excursionista.

El castell d'Eramprunyà

Fa uns dies, abans d'aquest intens fred previ a l'entrada de l'hivern, vam pujar al castell d'Eramprunyà des de l'ermita de Bruguers, a Gavà. Aquesta és una excursió curta, d'intensa pujada però, i que en uns 25 minuts ens porta a un excepcional mirador sobre el sector més oriental del massís del Garraf i sobre bona part del delta del Llobregat.

L'excursió amb mainada, en aquest cas 4 i gairebé 3 anys, s'allarga ben bé fins a l'hora però guanya amb interès i és del tot completa. El camí és ple de roques que no podem deixar de pujar i saltar, passem per petits boscos que serveixen d'amagatall i on podem trobar cireretes de pastor, aglans i pinyes rosegades. Després, en una clariana, ens aturem a prendre alè i fer un glop per seguir i atenyer, ja per una ampla pista, les restes del mur del castell. Només cal seguir el camí per sobre una roca que fa de basament ferm del castell, per arribar a les portes de la seva església, un bon aixopluc per si de cas. Després ens endinsem amb cura entre els murs i panys de paret esfondrats, passem per arcs gòtics sense sostre i llindes de porta que s'aguanten a l'aire per acostar-nos a la vora del precipici des d'on guaitem una àmplia panoràmica.

De retorn cap al camí, sota unes alzines, trobem una família de tions somrients i amb barretina que adoptarem durant uns dies per complir amb la tradició. La sorpresa de les nenes és immensa, proporcional a la il·lusió dels pares que hem preparat amb molt de gust aquesta excursió.

La mitja marató de Castellbisbal

Ahir vaig córrer la mitja de Castellbisbal. Per a mi és una cursa especial, tot i la duresa del seu circuit. El 1998 la vaig fer per primera vegada, mentre preparava la marató de Barcelona de 1999, i era la meva primera mitja després de molts anys. Des de llavors hi he participat en nou ocasions.

Ahir a la duresa del recorregut es van afegir altres factors que la van fer especialment dura per a mi: era la primera mitja de la temporada, els entrenaments fins ara han estat més aviat justets i en aquest moment la motivació per la manca d'objectiu atlètic a mig termini és baixa. Per acabar-ho d'adobar, el vent va bufar molt durant tota la cursa i la sensació de fred ha estat exagerada.

En alguns moments del recorregut, especialment des del quilòmetre 8 i fins el 15,5 que el perfil de la cursa dibuixa una pujada sostinguda, he anat construint el pensament d'aturar-me i acabar la cursa abans d'hora. De fet he elaborat mentalment el meu abandó de les curses i del córrer, engalanat tot plegat per la coincidència amb la mitja de Castellbisbal, que com he dit abans és on fa anys vaig reprendre l'afició a les curses de fons. Pensaments com "quedaria bonic deixar de córrer a Castellbisbal, tancant així el cercle, una etapa", "què faig aquí amb aquesta ventada i fred, corrent amb samarreta de tirants i calça curta", "demà estaré baldat i adolorit de tot arreu".

Però acabada la cursa el meu cos s'ha anat recuperant i hores després no tenia el dolor de cames previst, i els pensaments de deixar-ho córrer tot s'han anat esvaint, fins al punt que al vespre m'inscrivia a una nova cursa pel proper diumenge. Com és la nostra ment i com és el nostre cos, i com ens adaptem davant les inclemències del nostre entorn per seguir i no aturar-nos.

Córrer pel delta del Llobregat

La desembocadura del Llobregat vista des del mirador de la Bunyola. Foto: Jaume Ferrández

A gairebé cinc cançons del CD que sona al cotxe ("I si canto trist", Lluís Llach, 1974, edició de 2008) arribo des de casa al delta del Llobregat, entre la desembocadura del riu i l'Aeroport del Prat. Aquest és un dels indrets que he freqüentat sovint des del passat estiu per anar a córrer i passejar. Camins entre camps i canals paral·lels al Llobregat condueixen fins a la platja on trobem les restes d'una caserna de carabiners i miradors. Un d'aquests miradors és el del Semàfor, un antic far que s'alça uns metres sobre la platja i des d'on es te una àmplia panoràmica de la plana deltaica i de les serres que la limiten: el massís del Garraf i Collserola, i d'altres més llunyanes.

