dilluns, 3 d’abril de 2017

Per les serres de Milany i de Santa Magadalena

Panoràmica de Vallfogona de Ripollès durant el primer tram de pujada cap al castell de Milany. Foto: Jaume Ferrández
La previsió meteorològica pel primer dia d'abril no era gaire optimista per anar d'excursió. No obstant això, després de consultar el radar meteorològic cap a les 6 del matí, marxem decidits a fer una excursió pels voltants de Vallfogona de Ripollès; les ànsies de trepitjar muntanya ens poden. Esmorzem en una plaça d'aquest petit poblet del sud del Ripollès, on deixem el vehicle, i encara sota un cel ben ennuvolat iniciem el camí vers el castell de Milany.

El recorregut que volem fer segueix el GR-3 i el GR-151 fins al castell de Milany, després careneja fins a prop del puig de l'Obiol on pren el PR C-59 en direcció a Santa Margarida de Cambrils, on iniciarem el descens seguint una variant de l'esmentat PR fins al punt d'inici. Els punts culminants del recorregut són el castell de Milany (1.529 m) i Santa Magadalena de Cambrils (1.547 m), on trobem les restes del castell i la petita ermita, respectivament.

Restes del castell de Milany (segles X-XI), al cim del mateix nom. Foto: Jaume Ferrández
Travessem el poble direcció sud i anem a buscar el camí que baixa cap a la Ribera de Vallfogona que travessem per un petit pont medieval. A continuació el camí va guanyant altitud entre prats des d'on podem gaudir de bones vistes del poble i de la vall. Seran les poques panoràmiques que gaudirem durant la jornada, i encara que sembla que els núvols es vulguin desfer, a mesura que pugem la nuvolada persisteix.

Un curt ruixat de neu granulada va encatifar el cami carener entre el castell de Milany i l'ermita de Santa Magdalena. Foto: Jaume Ferrández
El GR segueix un bon tram per pista tot travessant una bonica fageda per després, en el darrer tram d'ascens, resseguir un corriol que circula paral·lel a un torrent. Un cop a la carena anem cap a la dreta i culminem l'ascensió fins al castell de Milany. Uns plafons ens indiquen les muntanyes que veuríem si el dia fos clar: Pedraforca, Puigmal, Canigó, Puigsacalm, Bellmunt, Montseny... Haurem de tornar a pujar un dia amb millor visibilitat. No obstant això, gaudim dels regalims d'aigua que circulen per tot arreu, del paisatge de fageda entre la boira i donem gràcies que tan sols ha plogut de manera breu durant l'ascens.

Tornem al collet i reprenem el camí vers el puig de l'Obiol. Arribats al coll de l'Amorriador deixem el GR, que inicia el descens cap a Vidrà, i seguim el PR C-59 cap a l'esquerra. Ara recorrem durant una estona la carena de Santa Magdalena, un tram que travessa per fageda entre boixos i alguns prats. En algun punt del camí hi trobem restes de neu granulada. A poc a poc ens acostem a l'extrem de la serra i en un darrer tram de pujada entre bosc arribem a l'ermita Santa Magadalena de Cambrils (1.547 m).

Iniciem el descens cap al nord-oest seguint una variant del PR, primer carenejant entre prats fins al mas de Puivassall. A continuació el camí s'entafora cap al torrent de la Bauma i circula a tocar del rierol que ens alegra el camí amb la seva cantarella i els diferents saltants d'aigua que podem veure. Passem a tocar d'un càmping i després, ja per pista, el camí remunta cap al poble on finalitzem l'itinerari.

El torrent de la Bauma abans de juntar-se amb la Ribera de Vallfogona. Foto: Jaume Ferrández
En total unes 4.45 h de marxa per corriols entre fagedes i camins careners envoltats de prats i boixedes. El desnivell de pujada és d'uns 800 m, repartits en un tram inicial d'uns 550 m fins al castell de Milany, i després en breus ascensos repartits al lalrg de la carena.


dilluns, 13 de març de 2017

Una marató diferent

Grup de llebres de 4 h a la Gran Via després del quilòmetre 12. Foto: Jaume Ferrández
Un esquinç. Era el 12 de gener. Sí, faltaven dos mesos exactes per a la 39a Marató de Barcelona. Un esquinç al turmell dret. Aquest ha estat el motiu que no m'ha permès córrer la marató aquest any.

