dimarts, 29 de desembre de 2009

Propòsits pel 2010

Fa temps que li dono voltes a la idea de canviar la imatge d'aquest blog. No és una qüestió prioritària, com tampoc no ho és el blog. De moment rondo i busco informació per personalitzar un xic aquesta petita finestra i espero que no es quedi només en un petit canvi d'imatge. Aquí algunes possibles portades:

dimecres, 23 de desembre de 2009

Nadales

Quan penso en nadales em venen al cap les tradicionals cançons nadalenques fruit de la cultura popular que sovint tenen infinitat de versions i adaptacions: Fum, fum, fum, El noi de la mare, El rabadà, El dimoni escuat, i moltes altres.


Aquests dies he descobert un parell de nadales d'avui. Una és la nadala El caganer, de l'Albert Pla i que interpreta amb Gerard Quintana, Quimi Portet, Estopa, Joan Miquel Oliver i el grup Manel. D'aquest grup és precisament l'altra nadala Un camell d'Orient.

Ambdues tenen els ingredients propis d'una nadala per popularitzar-se, doncs són divertides, amb ritme i tenen la dosi justa d'humor. La difusió la tenen garantida, doncs tenen Internet i altres mitjans com a aliats, malgrat hagin de fer front al pes de la tradició. Només cal que ens les fem nostres.

Bon Nadal!

dimarts, 22 de desembre de 2009

El castell d'Eramprunyà

Fa uns dies, abans d'aquest intens fred previ a l'entrada de l'hivern, vam pujar al castell d'Eramprunyà des de l'ermita de Bruguers, a Gavà. Aquesta és una excursió curta, d'intensa pujada però, i que en uns 25 minuts ens porta a un excepcional mirador sobre el sector més oriental del massís del Garraf i sobre bona part del delta del Llobregat.


L'excursió amb mainada, en aquest cas 4 i gairebé 3 anys, s'allarga ben bé fins a l'hora però guanya amb interès i és del tot completa. El camí és ple de roques que no podem deixar de pujar i saltar, passem per petits boscos que serveixen d'amagatall i on podem trobar cireretes de pastor, aglans i pinyes rosegades. Després, en una clariana, ens aturem a prendre alè i fer un glop per seguir i atenyer, ja per una ampla pista, les restes del mur del castell. Només cal seguir el camí per sobre una roca que fa de basament ferm del castell, per arribar a les portes de la seva església, un bon aixopluc per si de cas. Després ens endinsem amb cura entre els murs i panys de paret esfondrats, passem per arcs gòtics sense sostre i llindes de porta que s'aguanten a l'aire per acostar-nos a la vora del precipici des d'on guaitem una àmplia panoràmica.

De retorn cap al camí, sota unes alzines, trobem una família de tions somrients i amb barretina que adoptarem durant uns dies per complir amb la tradició. La sorpresa de les nenes és immensa, proporcional a la il·lusió dels pares que hem preparat amb molt de gust aquesta excursió.

dissabte, 19 de desembre de 2009

Renéixer per Nadal

- Nadal -
Text: Joan Salvat-Papasseit

Sento el fred de la nit i la simbomba fosca.
Aixi el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis que l'empedrat recolza
i els altres que l'avencen tots d'adreça al mercat.

Els de casa a la cuina prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena
i els recullen les plomes i ja enyoren demà.

Demà posats a la taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som- Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora dels postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

----------

dijous, 3 de desembre de 2009

Córrer per córrer, caminar per avançar

Córrer és una teràpia. A més de la motivació esportiva que suposa, que es pot materialitzar en participar en curses populars i maratons, córrer és una activitat higiènica: serveix per relaxar el pensament i fer que el cos respiri i s'oxigeni.



Mentre les cames i la respiració treballen el ritme de l'exercici físic, el cap depura neguits, destria preocupacions i madura pensaments. Però aquest mateix ritme, l'estona dedicada en una sessió d'entrenament o l'estrès i la concentració que a vegades suposa una cursa, no permeten arribar als nivells de reflexió que s'obtenen caminant. En certa manera caminar i córrer són exercicis similars: un peu davant l'altra per avançar, però la diferència és la velocitat, i en aquest sentit en caminar els pensaments arriben igualment però acompanyats de les reflexions, doncs reflexionar i madurar idees necessita temps.

divendres, 27 de novembre de 2009

Cançó del lladre

La Cançó del lladre versionada per Ferran Savall amb uns arranjaments molt satisfactoris. Per afegir a les esmentades el passat juliol en aquest mateix blog.

Gràcies Marga

diumenge, 22 de novembre de 2009

Joan Cervera i Batariu

El passat 7 de novembre es van celebrar a Barcelona les Jornades de Literatura Excursionista de la UEC que enguany van servir per homenatjar a Joan Cervera i Batariu. Així doncs, aquesta tradicional trobada de la cultura i l'excursionisme es convertia en un homenatge més que en un memorial, doncs era la primera vegada que es dedicaven les jornades a un excursionista que encara és viu.

Joan Cervera (Barcelona, 1926), sempre ha estat soci del Club Excursionista de Gràcia, que presidí des del 1957 al 1961 i on desenvolupà una important tasca directiva. També fou membre del grup de muntanya i escalada de l'entitat gracienca, el GEDE, que presidí entre 1953 i 1957. El 1953 fou membre fundador de l’ENAM on participà com a instructor i vocal. Al principi del seixanta fou cap del Grup de Socors de Muntanya i presidí la delegació catalana del GAME, del qual és membre d’honor. Des del 1960 també és membre del Groupe Pyreneiste de Haute Montagne francés (1960). Fou el primer president de Mountain Wilderness de Catalunya, creada el 1987 i de la qual ocupa la presidència d’honor des del 1999.

La seva activitat més destacada com a escalador es concentra, principalment, a les dècades dels anys cinquanta i seixanta amb nombroses escalades a Montserrat, Sant Llorenç del Munt, al Pedraforca, als Pirineus, a Gredos, als Picos de Europa i als Alps. Destaquen les primeres ascensions al Pic de Frondella per la cresta central (1951), la via subterrània al Casc de Marboré (1957) i la xemeneia nord del Marboré (1957), Roques d’en Benet (1959), cara nord del Pic Rouge del Pailla (1959), cresta d’Aubiste del Pic d’Ardiden (1962), aresta NW del Pic de Guingany (1962) i escalades a diverses agulles de les Calenques (1965).

Ha col·laborat activament en revistes i diaris (Avui, Serra d’Or, Excursionisme, Cordada i Mai Enrera). Ha escrit diversos llibres i n’ha prologat d’altres sobre l’excursionisme, l’alpinisme i la muntanya. El 1997 va rebre el XXXII Premi Sant Bernat de la FEEC per Soliloquis muntanyencs. Al llarg de la seva vida ha rebut nombroses distincions i homenatges, entre les quals destaquen la Medalla de Plata de la FEM (1961), la Placa d’Honor del Club Excursionista de Gràcia (1972), la Medalla de Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya (1993) i la Menció Especial per la millor trajectòria en favor de l’esport gracienc (1999).

Cervera ha participant sempre de manera activa a les diferents Jornades de Literatura Excursionista de la UEC, les diades Verdaguer Excursionista, i representant la seva entitat en els actes de la Flama de la Llengua, la Fira del Llibre de Collsacabra, les trobades de cantaires, i moltes d'altres manifestacions culturals vinculades a l'excusionisme.

Amb les jornades de Literatura Excursionista de la UEC d'enguany i l'edició del llibre que recull totes les aportacions a aquesta trobada, Joan Cervera potser hagi rebut l'homenatge més emotiu i sincer, el dels seus amics i incodicionals activistes d'un determinat excursionisme cultural.

dijous, 19 de novembre de 2009

La rabia com a vocació

- Días y flores -

Lletra i música: Sílvio Rodríguez


...la rabia simple del hombre silvestre,

la rabia bomba -la rabia de muerte-,


la rabia imperio asesino de niños,


la rabia se me ha podrido el cariño,


la rabia madre por dios tengo frío,


la rabia es mío -eso es mío, sólo mío-,


la rabia bebo pero no me mojo,


la rabia miedo a perder el manojo,


la rabia hijo zapato de tierra,


la rabia dame o te hago la guerra,


la rabia todo tiene su momento,


la rabia el grito se lo lleva el viento,


la rabia el oro sobre la conciencia,


la rabia -coño- paciencia paciencia.

