Breu crònica de la marató de Barcelona

Satisfacció en acabar una nova marató. Foto: Marga Pradas

Ahir vaig córrer la marató de Barcelona. Em costa plasmar en paraules el que vaig viure per tot el que la marató d'aquest any ha tingut d'especial per a mi.

En primer lloc, algunes dades objectives: aquesta quarantena edició de la marató de Barcelona, ha estat la setzena marató que he completat (de les divuit en què he participat), i l'onzena que he acabat a Barcelona (on hi he participat en dotze ocasions).

Sobre el registre, amb un temps de 4.10.18, ha estat la marató més lenta que he corregut mai. Fins al quilòmetre 32 no vaig anar forçat en cap moment, més aviat vaig córrer amb un esperit conservador i pensant que podria acabar al voltant de les 4 h i escaig. Potser en veure que això seria difícil, els darrers quilòmetres vaig sentir que el cap abandonava les cames i vaig estar més pendent de gaudir el moment que de procurar un ritme més o menys constant de cursa. No obstant això, és un temps que entrava dins de les previsions i que ben segur aniré valorant a mesura que passin els dies.

A banda de tot això, com he comentat fins al cansament en aquest blog, aquesta marató ha estat molt especial. D'una banda, perquè fa trenta anys que vaig acabar la meva primera marató (ho recordava amb motiu dels 25 anys), però sobretot per córrer la marató per una causa solidària amb el repte "Una marató pels nadons prematurs".

Sens dubte, aquesta motivació afegida m'ha acomanyat durant la preparació de la marató i ara que he completat la primera part del repte, acabar la marató, espero completar la part solidària assolint el 100% de la quantitat proposada, o si més no, acostant-m'hi al màxim. Recordar que el repte romandrà obert fins al 18 de març, coincidint amb l'aniversari de la meva filla gran, una manera també especial de tancar el repte. Per últim, agrair a totes les persones que fins ara han donat suport a "Una marató pels nadons prematurs", ja sigui amb una donació, difonent el repte o vivint l'ambient de la marató a peu de carrer.

Tinc molt present els ànims de les persones que vaig poder saludar ahir a la cursa: a Romana De Lillo, pel seu suport en diferents punts del recorregut; a Rosa Lizandra, a qui em va alegrar poder saludar a Diagonal Mar; al David de Blogmaldito, que després de la cursa va seguir fent fotos al Paral·lel i més enllà; a Miquel Pucurull, amb qui vam intercanviar bons desitjos abans de l'inici de la cursa, i que a 80 anys és tot un exemple de constància; i a l'Albert Torrent, l'artífex del web Ultres Catalunya, que em va acompanyar des del quilòmetre 30 fins al final.

I com no, el meu agraïment a mon germà Josep, la meva cosina Pili, les meves filles, Anna i Clara, i la meva dona Marga, que van fer la seva particular marató per trobar-nos en els punts convinguts del recorregut.

Mitja de Barcelona, un assaig general cap a la marató

Preparar una marató porta el seu temps. És un gran objectiu a llarg termini que necessita altres petits objectius per alimentar-se i perfilar-se. Entre aquests petits objectius hi ha les sessions d'entrenament setmanal i les curses, que serveixen per afinar els ritmes, provar-se i anar definint la resta d'entrenaments fins al dia del gran propòsit, la marató.

Després de córrer la Sant Miquel Xperience i la Mitja Marató Colomenca, els dos primers objectius atlètics en la meva fase final de preparació de la marató, diumenge passat vaig córrer la Mitja Marató de Barcelona.

Des del 1999, que vaig córrer aquesta mitja per primera vegada, ja en van deu que la completo, i és la mitja marató que més vegades he fet. En aquest temps, tinc present que el 2001 es van celebrar dues mitges maratons a Barcelona: una al febrer, i l'altra coincidint amb la Cursa de la Mercè (el 2002 es va mantenir només al setembre, i al cap dels anys va tornar al febrer). També recordo que en l'edició del 2010 vaig abandonar la cursa al quilòmetre 10. En qualsevol cas, des del 2011 no la corria i enguany ha estat una bona ocasió per repetir i seguir amb la preparació de la marató de Barcelona.