Lligament deltoide, distensió lligamentosa, ressonància magnètica, rehabilitació, magnetoteràpia... vocabulari que m'ha acompanyat durant les setmanes d'aturada obligada de l'activitat atlètica. Però el temps passa per bé i ja fa dies que he recuperat cert ritme d'entrenaments. La lesió va quedant enrere i viure l'ambient que envolta una marató és una bona manera d'encomanar-se d'emocions i motivació per seguir entrenant per pensar en la propera cursa.

Com a pròleg d'un cap de setmana maratonià, el dijous anterior vaig assistir a la presentació del darrer llibre del periodista i maratonià Arcadi Alibés, La volta al món en 80 maratons (Cossetània, 2017). Fa bé escoltar l'Arcadi per la seva experiència en el món de les maratons. Les seves paraules transmeten passió, sobretot si en alguna ocasió has corregut una marató lluny de la teva ciutat, encara que hagi estat tan sols dues o tres vegades. Tinc ganes de llegir el llibre i reprendre algun projecte que agermani córrer i viatjar.

Ambient a la sortida de la Breakfast Run de dissabte al matí, amb la Tprre Eiffel que l'endemà va córrer la marató. Calia? Foto: Jaume Ferrández
Ja en ple cap de setmana, dissabte al matí vaig participar amb la meva filla de 10 anys a la Breakfast Run. No és la primera ocasió que la correm però aquest any tenia l'afegit de poder veure els medallistes olímpics de 1992, un al·licient que feia la cursa especial. Després vam visitar l'Expo Esport i vam esperar amb ànsia el moment culminant del cap de setmana: sortir diumenge al matí a animar els corredors i viure l'ambient de la marató.

La 39a Marató de Barcelona va ser novament una festa. Els carrers de la ciutat van aplegar milers d'aficionats, amics i familiars dels corredors en la seva majoria, disposats a animar i premiar l'esforç dels atletes.


Participants a la marató al seu pas per la Gran Via amb el carrer de Rocafort. Foto: Jaume Ferrández
L'ambient de la cursa va ser excepcional. Ens vam instal·lar més enllà del quilòmetre 12 de cursa, al costat del punt d'animació de Gran Via-Rocafort, on el grup Mig quart de segle no va deixar de tocar i animar el pas dels corredors. Allà vam veure passar tota la galàxia africana seguida d'un espai gairebé sense atletes, una terra de ningú que allunya i separa per sempre la marató d'elit de l'amateur i de la popular.

El grup Mig Quart de Segle animant el pas dels corredors a la Gran Via. Foto: Jaume Ferrández
Després de poc més d'una hora animant el gran gruix d'atletes, just quan acabaven de passar les llebres de les 4.30 h, ens vam desplaçar cap al Paral·lel, a tocar de la plaça d'Espanya, per viure en directe el pas dels caps de cursa. I vam veure com un atleta africà que corria amb dorsal de llebre ("pacer") s'acostava sense rivals a l'arribada. Després vam saber que era l'atleta paralímpic Jonah Kipkemoi Chesum que debutava en la distància i venia a Barcelona a fer de llebre. Una nova història per alimentar l'èpica de la marató. Després de veure passar els atletes que van completar el podí masculí i els primers en cadira de rodes, va passar la primera classificada, l'etíop Helen Bekele, que va acabar fent record femení de la prova barcelonina. Podeu llegir la crònica de l'Ara.

L'atleta paralímpic Jonah Kipkemoi Chesum, volant cap a la meta abans del quilòmetre 42. Foto: Jaume Ferrández

Els primers atletes amb cadira de rodes arribant a la plaça Espanya. Foto: Jaume Ferrández
Helen Bekele, l'atleta etíop que ha establert el nou record femení de la marató de Barcelona, encarant els darrers metres de cursa. Foto: Jaume Ferrández
Després de les llebres de 2.45 h, l'arribada de corredors ja va ser més seguit i vam animar sense descans el gran gruix de participants que enfilava el darrer tram de cursa. Veiem passar, en la majoria dels casos, rostres d'alegria i felicitat, i també de patiment. Rostres sovint amb una expressió difícil de desxifrar, amb mirades perdudes i concentrades, que contenen les emocions que abocaran en acollir el pes de la medalla que els fa atletes vencedors del seu particular repte.