La rabia es mi vocación. 


(fragment)

----------

dilluns, 16 de novembre de 2009

Ripoll, una mitja marató al Pirineu

Darrers metres abans d'entrar a la plaça del monestir de Ripoll, lloc d'arribada del 31è Campionat Internacional d'Atletisme de Fons del Ripollès.

De Ripoll a Sant Joan de les Abadesses, anar i tornar. Quantes ocasions hauré fet aquest tram en cotxe? Aquest és l'itinerari del Campionat Internacional d'Atletisme de Fons del Ripollès, que ahir va celebrar la seva 31a edició. Mai hi havia participat tot i que era una d'aquelles curses assenyalades al meu particular calendari de propòsits atlètics.

Després de passar el dissabte amb la família pels voltants de Planoles, diumenge era el dia esperat per córrer aquesta mitja marató. Abans de la sortida tots els dubtes sobre quina seria la indumentària propícia per l'ocasió, es van esvair. El sol brillava de bon matí i un cel ben clar feia pensar en que la temperatura seria l'òptima per córrer. Com sempre doncs, calça curta i samarreta de tirants.

El circuit, aparentment, era força còmode per córrer: pujada suau i sostinguda cap a Sant Joan de les Abadesses, amb alguna baixada inesperada que de tornada a Ripoll era un pujadó que calia afrontar en plena baixada.

L'arribada a la plaça del monestir de Ripoll molt animada amb gralles i gegants. Tot i fer quatre minuts menys que a la mitja de Castellbisbal, la segona mitja de la temporada se'm va fer llarga i pesada, i en els darrers quilòmetres es van repetir aquells pensaments indesitjats que darrerament m'interroguen sobre el què hi trec de córrer curses, mitges o maratons.

Malgrat aquestes sensacions negatives durant la cursa, vaig gaudir d'un bon cap de setmana en la millor companyia possible, uns magnífics paisatges tardorals i la visió de les restes de la primera nevada sobre els cims del Pirineu Oriental. Un plaer pel cor i els sentits.

dilluns, 9 de novembre de 2009

La mitja marató de Castellbisbal

Ahir vaig córrer la mitja de Castellbisbal. Per a mi és una cursa especial, tot i la duresa del seu circuit. El 1998 la vaig fer per primera vegada, mentre preparava la marató de Barcelona de 1999, i era la meva primera mitja després de molts anys. Des de llavors hi he participat en nou ocasions.

Ahir a la duresa del recorregut es van afegir altres factors que la van fer especialment dura per a mi: era la primera mitja de la temporada, els entrenaments fins ara han estat més aviat justets i en aquest moment la motivació per la manca d'objectiu atlètic a mig termini és baixa. Per acabar-ho d'adobar, el vent va bufar molt durant tota la cursa i la sensació de fred ha estat exagerada.

En alguns moments del recorregut, especialment des del quilòmetre 8 i fins el 15,5 que el perfil de la cursa dibuixa una pujada sostinguda, he anat construint el pensament d'aturar-me i acabar la cursa abans d'hora. De fet he elaborat mentalment el meu abandó de les curses i del córrer, engalanat tot plegat per la coincidència amb la mitja de Castellbisbal, que com he dit abans és on fa anys vaig reprendre l'afició a les curses de fons. Pensaments com "quedaria bonic deixar de córrer a Castellbisbal, tancant així el cercle, una etapa", "què faig aquí amb aquesta ventada i fred, corrent amb samarreta de tirants i calça curta", "demà estaré baldat i adolorit de tot arreu".

Però acabada la cursa el meu cos s'ha anat recuperant i hores després no tenia el dolor de cames previst, i els pensaments de deixar-ho córrer tot s'han anat esvaint, fins al punt que al vespre m'inscrivia a una nova cursa pel proper diumenge.
Com és la nostra ment i com és el nostre cos, i com ens adaptem davant les inclemències del nostre entorn per seguir i no aturar-nos.

dimarts, 3 de novembre de 2009

Mont Fuji, una obsessió?

El pintor i il·lustrador japonès Katsushika Hokusai (1760-1849) va quedar fascinat pel volcà sagrat del mont Fuji i el va dibuixar des de totes les prespectives possibles.

Una de les seves obres més populars és 36 vistes del mont Fuji, que va completar més endavant amb 10 pintures més. Es pot apreciar com la muntanya, immòbil és envoltada de vida i amb el pas del temps i les estacions el seu aspecte va canviant.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

Córrer pel delta del Llobregat

A gairebé cinc cançons del CD que sona al cotxe ("I si canto trist", Lluís Llach, 1974, edició de 2008) arribo des de casa al delta del Llobregat, entre la desembocadura del riu i l'aeroport. Aquest és un dels indrets que he freqüentat sovint des del passat estiu per anar a córrer i passejar. Camins entre camps i canals paral·lels al Llobregat condueixen fins a la platja on trobem les restes d'una caserna de carabiners i miradors. Un d'aquests miradors és el del Semàfor, un antic far que s'alça uns metres sobre la platja i des d'on es te una àmplia panoràmica de la plana deltaica i de les serres que la limiten: el massís del Garraf i Collserola, i d'altres més llunyanes.

La cursa per aquests indrets, lluny del brogit i del trànsit dels carrers del barri, és més agradable i molt menys estresant. De fet fa temps, força temps, que surto molt poc a córrer pels carrers del meu barri. Les obres i talls de carrers, els horaris de feina i altres factors han fet que des de fa mesos cerqui altres moments i indrets relativament propers a casa. Així he descobert, entre d'altres, aquest entorn estranyament valorat enmig de ciutats, infraestructures i polígon industrials, que és el delta del Llobregat.

diumenge, 13 de setembre de 2009

Àreu i Joan Camp

La placa que "Gent de pau" va dedicar a Joan Camp a Àreu no és l'única dedicada a aquest entusiasta excursionista a l'esmentat poblet.

L'any 2007, a iniciativa del Club Excursionista Pirenaic i amb col·laboració de l'Associació pel Patrimoni de la Vall Ferrera, es va erigir un monòlit i una font en memòria i reconeixement a Joan Camp.


Joan Camp i Permanyer (Barcelona, 1918-2001) fou membre del Club Excursionista Pirenaic des del 1937. Durant la Guerra Civil formà part del batalló alpí de Benasc i d'aquesta manera va aprofundir en el seu coneixement i estima dels Pirineus en particular, i de la muntanya en general. Acabada la guerra, va seguir amb les activitats al Pirenaic on desenvolupà diversos càrrecs, com el de president entre 1980 i 1985. Realitzà treballs de cartografia per a l’organització de marxes d’orientació i regularitat. Fou promotor de la comissió precursora del Comitè Català de Marxes de Regularitat de la FEEC. També publicà altres mapes de gran format, com el de l'Alt Pallars, i els llibrets descriptius de les marxes d'orientació organitzades pel Pirenaic, i els llibres L'Alt Pallars i Excursionisme i Orientació. Al Pallars Sobirà va promoure, a través de l'Associació pel Patrimoni de la Vall Ferrera, la recuperació i senyalització de camins, així com de recuperació del patrimoni arqueològic. El 1989 va rebre la Medalla de Forjador de la història esportiva de Catalunya.