El canal de la Dreta del Llobregat des del pont de la Bunyola. Foto: Jaume Ferrández

La cursa per aquests indrets, lluny del brogit i del trànsit dels carrers del barri, és més agradable i molt menys estresant. De fet, ja fa temps, força temps, que surto molt poc a córrer pels carrers del meu barri. Les obres i talls de carrers, els horaris de feina i altres factors han fet que des de fa mesos cerqui altres moments i indrets relativament propers a casa. Així he descobert, entre d'altres, aquest entorn estranyament valorat enmig de ciutats, infraestructures i polígons industrials, que són els Espais Naturals del Delta del Llobregat i el Parc Agrari.

Sant Pere Màrtir i la vall de Sant Just

El passat diumenge vaig fer una excursió que feia temps imaginava. Es tracta de l'ascensió al turó de Sant Pere Màrtir, a l'extrem sud-est de la serra de Collserola. Un bon mirador que he freqüentat en diverses ocasions durant aquest any en algunes excursions atlètiques, però estrictament era un cim que encara mai no havia ascendit.

He emprés l'excursió des de casa mateix: primer resseguint la trama urbana de l'Hospitalet a través del barris de Santa Eulàlia, la Torrassa i Collblanc. Ja a Barcelona he seguit fins a la Diagonal, la zona universitària i després de travessar la ronda de Dalt he iniciat el camí per muntanya. Un primer tram urbà d'uns 45 minuts. Potser massa asfalt, però una bona manera de copsar com neix un diumenge en una ciutat encara adormida.

El camí, dret i pedregós, m'ha portat primer fins al mirador dels Xiprers i després fins al mateix cim de Sant Pere Màrtir. En creuar la carretera de les Aigües eren pocs, encara, els ciclistes i corredors que he trobat; massa aviat per un matí fred.

Abans d'atènyer el cim he visitat les restes de la bateria antiaèria que hi ha just a sota de les antenes de Sant Pere Màrtir, espai arranjat darrerament amb plafons explicatius d'aquesta posició republicana de defensa de Barcelona durant la Guerra Civil. Sens dubte aquest turó d'altitud modesta ha estat estratègic en diferents moments passats. En el seu cim, fa temps anomenat puig de l'Ossa, si han ubicat torres de telegrafia òptica, aixecat capelles, fins a la fesomia actual d'aquest relleu antenat que s'identifica fàcilment des de bona part del delta del Llobregat.

Des del cim he seguit per un espai conegut per a mi fins al turó d'en Cors, a tocar de Vallvidrera. Des d'aquest punt l'excursió ha pres un caire més de descoberta per a mi. He descendit uns metres en direcció sudoest fins enllaçar amb un PR que ressegueix la capçalera de la vall de Sant Just. El camí s'endinsa i travessa petites fondalades enmig del bosc frondós i variat: pins, roures, alguna surera i molta humitat. He arribat al coll de Can Cuiàs, on el camí s'apropa a la carretera de Molins a Vallvidrera, i he seguit voltant, ja pel la banda solana, fins al coll de les Torres. Aquí m'he endinsat de nou a l'obaga per pujar al turó de la Coscollera per després dirigir-me a la Penya del Moro, on hi ha les restes d'un poblat iber. En aquest punt m'ha entristit veure brutícia i deixalles, restes de plàstics, ampolles, etc. Mai ho entendré. D'altra banda, la vista oberta cap al Baix Llobregat o sobre el puig d'Olorda i les petites valls que l'envolten, expliquen la ubicació d'un poblat iber.

Després de la contemplació ha vingut l'inici del retorn. He travessat la urbanitzada part baixa de la vall de Sant Just, on urbanitzacions d'alt nivell, equipaments esportius i petits coberts, conviuen amb magatzems, centrals elèctriques i alguns masos testimoni d'altres temps. Després, ja al centre de Sant Just he pujat al Trambaix que m'ha acostat a escassos 20 minuts de passejada final fins a casa.