Per motius diversos, la mitja de Barcelona és com un assaig general de cara a la gran cita maratoniana. En primer lloc, el circuit coincideix en diversos trams amb la marató: Gran Via, entre Entença i Passeig de Gràcia, i entre Perú i Rambla Prim; la Rambla Prim i la Diagonal; la Vila Olímpica i el carrer Pallars, i el tram de passeig Colom i Paral·lel. Aquest darrer tram, que en la mitja es fa a l'inici de la cursa amb certa alegria, en la marató s'afronta amb 39 km a les cames i fa que el suau pendent del Paral·lel sembli insuperable. Aquestes coincidències amb el circuit ajuden a visualitzar la marató.

Però hi ha altres aspectes que també hi contribueixen. Cap altra cursa a Barcelona es pot equiparar a la marató en termes de nombre de participants, organització, ambient, públic... I és que tot plegat esdevé un assaig pel dia de la marató: córrer en mig d'una munió de corredors, avituallar-se entre tal densitat de cames i braços, sentir els ànims del públic en llengües d'arreu, la música dels punts d'animació, les cues al guarda-roba o l'ambient durant la recollida dels dorsals. Qualsevol racó fa olor de marató i ajuda a visualitzar l'escenari del pròxim 11 de març i tot el que envolta la marató.

La mitja marató de Barcelona, també marca el darrer mes de preparació de la marató: és un temps per afinar l'estat de forma, però també és un temps d'espera, sobretot les dues darreres setmanes, que cal saber gestionar, perquè aquesta espera no esdevingui impaciència.

Així que, cal seguir entrenant per participar en condicions a la marató de Barcelona. Abans, però, dos objectius atlètics més: la Maratest del Prat de Llobregat del 18 de febrer, i la Mitja Marató de Gavà del 25 de febrer.

Després, faltaran quinze dies per a la gran cita, que aquest any per a mi té una motivació molt especial més enllà del repte esportiu com és el repte solidari Una marató pels nadons prematurs.

Mitja Colomenca. Bona cursa i millors sensacions

Les pistes d'atletisme Antonio Amorós, a Santa Coloma de Gramenet, punt neuràlgic de la VI Mitja Marató Colomenca. Foto: Jaume Ferrández

La sisena edició de la Mitja Marató Colomenca ja és història. És la segona vegada que participo en aquesta cursa, encara novella, que edició rere edició segueix amb bon pas cap a la consolidació. Vaig participar-hi l'any 2016 i va ser un bon test en la preparació de la marató de Barcelona: vaig acabar amb molt bones sensacions perquè feia cinc anys que no corria una mitja per sota 1.50 h.

Aquest any, he rebaixat en 3:42 i 5:37 minuts, respectivament, els registres de les mitges de Ripoll i el Prat de Llobregat de la passada tardor. Tot plegat m'anima amb les sis setmanes prèvies a la marató de Barcelona de l'11 de març. Xifres i registres a banda, m'ha agradat tornar a córrer la Mitja Colomenca després que el 2017 no hi vaig poder participar a causa d'un esquinç al turmell que vaig patir dues setmanes abans de la cursa. 

Diumenge es llevà amb fred i també feia una mica de vent. Amb l'inici de la cursa, i a mesura que el sol s'aixecava, les condicions per córrer van millorar;  en la segona part de la prova que la temperatura va ser més agradable.

La sortida de la mitja, a les 9.30 h, era conjunta amb la cursa de 10 km. Les dues proves compartien circuit fins al km 6, aproximadament, on els participants del deu mil giraven per retornar a les pistes d'atletisme Antonio Amorós, punt d'inici i final. Aquest tram comú és totalment urbà i transcorre pels carrers de Santa Coloma, amb pujades i baixades que lluny de trencar el ritme em van servir per entrar en calor.

Entre els quilòmetres 6 i l'11,5 la mitja marató segueix la carretera de la Roca del Vallès. Aquest tram és d'anada i tornada i convé prendre nota del perfil que, tot i no presentar cap rampa considerable, sí que té ondulacions que de tornada poden trencar el ritme.