Sens dubte una persona amb carisma i empenta que transmetia entusiasme i motivació.

dijous, 10 de setembre de 2009

Gent de Pau

Durant la primera setmana d'agost vaig visitar el poblet d'Àreu, el darrer de la vall Ferrera abans que aquesta s'entafori al país de la Pica d'Estats. Mai havia passejat pels seus carrerons i sense cercar-hi res d'especial vaig trobar un seguit de plaques en façanes d'algunes cases amb frases evocadors de motius excursionistes. Aquí algunes d'aquestes plaques:





"Gent de pau" és un grup veïnal d'acció cívica de l'Hospitalet de Llobregat que des del 1996 instal·la plaques amb frases o versos a places al costat d'arbres singulars de la ciutat. Desconeixia però la seva vocació excursionista.

dissabte, 29 d’agost de 2009

El Bisaurín, una llarga ascensió

Aquest agost, aprofitant uns dies d'estada a Aragües del Puerto a casa de la família, com altres estius, vaig fer una excursió per la zona.

En aquesta ocasió vaig culminar l'ascensió al Bisaurín (2.670 m), el cim més alt de la zona. De fet és el cim més occidental dels Pirineus que supera els 2.600 metres. Des del refugi de Lizara, on s'hi arriba molt còmodament per pista asfaltada, l'ascensió no presenta cap dificultat.


La punta Agüerri (2.447 m) des del coll del Foratón

Però per a mi ha estat una llarga ascensió que es va iniciar el juliol de 1987. en aquella ocasió vaig arribar al coll del Foratón i la boira i el plugim em van fer desistir de seguir pujant.

Al cap de tres anys, al novembre del 1990, hi vaig tornar amb uns bons amics. Vam fer nit al refugi i a l'endemà vam sortir cap al Bisaurín. El fred i una fleble nevada ens van fer girar cua quan ja havíem superat el coll del Foratón.

Després de molts anys, l'estiu de 2006 vaig emprendre una nova excursió des de Lizara i en arribar al coll del Foratón, tot i el bon temps, vaig optar per una excursió més curta i fàcil, carenar fins al pic d'Espelungueta (1.991 m) i d'allí tornar al refugi, en comptes d'ascendir el Bisaurín.

En totes les meves visites a Lizara, amb o sense excursió, m'he mirat el Bisaurín amb bons ulls, resseguint amb el camí d'ascens amb la mirada, imaginant cada pas i la forta pujada abans d'arribar al seu llom culminant.

Lliri dels Pirineus (Iris xiphioides)

Aquest estiu vaig emprendre l'excursió en un dia netíssim de núvols i amb una fresca agradable. Pas a pas, recordant les anteriors vegades que he pujat fins al Foratón, vaig anar guanyant metres, contemplant el paisatge immens i abrupte que s'obria per a mi.


Panoràmica des del Bisaurín, amb el Secús i el Castillo de Acher en primer terme

Un cop al cim culminava la meva "llarga" ascensió. Sense presses vaig romandre en aquest cim contemplant les valls veïnes, els cims i parets properes. Les capçaleres de les valls del Roncal, Ansó i Hecho, amaguen talaies ben abruptes i retallades, de color calcari que a l'estiu contrasta amb els prats i boscos. Distingeixo el Midi d'Ossau, també endevino, malgrat la calitja, el Balaitús, el Vignemale i el Mont Perdut. Ja a tocar, la piràmide de l'Agüerri i les serres de Secús, Vernera i Aísa.

Vista del massís de Vernera, amb el pic de O Ibón (2.475 m)

El descens el vaig fer cap a un vessant diferent i em va obrir els ulls a una part de la muntanya fins ara incognita per a mi: el seu vessant nord, igualment abrupte, però encarat cap a noves muntanyes. Així doncs, ha començat una nova excursió, no sé si amb ajornaments, però que m'agradaria em portes a descobrir nous racons d'aquestes valls del Pirineu Occidental.

dimecres, 19 d’agost de 2009

dimecres, 12 d’agost de 2009

El Mont Blanc per la ruta de les Agulles Grises

Notes del diari del viatge als Alps fet el 1989, ara fa 20 anys.

9 d'agost de 1989. Arribem a la vall Veny després d'estar pel vessant italià del Mont Rosa on hem ascendit la Piramide Vincent, el Corno Nero i el Ludwigshohe. Passarem la nit en un càmping al vessant italià del Mont Blanc.

10 d'agost de 1989. Ens llevem i baixem a Courmayeur, fem les darreres compres i tot seguit els companys, que finalment no vindran, ens acompanyen fins al llac de Combal on iniciarem l'aproximació cap al refugi Gonella.

El cami remunta la glacera del Miage i passada la confluència amb la glacera del Dôme s'enfila per un esperó rocós que du al refugi. L'espectacle és dantesc i caòtic: morrenes a banda i banda, i grans blocs de pedres que cobreixen una immensa superfície de gel.

Després d'unes cinc hores de camí arribem al petit i acollidor refugi Gonella (3.071 m). Després de sopar ens disposem a anar a descansar. A l'endemà intentarem l'ascensió al Mont Blanc, però la previsió del temps no és gaire favorable.

11 d'agost de 1989. Efectivament durant la matinada ha nevat i això no ha permès que cap alpinista sortis del refugi. Ens disposem doncs, a passar el dia en aquest refugi. Les previsions per les properes 48 hores indiquen que a mig dia d'avui el temps canviarà a millor i per demà s'espera bon temps.

El refugi és acollidor: pocs alpinistes, fotografies de muntanyes a les parets i flors a les taules. Aquest dia de descans ens va molt bé per recuperar forces. Ens passem el dia pels voltants del refugi admirant embadalits el vessant sudoest del Mont Blanc.
Al vespre informem als nostres amics, que han passat el dia fent turisme per la vall d'Aosta, del canvi de plans: demà intentarem el Mont Blanc i si el mal temps perdura baixarem a la vall.

12 d'agost de 1989. És la una de la matinada, ens llevem, esmorzem i acabem de preparar les motxilles. El cel és estelat i s'espera un dia meravellós. A les dues ja sortim del refugi. El camí segueix pel lateral de la glacera per camí marcat. Després d'una hora de marxa entrem a la glacera. Ens encordem i seguim atents a les esquerdes.

Passades les quatres de la matinada, i després de superar l'aresta estreta i acornissada que du al Dôme de Goûter parem a fer un mos.

Les primeres llums de l'alba projecten l'ombra del Mont Blanc cap a ponent. Arribem al coll del Dôme (4.240 m) on la nostra ruta s'ajunta amb la que mena dels refugis del vessant francès fent un sol camí vers al cim. Enfilem l'aresta de les Bosses, ja per damunt dels 4.500 m, on hi bufa el vent que aixeca una mica de neu. El ritme comença a ser un xic més lent. Ens creuem amb d'altres cordades que baixen del sostres dels Alps.

Cap a les 10 del matí superem els darrers metres de l'aresta i arribem al cim del Mont Blanc (4.807 m). El vent és fort. Als nostres peus, a llevant Courmayeur, a l'altra banda Chamonix, Aosta i Savoia, Itàlia i França, dos territoris que l'home ha fet començar als nostres peus però que aquí dalt no distingim. Ens felicitem amb el company amb una forta encaixada de mans, i fem el mateix amb dos alpinistes italians que acaben d'arribar.

Cap a les tres de la tarda arribem de nou al refugi. És una mica tard però calia anar amb compte pel vent als trams d'aresta i amb el descens per la glacera del Dôme. Descansem el temps just per fer la motxilla i reprenem el descens fins al fons de la vall, on ens esperen els companys. Arribem al càmping passades les vuit del vespre. Ha estat una jornada molt llarga i satisfactòria. Una gran ascensió ha culminat el nostre segon viatge als Alps.

diumenge, 9 d’agost de 2009

Vall Ferrera (vacances 1)

Ja hem tornat de la primera etapa de les nostres vacances d'enguany. Amb el poble d'Araós com a base hem visitat diversos indrets de vall Ferrera, Ribera de Cardós i les valls d'Àneu.

El bosc de Virós, les bordes de Buiro, l'entorn del refugi de la Pleta del Prat o el bosc del Gerdar, als peus del port de la Bonaigua, han estat els indrets que hem descobert. Seguir el rastre d'animalons, buscar maduixes i gerds, plegar flors, han estat algunes de les principals activitats que han engrescat la mainada a seguir l'excursió.


