Excursió per la zona del Balandrau

El Balandrau des de l'estanyol del collada de Fontlletera. Foto: Jaume Ferrández

El puig de Balandrau és un cim força accessible gràcies a la pista que uneix Pardines i Tregurà, i que ofereix una bona base d'aproximació a tocar dels 2.000 m. Des de diferents punts de la pista podem realitzar itineraris diversos que culminen a l'esmentat puig i que ofereixen l'opció d'allargar la jornada cap a altres cims.

El diumenge 20 de maig ens hi vam acostar des de Tregurà i vam deixar el vehicle en el punt on arrenca un camí ben marcat que es dirigeix vers al coll dels Trespics i travessa cap a Coma de Vaca. El dia va llevar-se esplèndid a les valls del Ripollès, però a mesura que avançava el matí es va anar girant, i uns pocs núvols van donar pas a la boira carenera i, més tard, de la neu granulada per sobre dels 2.300 m, aproximadament, al plugim durant el descens.

El puig de Fontlletera ens va rebre sota la boira. Foto: Jaume Ferrández

Tot i la variabilitat meteorològica de la jornada, vam realitzar l'itinerari previst. Des de la pista de Tregura ens vam enfilar cap al coll dels Trespics, al qual vam arribar després de travessar un curt pendent nevat. A continuació, vam ascendir al puig de Balandrau (2.585 m), per retornar al coll i ascendir al puig de Fontlletera (2.581 m). De retorn cap a la pista, vam carenejar fins al Castell dels Moros (2.132 m), amb els seus característics sortints de roca que li donen l'aparença de fortalesa i, que ens dies calrs, esdevenen un bon mirador sobre Setcases, el Costabona i l'alta vall del Ter, per descendir cap al punt d'inici de l'excursió.

Mirant el cel

A qui no li agrada mirar el cel? Mirem al cel a tot arreu i en tot moment: al camp, al mar, a la muntanya, a la ciutat, de dia o de nit, quan es pon el sol o a trenc d'alba. El cel sempre és diferent i ens dóna molta informació. Podem només mirar, però també podem observar per aprendre a interpretar allò que hi succeeix i reconèixer els fenòmens que hi esdevenen. Observar el cel és apassionant.

I és que mirar el cel, és aprendre a mirar més enllà d'un mateix, cercar l'alteritat en el nostre entorn, en els paisatges. És, en certa manera, un acte de presa de consciència respecte a tot el que ens envolta. Mirar el cel també ens ajuda a no menystenir la natura i els seus elements.

Sempre m'ha agradat mirar el cel, i sense ser un expert, de sempre he tingut curiositat pels fenòmens meteorològics. Potser vaig interioritzar aquest hàbit quan de petit anava de colònies. Tres cops al dia fèiem l'observació meteorològica, anotàvem en un gran mural l'estat del temps i jugàvem a fer prediccions.

M'ha agradat que La Galera hagi afegit a la col·lecció de contes dedicats a les tradicions populars i cultura catalana el conte titulat "Mirant el cel". El text és de Mònica Usart, dona del temps a RAC1, RAC105 i 8TV, i ens introdueix a diferents fenòmens meteorològics de la mà d'un avi que explica al seu nét un fenomen destacat o freqüent de cada mes. Complementa cada relat un rodolí que resumeix l'aprenentatge del fenomen en qüestió, i cada rodolí va acompanyat de les simpàtiques il·lustracions de Roser Calafell que, tret d'alguna excepció, són habituals en aquesta col·lecció de La Galera. Òbviament és un conte dirigit a la canalla, però també als adults que volen explicar als seus plançons les coses que passen al nostre entorn amb paraules senzilles i que molt fàcilment ens mouran a explicar el relat particular de les experiències viscudes.

A les darreres pàgines trobarem un calendari per anotar dia a dia la temperatura, la precipitació, si ha fet sol, si ha estat núvol o si ha fet vent. Una bona manera d'introduir a la canalla en l'observació meteorològica i també, per què no dir-ho, d'aprendre a tenir paciència a partir de l'hàbit constant d'anotar registres de les coses que passen al nostre voltant. Per cert, el conte es pot trobar amb el format de la col·lecció "Grumets", també de La Galera, però sense el calendari del final.