Una de les grandeses de la marató és que en una mateixa prova podem trobar diferents curses: des dels primers atletes, la majoria d'origen africà i que venen per fer de llebres als atletes d'elit, fins a grups que corren per alguna causa solidària, sigui una malaltia minoritària, una injustícia socials... Entremig, atletes amateurs que malden per esmicolar els seus registres personals, corredors populars que volen finalitzar la seva primera marató o sumar-ne una més al seu palmarès particular, corredors disfressats de superherois, de Pikachu o de torre Eiffel --si, si, de Tour Eiffel--, milers d'objectius i grapats de motivacions. Tot això, i moltes coses més, és la marató.
Els Gegants de Teià, l’Elionor i en Pere Noguera, van córrer la marató per la causa dels refugiats sirians. Foto: Jaume Ferrández

dilluns, 6 de març de 2017

Córrer de por


Recupero el conte que vaig escriure fa un temps al taller "Teixint contes" dirigit per l'Andreu González i organitzat per la Biblioteca de Santa Eulàlia de l'Hospitalet.

L'acció del conte se situa temporalment els dies previs a la marató que el protagonista vol córrer, i per aquest motiu el recupero pocs dies abans de la 39a Marató de Barcelona que tindrà lloc el diumenge 12 de març. 


"En Robert havia decidit que la darrera sessió d'entrenament de la setmana fos diferent. Afrontava així els dies previs que el durien al seu particular Olimp: córrer la seva tretzena marató. Feia dies que no s'allunyava gaire dels carrers i avingudes del barri on vivia i per això va voler aprofitar el vespre de diumenge per trotar relaxadament pels vorals del riu sense cap altra fita que visualitzar els quaranta-dos quilòmetres i escaig de la prova reina de l'atletisme.

Travessà la plaça Major direcció cap a l'estació deixant enrere el xivarri de les terrasses dels bars i de la canalla que exhaurien les darreres hores de diumenge. Després d'uns quinze minuts de carrera suau s'endinsà pels carrers de la zona industrial. Era deserta del tot: ni persones traginant, ni cotxes aparcats, ni camions de repartiment... Era diumenge al vespre i fins a la matinada res no tornaria a sacsejar aquell espai de petits tallers, magatzems i immenses naus. Les restes de la festa de la matinada anterior a la porta d'una discoteca semblaven l'únic testimoni d'activitat recent. Llavors en Robert pensà que seria convenient, de retorn cap a casa, evitar passar per aquells solitaris carrers en plena foscor. Va mirar amb desconfiança a banda i banda del carrer i instintivament intensificà el ritme de carrera, just en el moment que un cop d'aire refredà la suor del seu clatell i un calfred li baixà per l'esquena fins a les puntes dels dits. 

Després d'uns minuts, i reprès un ritme més suau, en Robert entrà al parc del riu, un espai obert amb àmplies panoràmiques delimitat pel riu, canyissars i matolls. El va sobtar que no hi hagués ningú passejant, corrent o en bicicleta. Aquell era un espai molt freqüentat per famílies, corredors i grups de ciclistes. Però era diumenge al vespre, potser un dels moments de la setmana menys previsibles, just a la frontera temporal entre el cap de setmana festiu i l'inici de la rutina setmanal. Diumenge al vespre representa l'essència del temps marginal on tot és possible i res està previst. Com marginal era aquell espai per on transcorrien els seus entrenaments, un espai ni rural ni urbà, entre horts i algun clap de bosc, entre barriades, polígons industrials, ponts i autovies, un espai intensament transitat entre setmana i extremadament solitari fora d'hores. 

Va seguir corrent pel camí de terra paral·lel al riu. Només sentia les seves petjades i la fressa de canyes i fulles agitades per la brisa del terral. Tot aparentment normal, però solitari. Massa solitari. 