També els petits poblets, com ara Àreu o Tor, a la vall Ferrera, o Estaon, prop de Ribera de Cardós, a més d'Araós és clar, han estat l'objectiu de les nostres passes: fonts i abeuradors, gats i gossos, corrals i horts, ens han mostrat racons des d'una visió més pueril, i no sempre relaxada.

I no han faltat altres activitats lúdico-culturals, com la festa major de Tírvia amb xocolatada inclosa, la visita al Centre Cultural d'Araós, on les petites van veure una versió de "La rateta que escombrava l'escaleta", ni les activitats de caire "esportiu" com la pesca i el "rodeo" a cavall.

Tot plegat molt rodó, amb bon temps i bona acollida a la casa d'Araós per part de la mestressa i els seus fills.

dimecres, 29 de juliol de 2009

Petjades arreu

Fa uns dies vaig trobar un web curiós. S'hi poden pujar fotografies, acompanyades d'un breu text, on apareguin uns peus i el terra que trepitgen.
És un projecte encara incipient. Ho seguiré i espero que no triguin a aparèixer algunes petjades muntanyenques: uns peus de gat enfilats en un sòl vertical o bé al límit d'una lleixa amb el buit com a única superfície; unes botes de muntanya enfilades sobre una estreta cresta de roca o al llindar d'una esquerda d'una glacera, i moltes altres que mostrin els sòls muntanyencs.
Algú s'anima?

divendres, 24 de juliol de 2009

Les millors vacances possibles

Després d'unes setmanes de neguits per raons de salut dels pares, sembla que la situació està més controlada i tots més tranquils. Els pares, ja a la vuitantena d'anys, estan delicats i necessiten certa atenció. A inicis de juny el pare va estar ingressat uns dies i es va evidenciar que les mesures d'ajuda que fins ara tenien eren insuficients. Superada la crisi logística vam optar per la sol·lució més assenyada: contractar una persona a tot estar per tenir cura d'ells.

Fins ara l'experiència funciona, després d'un període raonable d'adaptació per part de tothom. Ha de ser molt difícil per algú que sempre ha estat autònom i suficient, haver d'aceptar que necessites ajuda per fer les coses més bàsiques: vestir-se, cuinar, rentar-se. He de reconèixer que per a mi també està sent dur aquest procés i em produeix una profunda ràbia.

Amb els pares, quan són grans, ens trobem com amb els fills quan són petits: són totalment depenents, amb la diferència que els primers van perdent autonomia amb la mateixa facilitat que els segons la van guanyant. El que per una banda ens posa tristos i ens apena, per l'altra ens il·lusiona i engresca. És la vida, i la meva cronologia vital ha fet que aquests dos moments entre els meus progenitors i les meves descendents coincideixin en el seu punt més intens. Sens dubte una nova font d'enriquiment i creixement personal.

En qualsevol cas, és de justícia retornar als pares, d'una manera o altra, allò que han fet per nosaltres. Tant de bo no ho hagués de fer, però la realitat s'imposa. Em plau molt poder fer-ho; estic descobrint com els estimo.

Fa unes setmanes no pensava ni en fer plans per vacances. Ara amb la situació una mica més favorable valoro molt poder fer-ne. Passarem uns dies a la vall Farrera; després potser marxem al Pirineu d’Osca, i per acabar, uns dies a Vallgorguina, entre la muntanya i el mar, amb altres cosins que també tenen canalla. Entre mig, coincidint amb els caps de setmana serem a casa descansant de cotxe i a prop dels pares pel que calgui. Les trucades a diari als pares ja formen part de la nostra rutina, i haver de canviar les previsions a última hora també. Malgrat tot, enguany farem les millors vacances possibles.

dimarts, 21 de juliol de 2009

L'Olla de Núria

Després de molts anys he tornat a Núria amb la idea de fer una excursió i ascendir algun dels cims que envolten el santuari. La idea feia temps que em rondava pel magí i s'ha materialitzat aquest passat cap de setmana, coincidint amb la cursa de l'Olla de Núria.

No és que tingués un especial interès en seguir aquesta cursa, ni de veure els principals especialistes en acció, però he de reconèixer que tenia certa curiositat per l'esdeveniment.

A Queralbs prenc el cremallera de les 7.49 i en poc més de vint minuts arriba a Núria. El trajecte se'm fa curt i descobreixo per primera vegada el nou traçat del cremallera: més tram de túnel, menys panoràmiques, més freqüència de trens, menys romanticisme, més temps per entretenir-se al "parc temàtic" d'alta muntanya, més seguretat...

A les 8.30 emprenc el camí que em durà al fil de l'Olla de Núria. A poc a poc deixo l'enrenou matiner que a causa de la cursa es concentra a l'esplanada del santuari i a bona part de les seves dependències.

Enfilo el camí cap al coll d'Eina. Tot i les vegades que he trescat per aquestes valls no recordo haver seguit mai aquest camí, almenys de pujada. En qualsevol cas se'm fa força agradable i vaig guanyant altitud fins a la Jaça d'Eina. Un ramat d'isards m'observa ben a prop. Arribo a una mena de coll que es dibuixa en un nervi de la muntanya: la vista sobre el Puigmal i la coma de l'Embut és esplèndida.

Pel camí avanço tres excursionistes que progressen trànquils cap a la carena. Arribo a l'ample coll d'Eina i bado amb la vista cap al vessant cerdà: cims i torres escarpades i alguna petita congesta de neu.


Segueixo direcció al pic d'Eina, des d'aquest punt el camí està marcat amb les banderoles de la cursa de l'Olla. A poc a poc va apareixent més gent, lleugers de roba i d'equipatge: són aficionats que segueixen la cursa. Arribo al cim d'Eina i una mica més enllà culmino el pic de Noufonts. Contemplo el panorama, recònec gairebé tots els cims i per les seves carenes imagino les passes que hi he traçat en temps pretèrits.

A mitja baixada del cim escolto el brugit i ànims dels pocs que s'apleguen al control de pas del coll de Noufonts, miro enrere i m'avança el cap de cursa, en Kílian Jornet, com no podia ser d'altra manera. Arribo al coll i tot seguit hi fa cap el mexicà Ricardo Mejía. M'aturo una estona a descansar i contemplo el degoteig dels primers corredors: Agustí Roc, un atleta marroquí, en Xavier Espiña i poc després en Just Sociats, que decideix retirar-se en aquest punt.


Tenia previst tornar a Núria des d'aquest coll, però és aviat, el dia acompanya i em trobo animat per seguir l'excursió malgrat la concurrència de corredors que trobaré pel camí. Així doncs pujo el Noucreus, després el pic de la Fossa del Gegant i segueixo pel serrat de les Arques fins al puig de Font Negra i d'allí al pic de l'Àliga fins a l'alberg de joventut que hi ha al desota, on acabo l'excursió -el telecabina farà la resta fins a Núria-. Una bona matinal que em posa a prova i m'ajuda a assimilar les escases sessions d'entrenament que he pogut fer darrerament.

La curiositat inicial per les curses de muntanya s'esvaeix i es concreta amb el següent:

  • No m'acaba de convèncer aquesta manera de fer muntanya.
  • Admiro els seus adeptes per l'esforç que suposa, la duresa d'aquest esport és indiscutible.
  • A mi m'agrada córrer, però l'alta muntanya la prefereixo caminada.
  • Em sap greu, però com a espectador tampoc m'he sentit especialment fanàtic, potser sóc avorrit de mena, però els meus ànims cap als esforçats atletes no tenien entusiasme.
  • No m'agrada sentir cridòria a cims i carenes com si fos un estadi.
  • Penso: per sort això mai no serà com Zegama.

diumenge, 19 de juliol de 2009

La cançó del lladre


Quan jo n'era petitet
festejava i presumia,
espardenya blanca al peu
i mocador a la falsia.

Adéu, clavell morenet!
Adéu, estrella del dia!

I ara, que ne sóc grandet,
m'he posat a mala vida.
Me só posat a robar,
ofici de cada dia.