La carretera circula entre el riu Besòs, que a l'anada tenim a l'esquerra, i la base de la serralada de Marina. A l'altra banda del Besòs destaca la presència del mossegat turó de Montcada, amb la cimentera a la seva base. A mesura que avancem, la panoràmica s'obra cap al Vallès Occidental i, com que el dia era net, es podien albirar a l'horitzó els cims de la Mola, Gallifa i els cingles de Bertí. Just abans del gir, també es deixà veure per uns segons el nevat perfil del Montseny. De retorn, a banda del turó de Montcada, i sempre a l'altra riba del Besòs, destacaven els cims més septentrionals de la serra de Collserola, amb els amuntanyats barris de Ciutat Meridiana i Torre Baró, i la característica silueta del castell del mateix nom.

Els darrers 5 km tornen a circular pel nucli urbà i, tot i que reserven alguna suau pujada, els dos darrers quilòmetres, planers i paral·lels al Besòs, deixen marge per acabar amb la camada llarga sempre que hàgim mesurat bé les forces.

En definitiva, de nou una bona experiència que procuraré repetir i ha tornat a formar part del meu pla de preparació de la marató de Barcelona. Una marató que aquest 2018 té un doble objectiu per a mi: d'una banda, el repte atlètic d'acabar una marató 30 anys després de completar la meva primera marató; i de l'altra, el repte solidari "Una marató pels nadons prematurs" que té el propòsit de recollir fons per al nou Centre de Neonatologia Avançada de l'Hospital Vall d'Hebron.

 

Córrer una marató per una causa solidària

El 2006, dies després que la meva filla gran fes 1 any, vaig acabar la meva primera marató com a pare. Foto: Marga Pradas

Una de les meves aficions és córrer. Aquest modest bloc és una petita mostra; sovint hi escric sobre curses que he fet, llibres relacionats amb córrer, etc. Amb els anys he corregut prop d’un centenar de mitges maratons i una quinzena de maratons, entre moltes altres curses de distàncies inferiors. No són moltes ni poques, són les que són; a la vida no tot és córrer.

L’estiu passat, després de córrer la Mitja Marató de Grenna, a Dinamarca, vaig plantejar-me preparar la 40a Zurich Marató de Barcelona que tindrà lloc el pròxim 11 de març. Aquesta serà una edició especial, la 40a, i a més coincideix que farà 30 anys de la primera marató que vaig completar.

Però hi ha una altra motivació que la farà encara més especial per a mi: córrer la marató per una causa solidària i recollir fons per al projecte "Amb tu, com a casa", impulsat per l’Hospital Vall d'Hebron per crear un nou Centre de Neonatologia Avançada amb l’objectiu de millorar les condicions d’hospitalització dels nadons prematurs i de les seves famílies.

La iniciativa de l’Hospital Vall d'Hebron, de la qual vaig tenir coneixement la passada tardor, em va evocar la primavera del 2005. El març d'aquell any va néixer la meva filla gran després de 28 setmanes i 2 dies de gestació, i amb 560 grams de pes. Sí, ho has llegit bé, 560 grams. Per aquest motiu, va passar 92 dies al Servei de Neonatologia de la Vall d’Hebron. Van ser unes setmanes molt dures, amb moments de neguit i incertesa, però també d’esperança i molta confiança, dipositada en tot l’equip mèdic i d’infermeria.

Per l'experiència viscuda fa tretze anys, la meva família i jo ens vam veure molt vinculats al projecte "Amb tu, com a casa". És per aquest motiu que vaig decidir sumar-m'hi a través de la meva afició atlètica. El resultat és el repte "Una marató pels nadons prematurs" que té el propòsit de recaptar diners per al nou Centre de Neonatologia Avançada de l’Hospital Vall d'Hebron. 

I això serà possible gràcies a la iniciativa "Corre per una causa solidària" que un any més proposen els organitzadors de marató de Barcelona juntament amb la plataforma de crowdfunding migranodearena.

Com pots col·laborar amb el repte?

• Fes una donació al repte "Una marató pels nadons prematurs". Tens temps fins el dia 18 de març, el dia que la meva filla gran farà 13 anys.