Un any plujós

A propòsit de les pluges primaverals que no acaben d'arribar, he repescat una versió d'un conte que vaig escriure fa un temps amb motiu del taller "Teixint contes" realitzat durant l'any 2014 a la Biblioteca de Santa Eulàlia, a l'Hospitalet de Llobregat.

--Oh Déu!-- Vaig exclamar després de passar pel control de passaports de l'aeroport internacional Seattle-Tacoma i aturar-me davant un quiosc. Em va cridar l'atenció una de les samarretes de l'aparador: “Welcome to Seattle Rain Festival, January 1st-December 31st”.

Era setembre i la feina de periodista i l'afició per córrer m'havien dut fins aquest racó de món on volia participar a la marató de Seattle de finals de novembre i escriure'n un reportatge. Feia mesos que voltava pel món entre vacances, estudis i feina, i estava tip de la pluja. Havia començat l'any a la costa est escocesa, on la pluja més que abundant és freqüent. Ja ben entrada la primavera a cada jorn recordava que "a l'abril aigües mil" i "pel maig cada dia un raig". Si, a Escòcia també. Després, vaig estar tres setmanes a Barcelona, amb un insòlit inici d'estiu passat per aigua. Per últim, part del juliol i tot l'agost vaig viatjar pel Nepal i l'Índia. En plena estació monsònica la pluja i la xafogor marquen una monotonia només trencada per breus clarianes i traces d'arc de Sant Martí que emmarquen paisatges exuberants. Però ja se sap, "qui no vulgui pols que no vagi a l'era".

Però tornem al setembre i l'arribada a Seattle. Constatar que la freqüència de pluja a la costa nord-oest dels Estats Units dóna per fer ironia en samarretes i souvenirs, em va fer somriure. O no era ironia? Vaig sortir al carrer per buscar un taxi, i com no podria ser d'altra manera, estava plovent.

Després d'indicar al conductor la meva destinació -Capitol Hill, el barri de Seattle que s'aixeca entre els llacs Union i Washington-, vaig parar atenció a la cançó que sonava a la ràdio. Era l'Albert Hammond interpretant "It never rain in southern California". Més ironia, vaig pensar. Llavors vaig preguntar al taxista fins a quin punt era certa la frase de les samarretes de l'aeroport. El taxista em va tranquil·litzar dient que era una exageració semblant a la del títol de la cançó d'Albert Hammond. El que semblava l'inici d'una de tantes converses efímeres sobre el temps que es tenen en llocs de pas, com ara taxis, ascensors o sales d'espera, va derivar cap a una interessant conversa sobre cançons amb la pluja com a inspiració.

Sens dubte aquell paio en sabia un munt de música, i no només parlava del grunge, Nirvana o Pearl Jam, sinó de tots els estils i èpoques. Era un autèntic fanàtic! I a mi, que gairebé m'agrada tota mena de música, em va donar per cantarellejar les melodies que ell anava esmentant. Aquesta càlida afinitat va compensar la fredor de la pluja que seguia caient a l'exterior.

Ens vam anar engrescant i el trajecte fins a la ciutat de la Space Neddle se'm va fer més curt del que pensava. Arribats a destinació, el taxista m'aconsellà que no m'amoïnés per la pluja a Seattle, i si volia veure ploure de veritat, visités la península d'Olympic, situada a l'oest de Seattle entre el braç de mar del Puget Sound i el Pacífic. Per acabar, mentre em tornava el canvi de la carrera em va dir: --Si vol sentir de debò la pluja, escolti l'obertura wagneriana de l'"Holandès errant", on sens dubte els sons de timbals, trombons i trompetes, el faran viure l'embat d'una tempesta--.

Passats uns dies, vaig decidir submergir-me totalment en el festival de la pluja de Seattle i vaig gravar al meu MP4 cançons relacionades amb la pluja per escoltar-les mentre entrenava pels parcs i carrers de la ciutat. Algunes d'aquestes cançons evocaven tristesa, malenconia i mals tràngols. Però no importava. Sovint la pluja funciona com una excel·lent metàfora per expressar aquests sentiments. Vaig cercar vídeos i versions de moltes cançons amb títol plujós, algunes que ni tan sols coneixia: "It's raining again" de Supertramp, "Rain" de The Beatles, "Rain must fall" de The Queen, "It's raining man" del duet The weather girls, "November rain" dels Gun's and roses,"Shadows in the rain" de Sting, "It never rain's" dels Dire Straits o "Have you ever seen the rain?" de John Fogerty, l'ànima de la Creedence Clearwater Revival, cançó versionada per REM o Rod Stewart, entre d'altres. Vaig tancar la recopilació amb l'obertura wagneriana que m'havia aconsellat el meu taxista de capçalera. Tot i no ser de les peces més apoteòsiques de Wagner, segur que m'ajudaria a visualitzar les darreres milles de la marató i l'arribada sota la pluja. I, efectivament, així va ser aquell últim diumenge de novembre a Seattle, gris i plujós.

