dimecres, 25 de març de 2009

Matí de primavera a Osona

Diumenge al matí vam voltar per Osona, a tocar del pantà de Sau. Vam seguir la carretera fins al parador de turisme Vic-Sau i d'allà fins al monestir de Sant Pere de Casserres.


Encimbellat en una cinglera envoltada per un dels meandres del Ter, el tram final de camí és un passeig per un mirador llaurat a la roca: Cabrera, Collsacabra, el Puigsacalm, el Pirineu oriental, i als nostres peus, el Ter a l'inici del pantà de Sau.



Ha estat una passejada curta però agradable, la primera d'enguany sota la llum primaveral, amb dinar sota l'ombra encara fresca d'unes alzines, envoltats de les primeres catifes de flors i de vistoses papallones. Hi hem de tornar per gaudir-ne més d'aquest i visitar el monestir.

dimarts, 17 de març de 2009

Quatre anys

Avui la meva filla gran va d'excursió a la Fundació Miró. Demà fa quatre anys. "Com passa el temps i que grans es fan els fills"; haurem sentit un munt de vegades.

Segur que els nostres pares tenien una altra percepció de tot plegat. La vida avui dia fa que tinguem una cura i preocupació a vegades exagerada pels nostres descendents. La manera d'estar per ells, de fer coses amb ells, d'educar-los, l'entorn social... Lluny de les modes i de les circumstàncies personals, en el fons tenim més informació, o al menys tenim l'oportunitat de saber-ne més, però sovint el que funciona és el sentit comú, la senzillesa i l'estimació pel que som i fem. I això es transmet.


dissabte, 14 de març de 2009

Collserola, parc natural

Llegeixo fa dies al diari que la declaració de Collserola com a parc natural està arribant a la seva recta final després de llargues negociacions entre la Generalitat i els municipis afectats.

Sens dubte aquesta és una bona notícia. Sempre he pensat que Collserola s'havia de consevar i no deixar construir més a les seves vores. Tot i això, arriba un xic tard. Sense anar més lluny, en els darrers anys, potser per la imminència de la declaració de parc natural, s'han iniciat projectes que no es podrien aprovar sota la nova figura de protecció. De nou els polítics em deceben.

La declaració de parc natural no només és necessària per preservar els boscos, valls i rieres de Collserola, la seva fauna i flora. Cal també per ordenar el seu territori i pel benefici de les persones que habiten les ciutats que l'envolten.

Aquesta qualificació és necessària per aturar el creixement urbanístic, potser és en el que es fixen més els ecologistes. Però també ho és per que finalment, i espero que així sigui, hi haurà la possibilitat de potenciar un espai desbarjo i descoberta sovint poc conegut, on gaudir de la muntanya, d'excursions i passejades; un espai on practicar esport, on descobrir racons i on iniciar als més petits a que més enllà de l'asfalt hi ha un món per descobrir i conèixer.

A diferència d'altres parcs i espais protegits que són un refernt pels visitants d'altres zones i que s'exploten com a recurs turístic, el beneficiaris dels valors d'aquest futur parc natural de Collserola seran els propis usuaris, els ciutadans que l'habiten, visquin o no a la muntanya.



dijous, 12 de març de 2009

La revista Cordada


El març de 1955 veia la llum el primer número de la revista Cordada. Amb una periodicitat mensual, aquesta publicació sorgia en un moment en que es començava a consolidar un renovat teixit associatiu excursionista després de gairebé dues dècades de franquisme. La revista era en castellà, però també hi trobem articles en català.

La revista Cordada, que arribà a tenir una tirada de 15.000 exemplars, va esdevenir un referent de l'excursionisme, l'escalada, l'espeleologia i l'alpinisme durant els anys que es va publicar, potser per manca d'altres publicacions especialitzades, però segurament també pel seu caràcter independent, rigorós i crític, i un estil periodístic àgil.



El promotor i director de Cordada fou el periodista Josep M. Armengou Marsans (1934-2005). Entre els seus col·laboradors hi trobem al mateix Armengou, Pere Vinyoles Vivet, David M. Aloy, Josep Maria Villalba Ezcay, Jaume Sala Sivillà, Jaume Fabrés Amorós, Josep Petit, Màrius Sans, Joan Lázaro Gabarra, Antoni Boada o Maria Mercè Lleonart, entre d'altres.

La publicació s'erigí, tal com resa el seu subtítol, en "el portaveu de tota l'activitat excursionista a Catalunya", i pretenia aglutinar totes les sensibilitats excursionistes, però amb una clara vocació renovadora de la tradició excursionista front la tendència esportiva del moment que no es feia hereva de l'admiració i la contemplació de la muntanya, ni dels aspectes culturals promoguts pels pioners de l'excursionisme. Els articles d'opinió i els editorials tractaven l'actualitat del moment, fent-se ressò de les tendències, perills i oportunitats de l'excursionisme.

Cordada es va publicar fins al 1973, any que el seu director va decidir tancar-la. Una de les raons podria ser, entre d'altres, la tendència esportiva de l'excursionisme i per tant l'allunyament de la línia editorial. Ja ho diuen, adaptar-se o morir.

dimarts, 10 de març de 2009

Matinal al Montseny

Diumenge passat vaig fer les Agudes pels Castellets. Sota un dia esplèndid, només una mica de vent al cim, vam recórrer aquest crestall sense presses i amb cura. A la roca, primer granit descompost i força meteorioritzat, i després blocs ja més compactes, hi perdurava la neu als racons i a les petites canals. En general però, l'itinerari era net i franc.