• Segueix el repte a Twitter, amb les etiquetes #BornToBeExtraordinary #VallHebron #maratóXprematurs

• Surt als carrers de la ciutat el diumenge 11 de març, per animar els participants i gaudir de l'ambient de la 40a Zurich Marató de Barcelona.
  

• Difon la iniciativa entre els teus contactes.

Sant Miquel del Fai, una experiència atlètica

El 14 de gener es va celebrar la VI Sant Miquel Xperience, una prova de 14 quilòmetres que transcórrer entre Sant Feliu de Codines i Sant Miquel del Fai.

Feia un parell d'anys que m'havien parlat d'aquesta cursa els amics d'Anem a la muntanya, un programa setmanal d'Ona Codinenca conduït per membres del Centre Excursionista de Sant Feliu de Codines en el qual vaig participar el febrer del 2016. Les seves explicacions i entusiasme em van despertar l'interès per participar a la Sant Miquel Xperience en alguna ocasió. I dit i fet, aquest any l'he triat com una de les curses per preparar la 40a Zurich Marató de Barcelona, que aquest any correré per recaptar diners per al nou Centre de Neonatologia Avançada impulsat per l’Hospital Vall d'Hebron: "Una marató pels nadons prematurs".

La Sant Miquel Xperience, que transcorre majoritàriament per carretera asfaltada, té unes particularitats que la fan única. A més d'un entorn natural de boscos i cingleres, i les vistes sobre el Vallès, en general, i la vall del Tenes, en particular, cal afegir que el recorregut circula per l'espai de Sant Miquel del Fai i s'entafora per  balmes a tocar dels salts d'aigua.

El Parc Usart, punt d'inici i arribada de la cursa. Foto: Marga Pradas

La cursa comença al Parc Usart, a un quilómetre i escaig del poble, en la carretera que mena a Sant Miquel del Fai. Els primers metres, en suau descens, es fan amb alegria, i fan pensar a dosificar bé les forces per encarar l'arribada, que serà en pujada.

Després del primer revolt pronunciat, la carretera comença a enfilar-se i la panoràmica cap al Vallès Oriental s'amplia. Poc després la carretera gira direcció nord i circula a tocar de l'estimball sobre la vall del Tenes: a la dreta s'observa Riells del Fai i el rocam vermellós que l'envolta; a l'esquerra s'acaricien les verticals parets dels cingles del Perer.

Tot a punt per la sortida de la VI Sant Miquel Xperience. Foto: Marga Pradas

L'ascens és progressiu, amb uns trams més planers que altres. A mesura que s'avança, es distingeix l'edifici de Sant Miquel del Fai. Si parem atenció, es poden intuir els primers corredors que ja han entrat al recinte. Tot seguit la carretera inicia un descens a buscar el Tenes i després d'un pronunciat revolt circula a tocar del riu, el creua i inicia el darrer ascens abans d'entrar al recinte de Sant Miquel.

Deixem l'asfalt per accedir al recinte del monestir per una pronunciada baixada fins a tocar de la casa del Prior i les dependències monacals. Ara, la cursa transita per camins empedrats i de terra que recorren la cinglera fins a la petita esglesiola de Sant Martí del Fai. Sens dubte aquest és el tram més espectacular donat que circula sota la roca i per coves a tocar dels salts d'aigua del Rossinyol i del Tenes. La fosca, els tolls d'aigua i l'estretor d'algun pas fan que el tram sigui entretingut, a la vegada que ràpid, i cal parar atenció en seguir les indicacions dels voluntaris que fan de control, per tal de no relliscar, entrebancar-se o colpejar-se amb els corredors que venen en direcció contrària.

A Sant Martí del Fai hi ha el gir i desfem el tram fins a sortir del recinte després d'una curta i dreturera pujada que acaba al pont del Rossinyol, on hi ha el control de xip i l'avituallament. Pugem de nou a la carretera i iniciem el retorn alternant els trams de pujada i descens, a la inversa que a l'anada.

Sens dubte el millor de la cursa és l'entorn on s'emmarca i és molt adequada per rodar i gaudir del paisatge. Tot i ser una cursa exigent, pel meu parer no és una cursa trencacames, permet prendre un ritme constant en el tram d'asfalt i gaudir d'un retorn sense patiments, si les forces es dosifiquen bé, és clar. També em va semblar molt ben organitzada, amb bona atenció i informació als participants, tant el dia de la cursa com abans.

