dimecres, 27 de juny del 2012

Premis Liebster i altres motivacions


A inicis d'aquest mes de juny el blog Senderisme en transport públic va atorgar a Collserola la menció Liebster Blog. Això em va causar sorpresa, doncs no havia participat en cap concurs ni premi, però també certa il·lusió. 

No he trobat gaire informació a la xarxa sobre els Premis Liebsterexcepte en els blogs que han estat premiats. En definitiva, aquest sembla ser un premi honorífic que s'atorga entre blogaires, una iniciativa molt popular d'origen incert.

L
es normes bàsiques dels Premis Liebster són les següents:

1. Quan reps el premi has d'enganxar el logo del premi al teu bloc i enllaçar al blocaire que t’ho ha atorgat.

2. Escollir als teus 5 blogs favorits (en principi han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un breu comentari en els seus blocs per fer-los saber que han rebut el guardó.

3. Demanar i esperar que aquests bloggers passin el guardó a altres 5 blogs.


He volgut aprofitar el cinquè aniversari de l'inici de Collserola per fer la meva tria de Liebster Blog i seguir així aquesta cadena.

La blogosfera és tot un món i que algú consideri que aquest blog mereix una menció, encara que sigui honorífica, em fa força il·lusió. Quan ara fa cinc anys vaig iniciar el blog no pretenia res en concret. Una de les motivacions era conèixer les possibilitats d'aquesta eina i prendre-ho com una pràctica tecnològica. Pel que fa al contingut vaig triar parlar sobre les passions que em tenen atrapat com són la muntanya (excursions i muntanyes viscudes) o el córrer (córrer x córrer), i que darrerament no sempre puc practicar de manera habitual.

Amb el temps si han escolat pensaments, comentaris i apunts referents a moltes altres qüestions, com ara l'afició per la música (dia 19), els moments que comparteixo amb les meves filles (mainada), entre d'altres temes, més o menys variables.

Aquest blog resulta un refugi per a mi, i els apunts són les fites que en cada moment em trobo pel camí o que em recorden el camí que ja he recorregut. Collserola, el blog, és doncs el meu refugi particular.

I ara bé el moment més esperat. Quins són els meus blogs favorits? Complicada elecció i després de dies de debat intern, discerniments i votacions, aquí la tria:

1. El món de les Ones: blog simpàtic i fresc que ens parla de coses senzilles i properes, explicades amb normalitat.

2. Xiruquero-kumbaià: m'agrada aquest blog per que jo vinc d'aquest passat de xiruca, guitarra i foc de camp. Gràcies per perpetuar l'espècie.

3. Blog de l'Assumpta: interessant espai virtual que reflexa les inquietuds i imaginació d'un bon cor. Enhorabona Assumpta.

4. A peu peu Montserrat: blog dedicat a Montserrat amb un inventari molt exhaustiu d'excursions per descobrir Montserrat.

5. L'Hospitalet de Llobregat: fotos, documentació i imatges de la ciutat que em va acollir fa més de 15 anys i que encara segueix en transformació.


Doncs bé, ja està. Ara ja he passat el testimoni i els "deures" per als premiats és continuar amb aquesta cadena -si! com allò de la pesseta- però tranquils que no hi ha cap mal auguri si decidiu trencar-la, de fet, amb premis o sense tots estem enllaçats per aquesta xarxa que és Internet.





dissabte, 16 de juny del 2012

Passejant per la memòria

Passejo pels carrers del barri on vaig crèixer. Carrers ara molt més endreçats, amb voreres amples, arbrat renovat, petits racons convertits en places amb bancs i parc infantil; carrers amb trànsit dens però menys sorollós i més fluid, més amable en definitiva. 

Molts records, especialment d'adolescència i de la primera joventut. Eren carrers que marcaven el límit amb allò desconegut, més enllà dels quals era millor no anar sols, on tot estava per fer i la llibertat es confonia amb el tot s'hi val.

