dimecres, 7 d’abril de 2010

Rutines liminals

Després d'uns dies de vacances torno a la rutina amb les energies una mica renovades i un xic més de motivació. Sovint la rutina ve impregnada de sensacions negatives i em pesa admetre que visc immers en un devenir que gira, volta i sembla no tenir aturador. No obstant això, també hi ha rutines que he de cuidar i potenciar, doncs en certa manera em serveixen per enllaçar amb les rutines centrals, com ara la feina, que hauria de considerar una mica més secundàries malgrat ocupin bona part del dia.
Un dels moments que visc més intensament durant el dia és al matí, des de que em llevo fins que obro la porta del despatx on treballo. Amb els mesos he aprés a gestionar aquests primers moments del devenir diari sense neguits ni nervis. En aquestes poc més de dues hores passen coses agradables i tot i que principalment són instrumentals (llevar-se, rentar-se, esmorzar, vestir-se...) sempre hi ha temps per la comunicació, el joc i la rialla.
Faci sol, nevi o plogui, comença un nou dia, i el breu passeig travessant la plaça fins a la porta de l'escola de la meva filla gran és un moment sense presses ni estrés. Després enfilo el camí cap al metro, però ja no tinc aquella sensació de triomf front la batalla acabada de lliurar per no fer tard a l'escola o a la feina, sinó més aviat penso que he passat una bona estona.
A continuació el retrobament amb cares conegudes i saludables camí del metro em fa agrair un cop més el rebumbori i vitalitat d'aquest barri. En els darrers mesos he educat el meu pas a ser cada cop menys apresurat; si trobo i saludo algú m'aturo, i si perdo un metro, espero el següent.
Després del trajecte en metro, sovint amb una breu lectura, sóc novament al carrer, ara el passeig fins a la feina és més anònim i volgudament més trànquil. Alenteixo el pas mentre trepitjo un mosaic d'ones que simulen el mar que deixo enrere. El meu caminar apressat de fa mesos esdevé cada vegada més un passeig per retardar expressament la volta de pany que em conduirà a una nova rutina massa densa i fosca, tot i que sovint esquitxada de somriures i gestos carregats de bones intencions.
Darrerament recordo sovint la metàfora del pot de vidre i el cafè. M'ajuda a conviure amb aquestes rutines que devoren bona part del temps, com ara la feina, i que he d'aprendre a valorar amb la importància justa.

1 comentari:

MPG ha dit...

M'encanta la metàfora. Ja l'havia llegit, però és cert, les petites coses, que són necessàries, tenen, però, una importància excessiva. T'encoratjo a mantenir aquest alentiment de la vida, correm massa per no arribar enlloc, i les coses no han de ser així.