Vaig robar un traginer
que venia de la fira,
li prenguí tots els diner
si la mostra que duia.

Quan he tingut prou diners,
he robat també una nina,
l'he robada amb falsedat,
dient que m'hi casaria.

La justícia m'ha pres
i en presó fosca en duia.
La justícia m'ha pres
i em farà pagar amb la vida.

M'agrada la música d'aquesta cançó popular catalana. És del mestre Miquel Llobet (1878-1938). He triat aquesta interpretació d'entre moltes que hi ha per la xarxa.

Hi ha però moltes versions: la clàssica d'en Joan Manuel Serrat, la gal·làctica d'en Sisa i Comelade, la rumbera de La Troba Kung Fú; no he trobat, però, la d'en Xesco Boix.

----------


dijous, 9 de juliol de 2009

Dhaulagiri 1989


Arribo a Liceu i passo la darrera pàgina de Cels de safir (Cossetània, 2008). Durant algunes setmanes aquest recull sobre les vivències d'alpinistes catalans als cims més alts del planeta m'ha acompanyat en l'anar i venir amb metro. Relat amè i distret realitzat per l'Eduard Sallent que acosta al lector a aspectes d'aquest tipus d'ascensions que sovint no transcendeixen en les cròniques alpines. Serveix de pas per conèixer de primera mà les condicions, sovint expressades amb neguits, que acompanyen l'empresa d'assolir, o no, un vuit mil: la solitud, el fred, les preguntes sense resposta, l'autoafirmació de llibertat personal, etc.

De tots els episodis el que m'ha impressionat més és la del tràgic intent d'ascensió al Dhaulagiri per la ruta Txeca de la cara oest, de Kiko Dalmases i Jordi Canyameres a l'octubre de 1989, enguany farà 20 anys. Després de sis dies d'escalada els dos alpinistes arriben a 7.600 metres. El fred -40 sota zero- i la duresa de l'ascensió fan que Jordi 
Canyameres decideixi abandonar l'atac mentre que Kiko Dalmases prossegueix i desapareix entre el coll i el cim del Dhaulagiri. El relat, molt intens i sentit, se centra en el descens de Jordi Canyameres que trigà quatre nits en arribar al camp base.

El terrassenc Kiko Dalmases va desenvolupar una intensa activitat alpinística durant els anys 1980, amb escalades de gran nivell a Sant Llorenç del Munt, Montserrat, Terradets, Riglos, Picos de Europa, Pirineus i Alps. Havia escalat les mítiques sis parets nord dels Alps (Eiger, Cervino, Grands Jorasses, Cima Grande di Lavaredo, Dru i Badile), i sumava tres ascensions a la nord de l’Eiger: el 1983 amb Miquel Llonch, el 1985 en solitari, i el 1987 amb Joan Cassola, que va significar la primera hivernal estatal. Fora d'Europa havia estat en dues ocasions als Andes (1986 i 1987) i a l'Himàlaia al Saipal (1985).

En Kiko Dalmases a més d'alpinista feia versos i escrivia. Segurament aquesta era una passió que el feia més lliure, que possiblement l'ajudava a entendre millor el seu sofriment i els seus sentiments quan perdia un company en accident de muntanya, o quan simplement visualitzava la seva pròpia mort. Els seu escrits van ser transcrits i publicats com a homenatge pòstum al fill, a l'amic i al company de cordada que Kiko va ser, en dos reculls: Ressenya de l'expedició al Saipal de l'any 1985 (1990) i La muntanya d'un somiador (1993).

dimecres, 24 de juny de 2009

El Marquet de les Roques

Ja fa uns dies ens vam acostar al final de la vall d'Horta, al vessant oriental de Sant Llorenç del Munt. Mai havia estat per aquests rodals i el lloc em va despertar interès, especialment per l'edifici que el senyoreja. De factura modernista, va ser un recer d'estiueig de la família de Joan Oliver, conegut com Pere Quart. Avui és un centre d'interpretació de la ruta senderista Els Tres Monts, amb fotografies i explicacions sobre diferents artistes del renaixement i el modernisme, una gran maqueta que mostra l'esmentada ruta entre el Montseny i Montserrat, i una sala d'exposicions.

Es pot fer la visita guiada de la casa i descobrir les seves dependències, els origens, algun detall sobre els diferents propietaris i altres anècdotes que ratllen amb la llegenda. L'edifici està ben conservat i les diferents estàncies ben adobades. També hi ha programades activitats les tardes i vespres d'estiu per a tots els públics.

L'excursió, millor dir la curta passejada, va consistir en pujar a la casa des de l'aparcament, des d'on un sender evident condueix a un port ben afermat que per damunt d'un torrent deixa a l'altra riba. Ja només resta enfilar el camí de pujada fins a una pista que revolta a buscar l'entrada del Marquet de les Roques. Tot plegat uns 30 minuts a ritme d'infant de dos anys amb les oportunes aturades a plegar roselles, collir pedres i fer alguna fotografia.

Una bona base per a futures excursions per Sant Llorenç.

dilluns, 22 de juny de 2009

Final de curs

Arriba l'estiu i la revetlla de Sant Joan, moments paral·lels a la fi del curs escolar. També ha acabat per a mi i la meva filla petita el curs a l'espai familiar de "La Casa dels Arbres".


Ha estat un any amb noves cares i coneixences. Hem seguit el calendari de l'any a través de les tradicions i les cançons, els jocs i les festes: la tardor i la castanyada, l'hivern amb el tió i el carnestoltes, la primavera amb les flors, les festes del barri i la visita al zoo. Poc o molt com cada any, però amb altres ritmes, doncs cada any hi ha noves famílies, els nens i nenes van creixent i les nostres espectatives també canvien. Però el millor de tot és que les estones del grup dels dimarts de "La Casa dels Arbres" d'enguany ja queden en la nostra motxilla i ens fan ser més experts.

El proper curs amb la majoria dels infants i mares d'enguany no coincidirem a "La Casa dels Arbres": uns nens comencen P-3 i altres aniran a la llar d'infants. Jo intentaré adaptar els horaris de feina per seguir un any més, el darrer, les trobades a l'espai familiar amb la meva filla petita. Tornarem a fer noves amistats i coneixences, fent així més gran aquesta xarxa social al voltant de la criança dels fills. I és que més enllà de les trobades setmanals l'espai familiar de "La Casa dels Arbres" genera noves relacions entre pares, mares i famílies, encara que sigui a nivell superficial o efímer, això ja depèn de cadascú. I és que al llarg de l'any no és estrany trobar-se pel carrer, a la porta de l'escola, al parc o en dies assenyalats com les festes del barri, la cavalcada de Reis o la rua de Carnestoltes, a algú que he conegut a partir de l'espai familiar, i bé de gust saludar-se i veure com els més menuts van creixent, i en alguns casos també les famílies.

La Casa dels Arbres contribueix doncs a fer barri i comunitat, una fet que avui en dia, en que es prima força l'individualisme, cal valorar molt positivament.

Bon estiu a tothom i fins aviat.

dimarts, 26 de maig de 2009

El Catllaràs

Diumenge vaig anar d''excursió al Catllaràs, una serra del Berguedà per a mi desconeguda. Fa anys vaig estar al santuari de Falgars, i ja em va semblar un lloc bonic, però no havia tastat les sensacions en el cor d'aquest massís boscos i ferèstec. M'estalviaré els adjectius superlatius com ara idíl·lic, esplèndid, superb o magnífic, en un intent de convidar a que cadascú ho descobreixi per si mateix.

Inicíem la caminada al monestir de Santa Maria de Lillet. Tot seguit topem amb l'esglesiola de Sant Miquel, romànica i de planta rodona, en mig d'un prat enlairat. El camí es va enfilant entre verdíssims prats acaronats per marges ja poblats de pins que s'enlairen fins a les roques. En la primera de les roques que voregem hi ha les restes del castell de Lillet.