El brou preparat per l'organització va fer entrar en calor els acompanyants i voluntaris de la cursa. Foto: Marga Pradas

En l'edició d'enguany el dia era fred i rúfol, i qui més qui menys va témer per la pluja que al final no va arribar. A la zona de sortida i arribada els que van patir més fred van ser els voluntaris i acompanyants, però ho van resoldre d'allò més bé gràcies al brou preparat per l'organització. Al web de la cursa trobareu tota la informació i fotografies de la sisena edició.

Emil Zátopek, la locomotora humana

Córrer (Raig Verd, 2014), de Jean Echenoz i traducció d'Anna Casassas, narra la trajectòria del mític atleta Emili Zátopek (Kopřivnice, 1922 - Praga, 2000).

Zátopek, conegut com la locomotora humana, va marcar una època en l'atletisme de fons amb més de divuit rècords mundials. La seva tècnica, trencadora i mancada d'estil per molts, era per contra molt efectiva, fruit potser de la seva entrega constant i capacitat de patiment. Fou olímpic a Londres (1948), a Hèlsinki (1952) i a Melbourne (1956), amb un total de 4 medalles d'or i una de plata. A Londres aconseguí l'or en els 10.000 m i la plata en els 5.000, mentre que a Hèlsinki guanyà l'or en 5.000 m, 10.000 m i marató, una fita mai igualada. També fou campió d'Europa dels 10.000 m (1950 i 1954) i dels 5.000 (1954).

Sens dubte el context polític i social de la Txecoslovàquia del moment -Segona Guerra Mundial, postguerra i guerra freda-, van marcar la seva carrera, com la de tota Europa, és clar. Les seves primeres gambades les va fer en plena invasió alemanya i sense convenciment ni esma per l'esport en general. Després van venir els èxits esportius, la glòria olímpica i els anys d'heroi nacional fins a la davallada als inferns en ser expulsat del partit comunista i l'exèrcit pel seu suport al reformista Alexander Dubček durant la primavera de Praga de 1968.

Echenoz narra amb ric llenguatge i estil irònic, una trajectòria curulla d'èxits atlètics i també de contrarietats, i com Zátopek ho va assimilar i patir al costat de la seva companya Dana Zátopková, també atleta, or a Hèlsinki (1960) i plata a Roma (1960) en llançament de javelina. Una lectura necessària d'aconsellable relectura que ens acosta a un mític atleta i ens descobreix com el poder condiciona sobre manera el destí de les persones.

Corre el món i torna al Born

La volta al món en 80 maratons (Cossetània, 2017) és el títol del darrer llibre del periodista i maratonià Arcadi Alibés que es va presentar a inicis del mes de març. En aquest volum de prop de 400 pàgines, l'Arcadi fa una tria de 80 maratons diferents que ha corregut als cinc continents, fa una descripció de les seves principals característiques (història, recorregut, ambient...) i les contextualitza en la seva trajectòria maratoniana.

Les maratons estan agrupades per regions -un total de dotze, una per a cada capítol del llibre-, i segueixen un ordre geogràfic, de manera que partint de Barcelona podem fer la volta al món, com si fos de la famosa novel·la d'aventures La volta al món en 80 dies de Jules Verne. Per a les persones aficionades a córrer i a viatjar, el llibre esdevé una bona eina per planificar l'aventura, especialment des del punt de vista de la cursa, amb informació sobre la participació, l'ambient i l'organització, aspectes que els maratonians tenim molt present en el moment de triar les curses que volem córrer.

El llibre també mostra la fal·lera maratoniana de l'autor, una dimensió que potser trobaríem en molts aficionats a l'atletisme popular, i que ha portat a l'Arcadi Alibés a córrer les maratons de les ciutats olímpiques, les maratons més extremes del planeta, córrer maratons en setmanes consecutives o les anomenades majors -Nova York, Boston, Chicago, Londres, Berlín i Tòquio-. Aquests projectes han convertit l'Arcadi Alibés en un referent que ha sabut plasmar en els seus llibres la passió per córrer, i en particular per les maratons. Amb més de 130 maratons a les cames i al cap, sens dubte la tria que planteja en aquest llibre resulta molt variada i avala l'experiència acumulada al llarg de més de 30 anys participant en curses i maratons arreu del món.