Noms d'establiments, bars i botigues que perduren, d'altres que han canviat del tot. Portals on vivien amics i companys d'escola, molts d'ells, com jo, hauran marxat del barri, d'altres no. Em pregunto si hi viuran encara els seus pares, ara ja grans. Recordo tardes de deures, de berenar i de jocs; dissabtes a la tarda al grup de catequesi primer, després al d'esplai, on el motiu principal era l'amistat amb la colla, les excursions de cap de setmana o les colònies d'estiu.

Plaça Sóller, el Cementiri, Virrei Amat, Pi i Molist, el Manicomi, la Guineueta, el pont de la Meridiana, Fabra i Puig, el Santuari, Piferrer, Can Verdaguer... noms que em venen al cap i recordo com eren abans de la gran transformació dels darrers vint anys.

Hi he passat tantes més vegades en cotxe o moto per aquests carrers, però  no ha estat fins ara que hi he passat novament a un ritme més humà, tot passejant, que m'han vingut una glopada de records. He vist imatges, cares i moments rescatats del potent arxiu de la memòria. 

Encara que soni a tòpic una part de mi, d'un temps determinat de mi, sempre romandrà en aquell traçat de cases i carrers.




divendres, 1 de juny del 2012

Puig de Dòrria, a l'ombra del Puigmal

Del grup de 8 finalment arribem al cim del Puig de Dòrria (2.547 m) just la meitat.
Munts de flors als prats camí del Puig de Dòrria.

Tot i que el dia ha sortit assolellat es veia avenir que al llarg del matí s'aniria ennuvolant. I en part per aquest motiu s'han fet dos grupets un cop superada la meitat de l'ascensió. Uns han seguit cap al cim i la resta han retornat al coll de les Barraques (1.895 m).

Camí del Puig de Dòrria; malgrat la boira avancem.

La sorpresa ha estat que ella ha decidit seguir amb els pares i l'adolescent cap al cim, en comptes de girar cua i baixar amb les mares i les altres nenes. Si, tot i només tenir 7 anys, ha preferit seguir cap amunt. El pare ha consentit orgullós després de demanar-li repetidament que ho penses bé, que encara quedava una mica de pujada i el temps no era segur, que potser era millor que baixes... La determinació de la nena, sense marge pel dubte, ha convençut un pare doblement satisfet.

Tot i la poca visibilitat, només vers el massís Puigmal i, amb permís de la boira, cap al muntanyam de la Molina i el Montgrony, ha estat un bon moment de cim: descansar, fer un glop i menjar algun ganyip. L'ascensió ha tingut el seu premi i hem pogut veure un parell d'isards saltironant per l'ampla Puig de Dòrria.


El Puigmal des del cim de Puig de Dòrria.

Ja de baixada hem travessat una congesta de neu, una de les darreres d'aquesta temporada, que ha fet les delícies de la nena que ha decidit prendre neu per fer un regal efímer a la seva germana petita.

Després el grup s'ha tornat a partir i pare i filla s'han quedat endarrerits mentre els dos més grans seguien per retrobar-se amb la resta del grup al punt acordat.

Enmig la boira la nena ha confessat al pare que sentia por. El pare li ha transmès confiança i seguretat malgrat la hostilitat que pot suposar la muntanya, emboirada i inhòspita, per a un infant. Coneixedor del lloc, el pare, l'ha guiat cercant aquelles referències que marcaven el bon camí: les fites, les marques de pintura, la tanca per al bestiar que segueix paral·lela al camí...

Un cop tots plegats, cares d'alegria i satisfacció per haver completat una bona excursió. Després, el refugi de Corral Blanc ha fet d'aixopluc a l'hora de dinar en arribar les primeres gotellades de la jornada.

Ha estat una excursió molt especial. Per les persones i també pels elements. Una excursió no deixa de ser una metàfora de la pròpia vida: el camí, les fites, adaptar-se a l'entorn, la satisfacció de fer cim, la tristesa d'haver de girar cua, etc.

Anar amb nens a la muntanya magnifica aquesta metàfora i poder guiar-los pel camí vers al cim, animar-los davant el cansament, davant la gosadia, aprendre de l'entorn, ajudar-los a reconèixer els senyals, ... No és aquesta la tasca d'acompanyament que hem de fer com a pares?

És un plaer que mai podré agrair i que hem permet seguir creixent com a persona.