Ens endinsem al bosc i el sender segueix pujant. Aproximadament a l'hora de camí fem cap al xalet del Catllaràs. Una curiosa construcció d'inicis del segle XX atribuïda a Gaudí. L'excursió segueix per un tram força costerut fins a trobar el senderó que condueix al roc de la Lluna, on s'hi arriba per unes escales ben adobades que revolten el darrer tram d'aquest sortint de roca, al cim del qual hi ha una llarga plataforma que fa de balconada cap a la vall de Lillet. De ponent a Llevant: Taga, Sant Amand, Puigmal, Montgrony, Puigllançada, Penyes Altes, Comabona, Pedraforca i Ensija; i més propers i a la nostra esquena, Tubau i les roques del Joc de Pilota, d'Arderiu i de la Mare de Déu que sobresurten com dentellades d'entre els arbres.

Baixem del mirador i reprenem la pista que revolta la roca d'Arderiu. Uns escaladors intenten alguna via per aquestes penyes, a la vegada que nosaltres busquem, sense èxit, el camí que s'alça cap la roca de la Mare de Déu. Prosseguim fins al coll de l'Ardericó i pugem al cim de la roca Forcada, des d'on gaudim del cor del Catllaràs: prats i boscos d'on sobresurten tossuts queixals de roca. Tornem al coll i iniciem el retorn cap al punt d'inici. El camí segueix un desdibuixat sender que mena a una pista també desdibuixada i engolida pel bosc. De sobte una remor entre la fullaraca ens fa aturar i veiem dos cèrvols que fugen de la nostra presència. Sorpresos i agraïts d'aquest instant seguim baixant fins el Junyent, un mas abandonat testimoni d'altres temps. Arribem al cotxe i ens felicitem per la descoberta.

dimarts, 19 de maig de 2009

Amb tots els sentits

Una simfonia: Harold aux montagnes, de Harold a Itàlia d'Hector Berlioz.


Un text: "Així va nèixer Zaratustra", de Gregorio Luri.

Un quadre: L'excursionista sobre un mar de boira, de David Friedrich.


----------



dimecres, 13 de maig de 2009

Gegants

Des de mitjans d'abril proliferen les festes majors de barris i ciutats. Tot i que el ple d'aquestes activitats tradicionals i festives arriba amb l'estiu, a la primavera ja ve de gust aprofitar les allargassades tardes fins al vespre veient desfilar i ballar parelles de gegants.

En part ara toca això: cercaviles de gegants, matins castellers, passejades per fires... Però ve de gust. L'excusa són els fills, però som nosaltres els adults els qui els acabem motivant. Ells, sovint preferirien quedar-se a casa jugant o anar al parc.

En el meu cas, les meves dues filles s'han acostumat a veure els gegants i els capgrossos de ben petites, a superar la por i el respecte que fan, a veure'ls com a personatges de contes i llegendes. I també han aprés a sentir, escoltar i a ballar les alegres tonades de gralles i timbals.

La mainada agraeix fer coses a l'aire lliure, és una font de descobertes pels seus sentits, i si a més està amanit amb música i gegants, el dia pot ser rodó. A més, en aquestes festes els més menuts comencen a fer front a algunes pors que aquest imaginari festiu els produeix d'entrada: el soroll de timbals, les cares, formes i volum de gegants i capgrossos, algun que altre petard, etc.

Enguany ja hem estat a dues cites geganteres: a les festes de Primavera de l'Hospitalet i a les de Sant Anastasi a Badalona. Aquesta darrera, el passat dissabte, ens va regalar un ball conjunt amb una vintena de gegants i gegantes, un bon final de festa.

diumenge, 10 de maig de 2009

El Canigó, presència nevada

Aprofitant el primer de maig i un festiu escolar que allargava el cap de setmana hem passat uns dies a l'Escala, a l'Empordà. El bon temps ens ha acompanyat i hem pogut gaudir fent activitats a l'aire lliure: una passejada a la vora del Fluvià, al parc dels Aiguamolls de l'Empordà, inacabables jocs a la platja, aquest gran sorral on els infants perden la noció del temps, descobreixen el món i fan noves coneixences, o una passejada al voltant de l'ermita de Santa Caterina, al cor del Montgrí, on Víctor Català es va inspirar per escriure Solitud.

El castell de Montgrí des del santuari de Santa Caterina.
La verdor de camps i arbredes enguany és excelsa, superba, com feia temps. I és que ha plogut molt en els darrers mesos. A més, la Tramuntana ens va regalar un cel límpid i la visió del Canigó, ben carregat de neu, des de la platja estant ha estat un bon present per aquesta primavera.

El Canigó fa present el Pirineu des de la plana empordanesa estant.
El passat hivern he sovintejat molt poc la muntanya. En part és un ajornament obligat per les circumstàncies, però adequadament negociat amb un mateix i per tant, acceptat. Però la visió del Canigó resplendent de neu, o del bony del Montgrí a tocar, m'han plantejat la urgència d'atalaiar-me, espero en breu poder aprofitar el favor de les circumstàncies.

diumenge, 19 d’abril de 2009

Escriure

Escriure i recordar, escriure per recordar.
Escriure per poder plorar si en el record no hi ha prou llàgrimes.
Escriure per somriure si el moment va ser excessivament solemne.
Escriure per entendre.
Escriure per perdonar, per perdonar-me.
Escriure per compartir.
Escriure per viure, per reviure, per sobreviure.

Fragment de Matèria viva de Teresa Franquesa (Proa, 2009)
Premi Recull de Narració Joaquim Ruyra 2008

----------

dijous, 16 d’abril de 2009

Dia a dia, d'Estanislau Torres

Fa dies vaig acabar una nova "lectura sota terra". Es tracte de Dia a dia d'Estanislau Torres i Mestres. És un diari personal que recull pensaments, opinions i sentiments de l'autor escrit entre el 14 de desembre de 2004 i el 27 d'abril de 2005. Nascut a Barcelona l'11 d'abril de 1926, en Torres ha estat també un excursionista i muntanyenc força actiu i constant. De fet en el seu llibre relata als seus 79 algunes anades a esquiar i excursions.

El període a que fa referència l'autor coincideix amb uns mesos en que el meu dia a dia va estar marcat pel naixement de la meva filla gran. Van ser uns mesos molt intensos envoltats d'incerteses, neguits i dubtes, però també de joia i alegria.

Dia a dia ha estat per a mi una lectura amena i distreta que m'ha acompanyat en els diferents trajectes que he fet en metro de casa a la feina i de la feina a casa. Una lectura ideal per un context circumstancial que en els darrers mesos s'ha convertir en el meu espai de lectura més habitual. Els escassos 30 minuts de trajecte en transport públic potser no són suficients, però ara per ara del tot necessaris per mantenir una afició recuperada per la lectura.

dimecres, 25 de març de 2009

Matí de primavera a Osona

Diumenge al matí vam voltar per Osona, a tocar del pantà de Sau. Vam seguir la carretera fins al parador de turisme Vic-Sau i d'allà fins al monestir de Sant Pere de Casserres.


Encimbellat en una cinglera envoltada per un dels meandres del Ter, el tram final de camí és un passeig per un mirador llaurat a la roca: Cabrera, Collsacabra, el Puigsacalm, el Pirineu oriental, i als nostres peus, el Ter a l'inici del pantà de Sau.



Ha estat una passejada curta però agradable, la primera d'enguany sota la llum primaveral, amb dinar sota l'ombra encara fresca d'unes alzines, envoltats de les primeres catifes de flors i de vistoses papallones. Hi hem de tornar per gaudir-ne més d'aquest i visitar el monestir.

dimarts, 17 de març de 2009

Quatre anys

Avui la meva filla gran va d'excursió a la Fundació Miró. Demà fa quatre anys. "Com passa el temps i que grans es fan els fills"; haurem sentit un munt de vegades.

