dijous, 2 de juny de 2016

30a Cursa de Nou Barris


El diumenge 22 de maig es va celebrar la 30a Cursa de Nou Barris. Però no parlaré gaire d'aquesta prova, ni del temps que vaig fer o del circuit. Aquesta és una cursa molt especial per a mi, no pas per les ocasions que hi he pres part (quatre vegades, tres d'elles des del 2013), si no pels barris per on transcorre.

La cursa te la sortida i l'arribada molt a prop del lloc on vaig viure fins als 25 anys, a tocar de la masia de Can Verdaguer, ara rehabilitada com a centre cívic. La casa on vivia i moltes altres van ser enderrocades després de les olimpíades per allargar la Ronda del Mig cap a la Meridiana. La transformació urbana de la zona ha estat important en aquests anys, especialment entre la Meridiana i l'actual Ronda del Mig.

En els anys de les primeres edicions de la cursa no hi havia ni tan sols el complex esportiu de Can Dragó i molt menys el centre comercial, i tot l'entorn del cementiri de Sant Andreu era un racó de barri, un xic marginal, que sobrevivia el pas dels anys entre tallers, magatzems i cases baixes que es van anar deshabitant fins al seu enderrocament. Quantes vegades no hauré entrat a l'era de Can Verdaguer o jugat al voltant de la bassa que hi ha al darrere? Entre molts records em ve al cap un de l'any 1979 --llavors entre Can Verdaguer i la Meridiana tot eren camps--, quan des del terrat de casa veiem els autocars plens d'aficionats culers que tornaven de Basilea i entraven a la ciutat onejant les senyeres i banderes blaugranes per les finestres.

Però a banda d'aquests records de com era l'entorn de Can Verdaguer ara fa 30 anys, la cursa em va portar imatges de la meva infantesa i joventut. He passat davant d'on vivien alguns companys d'escola o del grup de joves on vaig créixer anant de colònies i excursió; també he passat davant aquell bar a tocar de l'antiga caserna de bombers situada als baixos d'un bloc del carrer de Pi i Molist o davant l'escola on vaig fer l'EGB.

Si, tot i els canvis urbanístics dels darrers 30 anys, els records i pensaments reconeixen l'espai transformat. Per això la Cursa de Nou Barris és especial per a mi, més enllà dels aspectes atlètics, i em plau participar-hi sempre que tinc disponibilitat. Com ha estat enguany en què un cop més he repetit el ritual de visitar el cementiri de Sant Andreu on des de fa uns anys hi reposen els pares, les seves restes, és clar, ja que el seu record és tossudament present en el dia a dia.