Tornà a accelerar el ritme de carrera, ja que volia complir el propòsit de no travessar aquells paratges acompanyat tan sols per la foscor. En Robert va arribar fins a la torre de guaita, el punt de retorn que s'havia proposat, l'equador del seu entrenament. Hi pujà i esperà durant una breu estona per contemplar els jocs de colors que tenyirien el cel amb la posta de sol. Poc després se sentí alleujat per tanta bellesa enmig la solitud i el silenci. Era un petit premi a l'esforç dels entrenaments realitzats durant setmanes, la imatge que recordaria en els moments difícils de la marató que l'esperava. Embolcallat per l'èpica dels seus pensaments, en Robert inicià el retorn cap a casa. La brisa a la vora del riu era cada vegada més notòria i refrescava ràpidament la seva pell amarada de suor. Potser havia estat massa temps veient la posta de sol. Llavors copsà que no corria sol. A la seva esquena el sol, que començava a il·luminar les antípodes, donava pas a la foscor. 

Arribà a una cruïlla de camins i s'aturà. Havia passat moltes vegades per allà però no reconeixia l'entorn. Llavors en Robert recordà les històries que li explicaven de ben petit sobre aquells indrets: –Mai no t'allunyis de la font ni vagis més enllà de la figuera de can Gual. Ningú n'ha retornat mai–. Eren històries per espantar la canalla. Amb els anys havia recorregut aquells indrets tantes vegades i els coneixia tan bé... 

Però amb la foscor tot canviava. Qualsevol ombra desdibuixava la realitat, qualsevol remor s'intensificava i tot un ventall de pors se li feien presents. Després de rumiar uns segons, gairebé a l'atzar, escollí el camí de la dreta, el més ample i planer. Se sentia perseguit i no gosava mirar enrere, era com si la foscor l'estigués atrapant. El seu cor bategava cada vegada més de pressa però, per contra, no aconseguia córrer més ràpid. Sentia que aquella no era la sessió d'entrenament que havia previst. En Robert ja no corria. Fugia d'una foscor que semblava engolir les seves petjades mentre avançava cap a algun lloc ignot. No es podia aturar amb la foscor darrere seu. Havia de seguir avançant per aquells solitaris paratges de la vora del riu. En Robert tenia ben identificades les pors que suposava afrontar un repte com córrer una marató. Eren perills objectius com ara la deshidratació en ple esforç, la calor, el cansament, una lesió, etc. Però ara l'assaltaven pors disfressades d'ombres i silenci barrejat amb remors desconegudes. 

Mirà el cronòmetre i només havia passat un minut des que havia baixat de la torre de guaita. Un minut! Tan sols havia recorregut dos-cents metres! El seu pensament començà a trillar històries per no deixar-se vèncer per aquella por indefinida però intensa, que emanava de la foscor. Pensà en el mur del quilòmetre trenta-cinc de la marató. Llavors l'envaí el record d'aquells dissortats atletes que en els darrers mesos havien mort en plena cursa. Això l'angoixà fins a estremir-se. Contra quines pors haurien lluitat fins a defallir?

En Robert havia presenciat en un parell d'ocasions els esforços inútils dels equips sanitaris per reanimar atletes estesos a terra. Potser aquest fet el va trasbalsar fins al punt d'iniciar una mena d'investigació particular per esbrinar les possibles causes de tanta mort sobtada. No es va acontentar a llegir les notícies als diaris locals, o les mostres de condol a les xarxes socials, o de presenciar minuts de silenci en donar suport a familiars i amics d'abans d'algunes curses. D'ençà que havien augmentat aquests casos en Robert va voler trobar explicacions a aquest fenomen més enllà de les apuntades per la fredor de les estadístiques que alguns experts s'havien apressat a presentar: si hi ha més persones que participen en curses, hi ha més probabilitats que es donin casos de mort sobtada.

