dilluns, 31 de març del 2008

Canovelles i Can Caralleu

La darrera setmana de març he participat en dues curses. La primera el dilluns de Pasqua a Canovelles. Aquesta cursa de fons de 15 km l'he correguda en cinc ocasions des de la primera vegada el 2003. La cursa està força ben organitzada i el recorregut és variat: asfalt i terra, carrers, pistes i corriols, trams de pujada i trams de baixada. La cursa sempre es corre el dia de la Mona, i per tant això fa que el paisatge i les vistes cap al Montseny puguin variar d'una edició a una altra.

Per exemple, enguany la Setmana Santa ha caigut aviat i tot i no fer un fred massa intens durant la cursa, la panoràmica de la tardana nevada sobre el Montseny donava un aspecte distret al recorregut. A més, ignoro si de manera voluntària o no, però el circuit acostuma a presentar variacions d'un any a l'altre fent d'alguns trams del recorregut una incògnita, la qual cosa, pel meu gust, és un aspecte que li dóna cert al·licient.

La segona cursa de la setmana ha estat el cros de muntanya de Can Caralleu. Es tracta d'una cursa de muntanya de 9,5 km que surt de Can Carelleu, volta pel parc de l'Oreneta, puja cap a la carretera de les Aigües, segueix fins al turó d'en Cors, i fent carena cap a Sant Pere Màrtir, empren la baixada cap a l'inici, fent una darrera volta pel parc de l'Oreneta. El circuit, molt ben abalisat i tancat, és tècnic i exigent. Transcorre per un sector de la serra de Collserola que acostumo a freqüentar per entrenar, principalment per la carretera de les Aigües, tot i que darrerament també he fet itineraris més muntanyencs, en part per ganes i en part per familiaritzar-me amb el circuit del cros.


Les curses però, sempre acostumen a ser més ràpides que els entrenaments i l'inici del cros ha estat molt ràpid. Després algun tram de pujada l'he fet caminant, donat el pendent i per tal de recuperar. Des del punt més alt ja he agafat confiança amb el terreny i he seguit més tranquil de baixada, fins al tram darrer del parc de l'Oreneta amb contínues pujades i baixades. Ha estat una nova experiència. En general, les curses que he fet per muntanya, tot i ser exigents i sobre distàncies d'entre 12 i 20 km, normalment no tenen les característiques d'un cros, amb continus canvis de ritme i de terreny. Per contra, els cros que he corregut, han estat més curts i per terreny menys muntanyós, per tant amb menys desnivells.

diumenge, 9 de març del 2008

Verdaguer des del Puigmal

El primer diumenge de març vaig pujar al Puigmal des del coll de les Barraques. He pujat aquest altiu cim del Ripollès en diverses ocasions: les primeres des de Núria per la coma de l'Embut, d'altres carenejant des del coll de Finestrelles, i un parell de vegades des de Fontalba. L'itinerari del passat 2 de març, inèdit per a mi, és potser un dels més panoràmics que menen cap aquest cim. Recorre en tot moment el lògic fil carener des del coll de les Barraques fins al cim del Ripollès, i que passa pel puig de Dòrria, baixa al pas dels Lladres, puja la tossa del mateix nom, i després d'un breu descens remunta la carena fins al Puigmal. A més, el temps, quasi primaveral, acompanyà en tot moment del recorregut i afavorí la visió de "tota la terra que el meu cor estima". I és que en arribar al cim i rellegir un cop més la placa dedicada a mossèn Cinto, moltes de les coses que ens empenyen a pujar muntanyes prenen força i sentit, més enllà de l'activitat físico-esportiva que sovint ho justifica.


Des del cim, i durant bona part del recorregut, es poden veure les serres que "onegen aquesta terra": des de Cavallera i Montgrony, que tenim a tocar, fins al Montseny, Sant Llorenç i Montserrat, que s'alcen per damunt la boira ajaguda sobre planes i valls.



