dimarts, 24 de juliol del 2007

Diari d'expedició

L'ascensió cap al pic de l'estiu està sent més dura i fatigosa del previst. Les condicions, però, són òptimes, només que la logística no sembla ser l'encertada. Caldrà desfer algunes passes, aturar-se i muntar campament per dies, avituallar-se, descansar i valorar en que estem fallant. En definitiva, reconduir l'expedició. Res que no sigui assumible, a la vegada que necessari, quan l'objectiu de l'expedició és la mateixa vida.

dijous, 12 de juliol del 2007

Literola-Remuñe


El primer cap de setmana de juliol hem anat al Pirineu. Després de mesos sense sortir a l'alta muntanya hem fet un bon retorn. Divendres al vespre arribem al pont de Literola. D'allí al refugi del Forcallo on fem nit. A l'endemà, matinadors, iniciem un interessant i complet circuit: ibonet de Literola, ibón Blanco de Literola, encara glaçat a les seves vores, coll Inferior de Literola (2.983 m) i cap al SO carenegem fins al Perdiguero (3.222 m). Descens cap a la collada Ubaga i retorn a l'ibonet, on havíem deixat la tenda plantada al matí.

Diumenge matinem i ho carreguem tot cap amunt fins al portal de Remuñe (2.831 m). Niu de material i per l'aresta de Remuñe fins al Tusse de Remuñe (3.041 m), un 3.000 secundari entre d'altres d'imponents vessants verticals: el Cabrioules a l'oest i el Malpás a l'est. Retorn al portal i descens per la salvatge i remota vall de Remuñe fins al cotxe.

Ha passat molt temps des de la darrera vegada que sortia a la muntanya sense anar a un refugi guardat, carregar tot el necessari per ser autònoms durant dos dies amb les seves nits, fer travessa per valls desconegudes per mi durant més de 7 hores de marxa i ascendir cims amb trams de neu i de grimpada fàcil per una llarga cresta. Ha estat molt satisfactori, i també cansat, però ha valgut la pena.

Segueixo doncs, pas a pas, edificant la meva particular història i geografia pirenaica, sabedor que aquest tipus d'ascensions no sovintejaran. La grandesa és poder-les gaudir i recordar.

divendres, 6 de juliol del 2007

Fer pinya

Ahir a la tarda vam estar al santuari del Miracle, a prop de Solsona. Lloc tranquil on és possible trobar el silenci i bon mirador sobre el Solsonès i les serres prepirinenques: Port del Comte, Pedraforca, Ensija, Rasos....

Ens vam desplaçar fins allí per fer costat a una bona amiga, i la seva família, en el primer aniversari de la mort de la seva germana. Sovint ens calen moments com aquest per sentir-nos capaços de reconfortar i fer pinya al voltant dels altres; i a més fent ben poca cosa, només sent-hi. Espero que a poc a poc trobin el camí de l'acceptació i les forces per reprendre la vida.

dijous, 5 de juliol del 2007

Dates i mites

Quan en alguna guia o llibre d'història, veig la data d'una primera ascensió, absoluta o no, a un cim o muntanya intento imaginar-me tot el que va envoltar aquella "aventura": les motivacions, les dificultats, els estris emprats, la logística, etc. Més enllà de la data, que ens situa en una època determinada i ens recorda els aniversaris, cal interpretar la gesta en un context particular, uns cops per fer-ne mites i assentar les bases d'una de les possibles històries de l'alpinisme o el pirineisme, i d'altres per aprendre cap a on van els nostres afanys i anhels. De ben segur que si no tinguéssim aquests mites, no seríem on som.

dimarts, 3 de juliol del 2007

Lluna plena d'estiu

El divendres passat la lluna feia el ple. S'havia acabat una setmana laboral i ens disposàvem a iniciar les hores de lleure del cap de setmana. Finalment ens vam encaminar cap a la plaça Mireia, a recer del turó de Sant Pere Màrtir. Aquest és l'accés més meridional a la carretera de les Aigües, el magnífic passeig del parc de Collserola que a la ratlla del 280 m d'altitud es retalla enlairat sobre el vessant barceloní de la serra.

Un club de tennis i el bar-restaurant obert fa uns estius, fan d'aquest lloc un indret força freqüentat i a voltes indesitjablement sorollós. Ara bé, passeig de les Aigües enllà, direcció Vallvidrera, hom pot deixar enrere el brogit de l'àrea de lleure.

Començo a trotar suaument per a poc a poc agafar un ritme menys mandrós. Trobo altres corredors, diversos ciclistes i passejants amb o sense gos. Després de la pujada que acaba a la passarel·la de fusta de la caseta d'Agbar el meu ritme es regula i al poc deixo a la dreta el mirador dels Xiprers, que fa pocs mesos va ser arranjat. Segueixo la panoràmica "cursa" per l'ombra del capvespre, doncs el sol ja no taca el vessant barceloní de la serra. En front meu la torre Foster i el Tibidabo, i a la dreta la ciutat i el mar, davant del qual es va configurant un nou skyline: Fòrum, Poble Nou, Diagonal Mar... Si, la ciutat s'ha anat expandint durant la darrera dècada i mitja, cap als espais ocupats fins aleshores per fàbriques, vies de tren i barriades massa populars. Passat el camí que puja de Can Caralleu el passeig és asfaltat des de fa un any, doncs havia de servir de ruta alternativa i provisional per enllaçar Vallvidrera amb Barcelona degut a unes obres que encara no s'han fet. Per sort el voral no va ser pavimentat i segueixo corrent sobre terra.

Deixo Vil·la Paula i al mig quilòmetre, a tocar de la carretera de Vallvidrera, giro cua per iniciar el retorn. El ritme de cursa va augmentant, la tornada sempre acostumo a fer-la més ràpid. De nou al mirador dels Xiprers segueixo cap a l'inici, però no m'aturo, com faig altres vegades per identificar els canvis que van transformant el delta del Llobregat, nus de comunicacions i garbuix de pobles i petites ciutats que han anat creixent. Encara em sembla impossible distingir a banda i banda del riu Llobregat la taca del parc agrari, reducte agrícola d'aquest espai densament urbanitzat i depredat per la proximitat de Barcelona per l'aeroport, vies de tren, autovies i autopistes, polígons industrials...

Acabo la sessió d'entrenament encarat just cap al sol caient. Al poc una agradable brisa fa confortable el moment i m'ajuda a assimilar l'esforç realitzat. La lluna pren el relleu al sol i s'alça amb el seu perfil encara ataronjat.