No, aquesta explicació no li valia a en Robert, i de converses amb altres amics també corredors i amb un dels organitzadors d'una de les curses on havia mort un corredor, va anar recollint dades. Repassà totes les notícies publicades i indagà en les classificacions de diferents curses penjades a Internet. A poc a poc va poder veure alguns elements de coincidència que l'intrigaven i el feien aparentment vulnerable. Tots els morts eren homes d'entre 40 i 50 anys –com en Robert–, cap d'ells no tenien marques personals excepcionals –com en Robert–, tots semblaven corredors aficionats i no pertanyien a cap club d'atletisme –com en Robert–, cap tenia registres en classificacions de curses de més de tres anys enrere –com en Robert–, tots vivien en poblacions de l'àrea metropolitana –com en Robert–, en barriades envoltades de polígons industrials, sectors marginals de boscos i rius, o zones properes a carreteres, ferrocarrils o autopistes –com en Robert–. Qui sap si algun dia s'havia creuat amb algun d'aquells atletes durant les seves sessions d'entrenament!

Massa coincidències. En Robert acostumava a entrenar-se pels parcs i avingudes del seu barri, però quan disposava de més temps solia arribar-se a les ribes del riu o a una zona de muntanya propera on s'hi arribava després de travessar el polígon industrial del seu poble. Talment com havia fet aquell vespre de diumenge, l'anterior a la seva tretzena marató. Mentre s'acabava de conformar aquest pensament en el seu cap, per enèsima vegada durant els darreres setmanes, s'adonà que no distingia el terra on trepitjava ni els objectes que l'envoltaven. La foscor ho envaïa tot i les ombres es difuminaven. Era fosca nit: ”He estat massa temps contemplant la posta de sol”, es repetia una vegada i una altra. Era inútil. La fosca li estava fent escac i mat! Sentia la pròpia respiració cada vegada més forçada i li era igual morir en ple esforç durant una cursa, com aquells infortunats atletes, que tancar els ulls i entrebancar-se amb una pedra per caure esparracat i rodolar fins a enfonsar-se a les aigües del riu. Decidí tancar els ulls i seguir corrent, cada vegada més ràpid, en un veloç esprint de fugida de la foscor i que el conduïa al mur aixecat per les seves pors en plena sessió d'entrenament, envoltat de silenci, cap a la negra nit i aclaparat per la foscor.

Des d'aquell capvespre de diumenge en Robert surt a córrer cada nit fins a l'albada per les ribes del riu. Però ara no el persegueix la foscor. Plegats empaiten altres corredors que gosen desafiar la solitud i la foscor per superar les seves pors."


dimarts, 31 de gener de 2017

El pessebre, la Candelera i el pas del temps


El 2 de febrer se celebra la festa de la Candelera, que recorda la presentació de Jesucrist al Temple de Jerusalem, uns quaranta dies després del seu naixement. El 2 de febrer també marca la fi del cicle del Nadal i el dia que, segons la tradició, es desmuntava el pessebre.

A inicis de febrer, el Nadal ja queda lluny i el sentit de la Candelera, com de moltes altres tradicions resta difuminat. S'imposa l'imperi de la vida atrafegada i amb ella es perd el sentit del temps; tot esdevé més efímer i, en certa manera, ens allunyem dels ritmes de la natura.

Mantenir el pessebre muntat fins a la setmana de la Candelera, encara que no sigui per un compliment estricte de la tradició cristiana, és també una forma de recordar que la natura te un temps, a més de ser una mostra de respecte al temps esmerçat en el seu muntatge.

El pessebre és una representació popular del naixement de Jesús que esdevé un ritual per als infants i un joc per als que ja no ho som. Obrir les caixes amb les figures, els suros i tot el parament, desembolcallar les peces, fer cap a la Fira de Santa Llúcia a la recerca de noves figures per engrandir el ramat d'ovelles o afegir nous personatges a les escenes. Després, un cop muntat, parar-se a contemplar i donar vida als paisatges imaginaris que hem construit. Tot plegat esdevé un entreteniment que ens retorna per uns instants a la infantesa i ens connecta al ritme alentit de la natura a l'hivern.

Ara les figures i els suros ja descansen embolcallats entre paper de diari, dins les caixes de cartó que tornarem a obrir de nou quan la tardor es precipiti cap a l'hivern.