Enhorabona per aquesta capacitat de plantejar-se nous reptes i ànims per poder-los assolir.

Contes sobre córrer i altres distraccions

Fa uns dies, just després de la 39a Marató de Barcelona, va caure a les meves mans el darrer llibre de l'Empar Moliner, De què fuges, qui et persegueix? (Columna, 2017). L'he llegit en el temps que vaig córrer la marató del 2016 (4 h i escaig), i en aquest temps m'ha arrencat més d'un somriure durant les estones de trajecte en la línia del Baix Llobregat dels FGC.

Es tracta d'una lectura que pot resultar distreta per aquelles persones que, com l'autora i milers de corredors, han viscut els rituals que hi ha al voltant de les maratons, les curses populars, les lesions, els entrenaments, els companys d'entrenament... Algunes situacions descrites poden semblar ridícules i no s'entenen fora del context de l'atletisme popular. De què fuges, qui et persegueix?, no aprofundeix en cap història concreta. El fil conductor, en certa manera, és la marató de Nova York, i per extensió podria tractar-se de qualsevol marató o prova atlètica de llarga distància.

És un llibre de reaprofitament, ho dic en sentit positiu; com quan obres la nevera i amb el que ha quedat dels àpats de la setmana et prepares un menú ben complet i original. En aquest cas, l'autora aplega en un sol volum algunes de les columnes referents a les seves experiències atlètiques publicades al diari Ara. Això si, reinterpretades i relligades per donar cert sentit als pensaments que destil·la, i marinades amb retalls de dos contes sobre córrer del seu anterior llibre Tot això ho faig perquè tinc por (Proa, 2016), un recull de contes que va rebre el Premi Mercè Rodoreda 2015. Si jugo amb els títols d'aquests dos llibres, dedueixo una causa i una conseqüència, una por i una fugida, i aquest joc m'apel·la al conte que vaig escriure fa gairebé tres anys en un taller d'escriptura i que du per títol Córrer de por.

De què fuges, qui et persegueix? també m'ha servit per fer introspecció en relació a la pregunta del títol, darrere la qual s'amaga la gran pregunta: per què corro? Una pregunta que em faig des de l'instant zero en la meva afició a córrer i que a mi m'agrada situar aquell 15 de març de 1987 quan vaig abandonar la marató de Barcelona en el quilòmetre 27, en plena Zona Franca (sí, en aquells anys hi havia certa incompatibilitat entre la marató i la mobilitat de la ciutat). Sé que mai trobaré la resposta, però m'agrada pensar-hi sovint. I en aquest sentit, una altra lectura que m'ha aportat força elements és la del llibre Córrer per pensar i sentir (Angle Editorial, 2014) de Francesc Torralba.

Una marató diferent

Grup de llebres de 4 h a la Gran Via després del quilòmetre 12. Foto: Jaume Ferrández

Un esquinç. Era el 12 de gener. Sí, faltaven dos mesos exactes per a la 39a Marató de Barcelona. Un esquinç al turmell dret. Aquest ha estat el motiu que no m'ha permès córrer la marató aquest any.

Lligament deltoide, distensió lligamentosa, ressonància magnètica, rehabilitació, magnetoteràpia... vocabulari que m'ha acompanyat durant les setmanes d'aturada obligada de l'activitat atlètica. Però el temps passa per bé i ja fa dies que he recuperat cert ritme d'entrenaments. La lesió va quedant enrere i viure l'ambient que envolta una marató és una bona manera d'encomanar-se d'emocions i motivació per seguir entrenant i pensar en properes curses.

Com a pròleg d'un cap de setmana maratonià, el dijous anterior vaig assistir a la presentació del darrer llibre del periodista i maratonià Arcadi Alibés, La volta al món en 80 maratons (Cossetània, 2017). Fa bé escoltar l'Arcadi per la seva experiència en el món de les maratons. Les seves paraules transmeten passió, sobretot si en alguna ocasió has corregut una marató lluny de la teva ciutat, encara que hagi estat tan sols dues o tres vegades. Tinc ganes de llegir el llibre i reprendre algun projecte que agermani córrer i viatjar.