Segur que els nostres pares tenien una altra percepció de tot plegat. La vida avui dia fa que tinguem una cura i preocupació a vegades exagerada pels nostres descendents. La manera d'estar per ells, de fer coses amb ells, d'educar-los, l'entorn social... Lluny de les modes i de les circumstàncies personals, en el fons tenim més informació, o al menys tenim l'oportunitat de saber-ne més, però sovint el que funciona és el sentit comú, la senzillesa i l'estimació pel que som i fem. I això es transmet.


dissabte, 14 de març de 2009

Collserola, parc natural

Llegeixo fa dies al diari que la declaració de Collserola com a parc natural està arribant a la seva recta final després de llargues negociacions entre la Generalitat i els municipis afectats.

Sens dubte aquesta és una bona notícia. Sempre he pensat que Collserola s'havia de consevar i no deixar construir més a les seves vores. Tot i això, arriba un xic tard. Sense anar més lluny, en els darrers anys, potser per la imminència de la declaració de parc natural, s'han iniciat projectes que no es podrien aprovar sota la nova figura de protecció. De nou els polítics em deceben.

La declaració de parc natural no només és necessària per preservar els boscos, valls i rieres de Collserola, la seva fauna i flora. Cal també per ordenar el seu territori i pel benefici de les persones que habiten les ciutats que l'envolten.

Aquesta qualificació és necessària per aturar el creixement urbanístic, potser és en el que es fixen més els ecologistes. Però també ho és per que finalment, i espero que així sigui, hi haurà la possibilitat de potenciar un espai desbarjo i descoberta sovint poc conegut, on gaudir de la muntanya, d'excursions i passejades; un espai on practicar esport, on descobrir racons i on iniciar als més petits a que més enllà de l'asfalt hi ha un món per descobrir i conèixer.

A diferència d'altres parcs i espais protegits que són un refernt pels visitants d'altres zones i que s'exploten com a recurs turístic, el beneficiaris dels valors d'aquest futur parc natural de Collserola seran els propis usuaris, els ciutadans que l'habiten, visquin o no a la muntanya.



dijous, 12 de març de 2009

La revista Cordada


El març de 1955 veia la llum el primer número de la revista Cordada. Amb una periodicitat mensual, aquesta publicació sorgia en un moment en que es començava a consolidar un renovat teixit associatiu excursionista després de gairebé dues dècades de franquisme. La revista era en castellà, però també hi trobem articles en català.

La revista Cordada, que arribà a tenir una tirada de 15.000 exemplars, va esdevenir un referent de l'excursionisme, l'escalada, l'espeleologia i l'alpinisme durant els anys que es va publicar, potser per manca d'altres publicacions especialitzades, però segurament també pel seu caràcter independent, rigorós i crític, i un estil periodístic àgil.



El promotor i director de Cordada fou el periodista Josep M. Armengou Marsans (1934-2005). Entre els seus col·laboradors hi trobem al mateix Armengou, Pere Vinyoles Vivet, David M. Aloy, Josep Maria Villalba Ezcay, Jaume Sala Sivillà, Jaume Fabrés Amorós, Josep Petit, Màrius Sans, Joan Lázaro Gabarra, Antoni Boada o Maria Mercè Lleonart, entre d'altres.

La publicació s'erigí, tal com resa el seu subtítol, en "el portaveu de tota l'activitat excursionista a Catalunya", i pretenia aglutinar totes les sensibilitats excursionistes, però amb una clara vocació renovadora de la tradició excursionista front la tendència esportiva del moment que no es feia hereva de l'admiració i la contemplació de la muntanya, ni dels aspectes culturals promoguts pels pioners de l'excursionisme. Els articles d'opinió i els editorials tractaven l'actualitat del moment, fent-se ressò de les tendències, perills i oportunitats de l'excursionisme.

Cordada es va publicar fins al 1973, any que el seu director va decidir tancar-la. Una de les raons podria ser, entre d'altres, la tendència esportiva de l'excursionisme i per tant l'allunyament de la línia editorial. Ja ho diuen, adaptar-se o morir.

dimarts, 10 de març de 2009

Matinal al Montseny

Diumenge passat vaig fer les Agudes pels Castellets. Sota un dia esplèndid, només una mica de vent al cim, vam recórrer aquest crestall sense presses i amb cura. A la roca, primer granit descompost i força meteorioritzat, i després blocs ja més compactes, hi perdurava la neu als racons i a les petites canals. En general però, l'itinerari era net i franc.

Des del cim una magnifica i dilatada panoràmica sobre els veïns Matagalls i turó de l'Home, els massissos prelitorals de Sant Llorenç i Montserrat, i les serralades litorals. I com no, els Pirineus, del Canigó al Pedraforca i més enllà, ben carregats de neu testimoni de les generoses nevades d'enguany. Cap a les planes juguem a endevinar algunes ciutats, com Vic i Girona, pobles i valls. Un gaudi complet per una matinal d'hivern, tot i que ja s'olora la primavera.

El descens el fem cap al coll de les Agudes. Ens endinsem a la fageda encatifada de fullaraca i constatem la virulència de la ventada del passat gener: arbres escapçats, branques caigudes... Realment va ser un temporal del tot excepcional. El camí de baixada és plaent. Ens creuem amb altres excursionistes. Només l'enrenou de les fulles al nostre pas, que en alguns punts cobreix encara una fina capa de neu, ens acompanya i s'afageix a la nostra fuïda conversa sobre els fills, les feines, l'esdevenidor... Arribem al pla de l'Espinal i resseguim un tros la carretera direcció a Sant Marçal fins al nostre punt d'inici.

Una matinal agradable que ens ha endinsat al Montseny sense presses, un retorn a la muntanya caminada.

dijous, 5 de març de 2009

Marató 2009, epíleg

(....)
Arribo al primer avituallament sòlid, és el km 25, molt oportú: plàtan, fruita seca... entra molt bé i evita el defalliment. A la marató del 2006 aquest punt es trobava al 35, s'ha millorat. M'acosto al km 30 i em trobo la família i fem el numeret: m'abraço a les meves filles, petons per a tothom; no m'en puc estar, és el menys que puc fer aquest matí de diumenge, dedicar-els-hi un parell de minuts.

Segueixo i un nou avituallament sòlid a l'alçada del km 30. Aquest és un bon punt d'animació on es concentra força públic. Fa poc he avançat l'Eliseu i el saludo; més endavant trobo en Francesc i la Rosa que animen de manera incansable. Petites sorpreses que animen.

El tram fins al Port Olímpic es fa un xic pesat; poc públic però la meva petita meta ja és a prop: l'Arc de Triomf. Abans però, al km 34,5, una munió de vehicles d'emergència envolten un grup de sanitaris que atenen un corredor; després sabré que era el dissortat atleta irlandès que morí en ple esforç.

Km 35, Arc de Triomf, avituallament i animació, ja som a prop del rovell de l'ou de la cursa: plaça Catalunya, on l'amic Juan Carlos s'afegeix a fer els darrers quilòmetres, Portal de l'Àngel, Ferran, Rambles... Km 39 i quasi no m'he adonat, miro el rellotge i el parcial del darrer quilòmetre ha estat massa ràpid: cal afluixar i gaudir. Això ja està fet, prou que ho sé però no vull forçar ni un segon. Què hi guanyaria? No trencaré cap rècord ni propi ni aliè. Vull assaborir i recordar la cursa, i demà... fer vida normal.

dimecres, 4 de març de 2009

Marató 2009, primera mitja

Diumenge vaig córrer la marató de Barcelona. La més multitudinària en que he participat mai amb 9.700 atletes. El dia va ser ideal per córrer, núvol i fresc, i una mica de plugim a l'inici. Per a mi unes condicions òptimes. Una bona cursa. El registre el de menys, però satisfà baixar de les quatre hores tot i els justos entrenaments realitzats. De nou he comprovat la importància que te la ment en una marató.

Km 0: 20 minuts abans de la sortida em trobo ansiós per començar. L'ambient entre els corredors és bo, les típiques bromes, les darreres fotos... Tothom és a punt als calaixos de sortida, el conjunt és un mosaic de colors i llengües. Comencem a rodar i quan passo sota l'arc de sortida engego el crono i m'adono que el grup capdavanter deu ser gairebé al km 1. Dues curses diferents, la dels professionals i la dels populars que fan gran la marató.