La mirada més enllà del migdia reconeix el Puigllançada i la Tosa d'Alp, i al seu darrere Catllaràs, Ensija i Pedraforca, serra del Cadí i la Cerdanya. Si seguim encerclant l'horitzó amb la mirada aguaitem les muntanyes, un xic més nevades del Pallars, Alt Urgell, Andorra i Capcir. Cap a la vall de Núria tenim tots els cims de l'olla i més enllà Bastiments i Canigó.


Al cim del Puigmal, a més de la placa esmentada, trobem una creu instal·lada l'any 2007, sota la qual una nova placa dedicada al poeta excursionista ens recorda un cop més la magnitud d'aquesta "altiva fortalesa" que és el Pirineu. Només hem d'aixecar els ulls cap a l'horitzó i aguaitar aquestes muntanyes.


dissabte, 1 de març del 2008

Excursions atlètiques

A poc a poc torno a reprendre l'activitat atlètica. Després de decidir no córrer la marató de Barcelona 2008, tot em sembla més relaxat.

El tram del passeig de les Aigües entre plaça Mireia i Vallvidrera l'he freqüentat sovint per entrenar; la carrera contínua, amb breus parades per fer estiraments o veure, ha estat la tònica habitual. Ara, però, m'atrau força anar més amunt d'aquest pla i freqüentat passeig. Pujar cap a la carena per pistes o corriols, amb aturades més freqüents per copsar l'ambient i observar i reconèixer el paisatge. Jo les anomeno excursions atlètiques, i desitjo poder repetir-les amb la pausada petjada excursionista que m'apassiona.

Durant el més de febrer he fet un parell d'aquestes matinals pels voltants de Sant Pere Màrtir.

La primera va ser una sessió d'entrenament el dia abans de la mitja marató de Barcelona. Començo a rodar a la plaça Mireia pel passeig de les Aigües direcció al mirador dels Xiprers i segueixo fins a la carretera de Vallvidrera. De tornada, a l'alçada de Vil·la Paula, enfilo el camí que puja a la dreta. Ciclistes de baixada saluden cordialment. Un cop a la carena prenc la pista del carener cap a l'esquerra fins a plaça Mireia. Repeteixo el tram fins al mirador dels Xiprers, completant així la volta al turó de Sant Pere Màrtir, i inicio la baixada pel descompost camí que mena cap a la Ronda de Dalt, i ja pel dur paviment de la vorera segueixo fins al parc de Cervantes.

La segona ha estat el darrer diumenge d'aquest allargassat febrer. Des de la porta del Tennis Diagonal enfilo la pista que puja fins al coll del Portell. Sense pensar-ho gaire segueixo fins al cim del turó de les "antenes". A mitja pujada saludo amb l'alè just a uns excursionistes que baixen del cim i entre els quals reconec companys d'entitat. Arribo al peu de les antenes i m'aturo a recuperar l'alè i contemplar la panoràmica, avui ennuvolada. Em fixo en una placa situada al lloc on hi ha les restes de l'ermita dedicada a Sant Pere Màrtir. Sens dubte aquest era un punt privilegiat i estratègic en temps remots per aguaitar tot el delta del Llobregat i el pla de Barcelona. Inicio al descens per l'estreta pista asfaltada que revolta fins al mirador dels Xiprers. Llavors segueixo la carretera de les Aigües per emprendre un corriol que remunta per l'esquerra cap a la carena. Arribo de nou al coll del Portell i segueixo la pista carenera cap al turó d'en Cors. A mitja volta d'aquest promontori retrobo els caminaires coneguts, ara m'aturo una estona i camino al seu costat fent fruir un curta conversa. Acabo de fer la volta al turó i desfaig el tram cap al coll del Portell ara per un corriol sota el bosc que es dibuixa paral·lel a la carena. Desfaig de baixada el corriol que he pujat, ara fins a la carretera de les Aigües des d'on vaig a trobar el camí que em conduirà al parc de l'Oreneta i la carretera d'Esplugues que no deixaré fins al parc de Cervantes.