Ambient a la sortida de la Breakfast Run de dissabte al matí, amb la Torre Eiffel que l'endemà va córrer la marató. Calia? Foto: Jaume Ferrández

Ja en ple cap de setmana, dissabte al matí vaig participar amb la meva filla de 10 anys a la Breakfast Run. No és la primera ocasió que la correm però aquest any tenia l'afegit de poder veure els medallistes olímpics de 1992, un al·licient que feia la cursa especial. Després vam visitar l'Expo Esport i vam esperar amb ànsia el moment culminant del cap de setmana: sortir diumenge al matí a animar els corredors i viure l'ambient de la marató.

La 39a Marató de Barcelona va ser novament una festa. Els carrers de la ciutat van aplegar milers d'aficionats, amics i familiars dels corredors en la seva majoria, disposats a animar i premiar l'esforç dels atletes.

Participants a la marató al seu pas per la Gran Via amb el carrer de Rocafort. Foto: Jaume Ferrández

L'ambient de la cursa va ser excepcional. Ens vam instal·lar més enllà del quilòmetre 12 de cursa, al costat del punt d'animació de Gran Via-Rocafort, on el grup Mig quart de segle no va deixar de tocar i animar el pas dels corredors. Allà vam veure passar tota la galàxia africana seguida d'un espai gairebé sense atletes, una terra de ningú que allunya i separa per sempre la marató d'elit de l'amateur i de la popular.

El grup Mig Quart de Segle animant el pas dels corredors a la Gran Via. Foto: Jaume Ferrández

Després de poc més d'una hora animant el gran gruix d'atletes, just quan acabaven de passar les llebres de les 4.30 h, ens vam desplaçar cap al Paral·lel, a tocar de la plaça d'Espanya, per viure en directe el pas dels caps de cursa. I vam veure com un atleta africà que corria amb dorsal de llebre ("pacer") s'acostava sense rivals a l'arribada. Després vam saber que era l'atleta paralímpic Jonah Kipkemoi Chesum que debutava en la distància i venia a Barcelona a fer de llebre. Una nova història per alimentar l'èpica de la marató. Després de veure passar els atletes que van completar el podí masculí i els primers en cadira de rodes, va passar la primera classificada, l'etíop Helen Bekele, que va acabar fent record femení de la prova barcelonina. Podeu llegir la crònica de l'Ara.

L'atleta paralímpic Jonah Kipkemoi Chesum, volant cap a la meta abans del quilòmetre 42. Foto: Jaume Ferrández

Els primers atletes amb cadira de rodes arribant a la plaça Espanya. Foto: Jaume Ferrández

Helen Bekele, l'atleta etíop que ha establert el nou record femení de la marató de Barcelona, encarant els darrers metres de cursa. Foto: Jaume Ferrández

Després de les llebres de 2.45 h, l'arribada de corredors ja va ser més seguida i vam animar sense descans el gran gruix de participants que enfilava el darrer tram de cursa. Veiem passar, en la majoria dels casos, rostres d'alegria i felicitat, i també de patiment. Rostres sovint amb una expressió difícil de desxifrar, amb mirades perdudes i concentrades, que contenen les emocions que abocaran en acollir el pes de la medalla que els fa atletes vencedors del seu particular repte.

Una de les grandeses de la marató és que en una mateixa prova podem trobar diferents curses: des dels primers atletes, la majoria d'origen africà i que venen per fer de llebres als atletes d'elit, fins a grups que corren per alguna causa solidària, sigui una malaltia minoritària, una injustícia social... Entremig, atletes amateurs que malden per esmicolar els seus registres personals, corredors populars que volen finalitzar la seva primera marató o sumar-ne una més al seu palmarès particular, corredors disfressats de superherois, de Pikachu o de torre Eiffel --si, si, de Tour Eiffel--, milers d'objectius i grapats de motivacions. Tot això, i moltes coses més, és la marató.

Els Gegants de Teià, l’Elionor i en Pere Noguera, van córrer la marató per la causa dels refugiats sirians. Foto: Jaume Ferrández