dimecres, 24 de desembre del 2008

Sant Pere Màrtir i la vall de Sant Just

El passat diumenge vaig fer una excursió que feia temps imaginava. Es tracta de l'ascensió al turó de Sant Pere Màrtir, a l'extrem sud-est de la serra de Collserola. Un bon mirador que he freqüentat en diverses ocasions durant aquest any en algunes excursions atlètiques, però estrictament era un cim que encara mai no havia ascendit.
He emprés l'excursió des de casa mateix: primer resseguint la trama urbana de l'Hospitalet a través del barris de Santa Eulàlia, la Torrassa i Collblanc. Ja a Barcelona he seguit fins a la Diagonal, la zona universitària i després de travessar la ronda de Dalt he iniciat el camí per muntanya. Un primer tram urbà d'uns 45 minuts. Potser massa asfalt, però una bona manera de copsar com neix un diumenge en una ciutat encara adormida.
El camí, dret i pedregós, m'ha portat primer fins al mirador dels Xiprers i després fins al mateix cim de Sant Pere Màrtir. En creuar la carretera de les Aigües eren pocs, encara, els ciclistes i corredors que he trobat; massa aviat per un matí fred.
Abans d'atènyer el cim he visitat les restes de la bateria antiaèria que hi ha just a sota de les antenes de Sant Pere Màrtir, espai arranjat darrerament amb plafons explicatius d'aquesta posició republicana de defensa de Barcelona durant la Guerra Civil. Sens dubte aquest turó d'altitud modesta ha estat estratègic en diferents moments passats. En el seu cim, fa temps anomenat puig de l'Ossa, si han ubicat torres de telegrafia òptica, aixecat capelles, fins a la fesomia actual d'aquest relleu antenat que s'identifica fàcilment des de bona part del delta del Llobregat.
Des del cim he seguit per un espai conegut per a mi fins al turó d'en Cors, a tocar de Vallvidrera. Des d'aquest punt l'excursió ha pres un caire més de descoberta per a mi. He descendit uns metres en direcció sudoest fins enllaçar amb un PR que ressegueix la capçalera de la vall de Sant Just. El camí s'endinsa i travessa petites fondalades enmig del bosc frondós i variat: pins, roures, alguna surera i molta humitat. He arribat al coll de Can Cuiàs, on el camí s'apropa a la carretera de Molins a Vallvidrera, i he seguit voltant, ja pel la banda solana, fins al coll de les Torres. Aquí m'he endinsat de nou a l'obaga per pujar al turó de la Coscollera per després dirigir-me a la Penya del Moro, on hi ha les restes d'un poblat iber. En aquest punt m'ha entristit veure brutícia i deixalles, restes de plàstics, ampolles, etc. Mai ho entendré. D'altra banda, la vista oberta cap al Baix Llobregat o sobre el puig d'Olorda i les petites valls que l'envolten, expliquen la ubicació d'un poblat iber.
Després de la contemplació ha vingut l'inici del retorn. He travessat la urbanitzada part baixa de la vall de Sant Just, on urbanitzacions d'alt nivell, equipaments esportius i petits coberts, conviuen amb magatzems, centrals elèctriques i alguns masos testimoni d'altres temps. Després, ja al centre de Sant Just he pujat al Trambaix que m'ha acostat a escassos 20 minuts de passejada final fins a casa.

divendres, 19 de desembre del 2008

Esperança

"Un gessamí florit que trobí entaforant-me entre les ruïnes,

fou una gota de bàlsam pel meu cor trist i adolorit,

recordant-me que no tot hi era mort".

Excursions i viatges (vol. 11, pags. 29-30) - Jacint Verdaguer

----------



diumenge, 7 de desembre del 2008

Bessiberri Nord

El Besiberri Nord no és un cim qualsevol, ni un 3.000 com els altres. La seva silueta piramidal és contundent des de qualsevol vessant i tot i no ser difícil la seva ascensió, pels excursionistes que no són de corda pot resultar un xic compromesa.

Recordo sempre haver escoltat de la seva dificultat i per a mi ascendir-lo va ser una bona fita. El primer intent va ser a la primavera del 1991. Vam dormir al Ventosa i Calvell i ens van dirigir cap al pas dels Isards i d'allà fins a la bretxa d'en Peyta, on hi havia el refugi bivac. Després deuríem arribar una mica més enllà de la cota 2.950 tot cercant el pas més fàcil per a nosaltres i ens vam quedar en l'intent. Érem dos i no duiem corda.

Pel pont d'inicis de desembre del mateix any, ara en fa 17, hi vam tornar. Aquest cop érem tres i duiem un mínim material d'escalada. Des de Cavallers ens vam enfilar fins al refugi de la bretxa d'en Peyta on vam fer nit. Tot un privilegi dormir a 2.800 m, llàstima que el nou refugi de Besiberri no s'hagués instal·lat al mateix lloc. Al matí següent, després de veure la sortida d'un sol mandrós prehivernal, vam iniciar l'ascensió. Les condicions eren bones, duiem corda però només ens vam assegurar per superar un diedre i fer un curt ràpel a la baixada. Superades les dificultats vam arribar al cim. Un dia excel·lent. A l'endemà fèiem el Besiberri del Mig; un pont fantàstic.



El primer cap de setmana de juliol de 2004, en una sortida amb sis membres de la meva entitat, hi vaig tornar. Aquest cop l'ascensió seria des de la vall d'Aran, concretament des del refugi de la Restanca. La jornada es preveia llarga i passades les 7 sortíem del refugi de la Restanca. Des de l'extrem NE de l'estany de Mar vam gaudir d'una de les imatges més maques del dia: al fons de la vall s'alçava la piràmide del Besiberri Nord, tocat pels primers raigs de sol, sota un cel netíssim i amb la lluna plena de testimoni. Primer per terreny herbós i després entre blocs de roques, ens enfilàrem cap a la primera pala de neu que ens havia de conduir a la bretxa d'en Peyta. Amb els grampons calçats la progressió va ser fàcil, tot i que la pujada s'empinava cada cop més. Des de la bretxa vam flanquejar per un pendent de neu en direcció S per trobar l'accés més fàcil a la piràmide rocosa final del Besiberri Nord. Al vessant ribagorçà el cel era cobert per núvols grisos que en un primer moment ens van fer témer que potser el temps no seria l'òptim, però al llarg del matí el vent no va deixar que els núvols s'aturessin gaire. En conjunt la grimpada em va semblar més plàcida que tretze anys enrere i després de poc més d'una horan entre canals i flanquejos, vam assolir el cim. La desgrimpada i el descens des de la bretxa van ser entretinguts i lents, no tothom tenia la mateixa experiència i calia mantenir el grup ben assegurat. Tot plegat va anar sumant minuts al rellotge i el descens fins al refugi va ser més llarg del que esperàvem.

Un mateix cim, el Besiberri Nord, i tres experiències viscudes diferents. La nostra història de vida muntanyenca va canviant: companys diferents, èpoques diferents, circumstàncies diferents... En el nostre imaginari particular projectem les nostres vivències sobre les muntanyes i, tot i romandre immòbils, les dotem de valor, vida, ànima. No ens ajuda això a suportar millor cada ascensió?