Durant la primera hora els carrers estan força desangelats d'animació. Encara és massa aviat per un matí gris de diumenge i tret de la sortida, i dels punts d'animació i avituallament, on es concentren els incondicionals seguidors, la majoria acompanyants dels participants estrangers, que anímen amb ganes, la resta està encara mort. Tot i això la cursa es fa distreta. Observó la gent que anima i escolto als seus comentaris i les encara animoses converses d'altres corredors. Abans del km 10 avanço a l'Alexandra Panayotou, l'ultrafondista grega que porta corrent des de la matinada del 28 de febrer i vol completar el repte de fer 220 km d'una tirada. Li faig un gest d'ànim i em somriu com si no portés 180 km a les cames. Més endavant trobo dos nois carregats amb motxilles lleugeres, tot i que pessades per una marató urbana: es preparen per la marató de Sables. Altres corredors van disfressats o amb banderes dels seus països.

Van passant els quilòmetres i el meu cap no pensa en cap moment en l'arribada, cal tenir objectius més propers: el km 15, la mitja marató, el km 25, el 30... Això em fa viure cada instant i la ment mana en tot moment sobre el cos. La mitja marató és un punt molt animat; i molt important doncs ja anem de tornada, molts corredors ho celebren en passar pel control de xip. Però encara queda cursa. Faig balanç de les meves forces, del ritme marcat fins ara. Em trobo còmode i les sensacions són bones. L'estratègia està clara, cal seguir igual.

(.......)

dimecres, 25 de febrer de 2009

Records d'un alpinista

Inicio la lectura d'aquest llibre de Jaume Fabrés i Amorós la mateixa setmana que m'assabento pel Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya de la mort del seu autor el passat setembre de 2008.

Nascut a Terrassa el 1918, Jaume Fabrés i Amorós s’inicià en l’excursionisme a l'edat de catorze anys. El 1943, després de la guerra civil, s’associà al Centre Excursionista de Terrassa, i tres anys després ingressà al Centre Excursionista de Catalunya, i a la Secció de Tarbes del Club Alpí Francès. Bona part de la seva activitat alpina, primer als Pirineus i els Alps i alguns anys després a altres serralades de la Terra, la realitzà al costat de la seva dona Rosa Vilanova i Casacuberta. Entre el 1945 i el 1970, a més dels Pirineus, recorregueren els Alps duent a terme nombroses ascensions i travessies amb esquís. A partir del 1971 iniciaren una sèrie de viatges que els dugueren a fer diversos trekkings al Nepal, el Tibet i el Caixmir, ascensions al continent americà, tant a les muntanyes Rocalloses com als Andes, a l’Àfrica, al sud-est asiàtic i a Islàndia. El 1973 va formar part d'una expedició del Club Alpí Francès al Caixmir, amb l’ascensió al Kolahoi Peak (5.424 m). Col·laborà amb articles i ressenyes als butlletins Arxiu, del Centre Excursionista de Terrassa, i a les revistes Cordada, Muntanya i Vèrtex. Per la seva intensa activitat el 1955 li fou atorgada la Medalla de la FEM, distinció que rebé la seva esposa el 1962. El 1997 fou guardonat amb la Medalla Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya.

Quant el llibre Records d'un alpinista, és un recull d'escrits i articles que Fabrés va escriure en tornar de les seves ascencions pels principals massissos dels Alps, tot i que també hi ha referències als Pirineus i l'Himàlaia. De lectura amena, els relats descriuen algunes escalades realitzades per l'autor en companyia de la seva dona, amb un llenguatge però ple d'emotivitat i recolzat en ocasions per detalls històrics. Malgrat el pas dels anys, posa paraules a allò que sovint sentim en descobrir un paisatge, assolir un cim o gaudir d'un camí plaent.

dissabte, 21 de febrer de 2009

Els viatges d'Horace Bénédict de Saussure

Escultura de Jacques Balmat mostrant el Mont Blanc a Saussure (Chamonix, Alta Savoia).
Horace Bénédict de Saussure va passar-se gairebé mitja vida als Alps. Durant els 34 anys que van passar des del seu primer viatge a l'edat de 18 anys per la vall de Ginebra i les seves rodalies, fins al darrer realitzat el 1792 pels voltants del Cerví, Saussure va dur a terme més d'una vintena de viatges pels Alps, a més d'altres viatges a França, Anglaterra, Escòcia, Alemanya i Itàlia. En els seus viatges Saussure es feia acompanyar d'altres científics, amics i artistes, a més de guies locals.

El viatge que va donar ales al seu pensament i raons per interessar-se pel Mont Blanc, i per extensió pels Alps, va ser la seva primera visita a Chamonix l'any 1760. Com és ben conegut a través de la literatura alpina, i gairebé fregant amb la llegenda, Saussure, en veure la majestuositat del Mont Blanc, va oferir una recompensa a qui trobés un camí accessible cap al seu cim.

Amb aquest gest Saussure va deixar clar que estava interessat i disposat a ascendir aquesta muntanya, no tant per ser-ne un dels primers en fer-ho, sinó per que tal com diu en el pròleg de Voyages dans les Alps "...el físic, com el geòleg, troben en les altes muntanyes grans objectes d'admiració i d'estudi (...) les regions elevades de l'atmosfera semblen ser el laboratori de la natura." A Voyages dans les Alps Saussure descriu teories i recull dades fruit de les observacions realitzades durant set dels seus viatges als Alps.

1778: primer viatge. Saussure descriu la volta al massís del Mont Blanc. Era la tercera vegada que feia aquest circuit alpí.

1780: segon viatge. Saussure travessa els Alps des de Ginebra recorrent la Savoia, el Piemont i la costa provençal.

1783: tercer viatge. El 3 de juliol Saussure marxa de Ginebra per viatjar a les regions suisses de l'Oberland i el Ticino.

1787: quart viatge. Saussure fa realitat el seu somni: arribar al cim del Mont Blanc. Després de dos intents sense èxit, Saussure empren l'ascenció molt entusiasmat i amb el coratge de saber que l'any abans Jacques Balmat i Michael Paccard havien assolit el cim del Mont Blanc.

El dia 1 d'agost Saussure, el seu criat i en Jacques Balmat com a cap d'un grup de disset guies surten de Chamonix per emprendre l'ascenció al Mont Blanc. La primera nit la passen al cim de la Montagne de la Côte. A l'endemà només arriben fins al Petit Plateau degut a les dificultats que troben per atravessar les esquerdes de la glacera. Finalment el dia 3 d'agost, a les once del matí d'un dia assoleiat i esplèndid, assoleixen el cim. Saussure i el seu grup passen quatre hores i mitja al cim del gegant dels Alps on realitzen nombrosos experiments.

1788: cinquè viatge. Malgrat l'ascensió al Mont Blanc omple de satisfacció l'ànima del filòsof suís, el viatge que dóna fe del seu esperit científic és aquest, durant el qual Saussure passa disset dies i disset nits al coll del Gèant (3.345 m) on realitza infinitat d'experiments i observacions. Saussure i el seu fill arriben al coll del Gèant el 3 de juliol acompanyats per un nombrós grup de guies i portejadors amb tot el material necessari per una prolongada estada. El 19 de juliol el grup descendeix cap a Courmayeur. El 1863 John Ball, membre de l'Alpine Club de Londres, en referència a aquest viatge va escriure: "malgrat tot el que els temps moderns han aportat, mai ha estat donada tan sorprenent mostra de devoció amb finalitats científiques¨.

1789: sisè viatge. El 15 de juliol Saussure realitza la volta al massís del Mont Rosa i el Cerví.

1792: setè viatge. És el darrer viatge. El 4 d'agost Saussure i el seu fill marxen de Ginebra per visitar de nou la zona del Cerví i ascendeixen per primera vegada el Petit Cerví.

Saussure va morir a Ginebra el 22 de gener de 1799 pocs dies abans de complir els 59 anys.