Des del cim una magnifica i dilatada panoràmica sobre els veïns Matagalls i turó de l'Home, els massissos prelitorals de Sant Llorenç i Montserrat, i les serralades litorals. I com no, els Pirineus, del Canigó al Pedraforca i més enllà, ben carregats de neu testimoni de les generoses nevades d'enguany. Cap a les planes juguem a endevinar algunes ciutats, com Vic i Girona, pobles i valls. Un gaudi complet per una matinal d'hivern, tot i que ja s'olora la primavera.

El descens el fem cap al coll de les Agudes. Ens endinsem a la fageda encatifada de fullaraca i constatem la virulència de la ventada del passat gener: arbres escapçats, branques caigudes... Realment va ser un temporal del tot excepcional. El camí de baixada és plaent. Ens creuem amb altres excursionistes. Només l'enrenou de les fulles al nostre pas, que en alguns punts cobreix encara una fina capa de neu, ens acompanya i s'afageix a la nostra fuïda conversa sobre els fills, les feines, l'esdevenidor... Arribem al pla de l'Espinal i resseguim un tros la carretera direcció a Sant Marçal fins al nostre punt d'inici.

Una matinal agradable que ens ha endinsat al Montseny sense presses, un retorn a la muntanya caminada.

dijous, 5 de març de 2009

Marató 2009, epíleg

(....)
Arribo al primer avituallament sòlid, és el km 25, molt oportú: plàtan, fruita seca... entra molt bé i evita el defalliment. A la marató del 2006 aquest punt es trobava al 35, s'ha millorat. M'acosto al km 30 i em trobo la família i fem el numeret: m'abraço a les meves filles, petons per a tothom; no m'en puc estar, és el menys que puc fer aquest matí de diumenge, dedicar-els-hi un parell de minuts.

Segueixo i un nou avituallament sòlid a l'alçada del km 30. Aquest és un bon punt d'animació on es concentra força públic. Fa poc he avançat l'Eliseu i el saludo; més endavant trobo en Francesc i la Rosa que animen de manera incansable. Petites sorpreses que animen.

El tram fins al Port Olímpic es fa un xic pesat; poc públic però la meva petita meta ja és a prop: l'Arc de Triomf. Abans però, al km 34,5, una munió de vehicles d'emergència envolten un grup de sanitaris que atenen un corredor; després sabré que era el dissortat atleta irlandès que morí en ple esforç.

Km 35, Arc de Triomf, avituallament i animació, ja som a prop del rovell de l'ou de la cursa: plaça Catalunya, on l'amic Juan Carlos s'afegeix a fer els darrers quilòmetres, Portal de l'Àngel, Ferran, Rambles... Km 39 i quasi no m'he adonat, miro el rellotge i el parcial del darrer quilòmetre ha estat massa ràpid: cal afluixar i gaudir. Això ja està fet, prou que ho sé però no vull forçar ni un segon. Què hi guanyaria? No trencaré cap rècord ni propi ni aliè. Vull assaborir i recordar la cursa, i demà... fer vida normal.

dimecres, 4 de març de 2009

Marató 2009, primera mitja

Diumenge vaig córrer la marató de Barcelona. La més multitudinària en que he participat mai amb 9.700 atletes. El dia va ser ideal per córrer, núvol i fresc, i una mica de plugim a l'inici. Per a mi unes condicions òptimes. Una bona cursa. El registre el de menys, però satisfà baixar de les quatre hores tot i els justos entrenaments realitzats. De nou he comprovat la importància que te la ment en una marató.

Km 0: 20 minuts abans de la sortida em trobo ansiós per començar. L'ambient entre els corredors és bo, les típiques bromes, les darreres fotos... Tothom és a punt als calaixos de sortida, el conjunt és un mosaic de colors i llengües. Comencem a rodar i quan passo sota l'arc de sortida engego el crono i m'adono que el grup capdavanter deu ser gairebé al km 1. Dues curses diferents, la dels professionals i la dels populars que fan gran la marató.

Durant la primera hora els carrers estan força desangelats d'animació. Encara és massa aviat per un matí gris de diumenge i tret de la sortida, i dels punts d'animació i avituallament, on es concentren els incondicionals seguidors, la majoria acompanyants dels participants estrangers, que anímen amb ganes, la resta està encara mort. Tot i això la cursa es fa distreta. Observó la gent que anima i escolto als seus comentaris i les encara animoses converses d'altres corredors. Abans del km 10 avanço a l'Alexandra Panayotou, l'ultrafondista grega que porta corrent des de la matinada del 28 de febrer i vol completar el repte de fer 220 km d'una tirada. Li faig un gest d'ànim i em somriu com si no portés 180 km a les cames. Més endavant trobo dos nois carregats amb motxilles lleugeres, tot i que pessades per una marató urbana: es preparen per la marató de Sables. Altres corredors van disfressats o amb banderes dels seus països.

Van passant els quilòmetres i el meu cap no pensa en cap moment en l'arribada, cal tenir objectius més propers: el km 15, la mitja marató, el km 25, el 30... Això em fa viure cada instant i la ment mana en tot moment sobre el cos. La mitja marató és un punt molt animat; i molt important doncs ja anem de tornada, molts corredors ho celebren en passar pel control de xip. Però encara queda cursa. Faig balanç de les meves forces, del ritme marcat fins ara. Em trobo còmode i les sensacions són bones. L'estratègia està clara, cal seguir igual.

(.......)