 

Tal i com ja tenia planejat, el darrer dia de novembre vaig iniciar el meu retorn mental i físic cap a latituds mediterrànies, amb una nova marató a la butxaca i la feina de reporter acabada. M'acostava a la fi d'un any que, donada la meva mobilitat geogràfica, havia estat passat per aigua. Casualitat o manca de previsió? En qualsevol cas, per al nou any calia buscar propòsits i objectius atlètics més eixuts. Fos com fos, segur que trobaria melodies i cançons que m'acompanyarien en cada moment.

Neu a Barcelona

La neu a l'àrea de Barcelona és un fenomen no molt freqüent, de no ser així no resultaria un fet tant màgic, sobretot quan som petits, i no tant petits. A banda de la gran nevada de la nit de Nadal de 1962, que no vaig viure en persona, però si he reviscut innombrables vegades pel relat dels més grans de la casa, les nevades sobre Barcelona han estat minses. Malgrat que amb aquestes coses sempre es tendeix a exagerar, la del 62 va ser un fet realment extraordinari i excepcional, tot i que sovint encara hi ha qui la posa d'exemple en afirmar allò tant sentit de que "abans nevava més que ara".

La primera nevada que recordo, amb l'exhaustivitat que la memòria selectiva permet, és la d'un dia de Reis de mitjans dels anys 70; estava malaltó i tant sols vaig poder veure alguns flocs de neu per la finestra.

Després recordo la d'un 10 de febrer de 1982 (o potser era 1983?). Era el dia del meu aniversari i va ser un bon regal; al dia següent vam arribar tard a classe degut a les estones que vam passar tirant neu abans d'arribar a l'escola. També recordo l'aigua neu que va caure durant la cavalgada de Reis de 1986.

Ja als 90, recordo una d'inicis de març de 1993; aquell dia vaig haver de creuar la ciutat en cotxe i vaig veure com d'incompetents som al volant quan cauen quatre volves de neu. El novembre de 1999 es va produir un fet insòlit, doncs va nevar a Barcelona i a algunes poblacions veïnes, mentre que a la resta de Catalunya lluia el sol. El gruix de neu va desaparèixer en poques hores i va fer que els menuts gaudissin d'un regal abans de Nadal. Era diumenge i jo estava d'excursió pel Camp de Tarragona i si la recordo és pel fet que me la vaig perdre.

Al gener de 2000 recordo que va nevar a Barcelona, però aquell cop només vaig veure la neu a través de la finestra del despatx, gairebé no va cuallar i tan sols es va emblanquinar la serra de Collserola. També tinc present la nevada de desembre de 2001, tot i que no va arribar a l'àrea metropolitana, si que va afectar gairebé tota Catalunya, era divendres i va coincidir amb moltíssims desplaçaments, possant de manifest la mala gestió front aquest tipus d'emergències. L'onada de fred que va seguir la nevada va conservar la neu durant dues setmanes després a cotes baixes, com ara alguns punts del Garraf. També recordo la del març de 2005, pocs dies abans del naixement de la meva filla gran, va deixar Collserola ben emblanquinada durant un parell de dies. I finalment la darrera, la nevada de la nit del dia de Reis de 2008, tan sols la recordaré per la visió d'un bocí del Tibidabo des d'un balcó de la Rambla. Aquesta vegada, tot i que el fred ha apretat, la neu ni tan sols ha caigut amb gràcia a la ciutat.

Segur que hi hagut altres nevades, i també n'he viscut vàries en altres llocs, però tal com deia la memòria selectiva sovint ens fa emmagatzemar allò que va associat a altres fets. En qualsevol cas, Barcelona no és un lloc de nevades freqüents i potser per això malgrat l'edat, quan neva no treuria el nas dels vidres veient com cauen els flocs; les incomoditats que pugui causar a una ciutat Barcelona és una cosa assumible, malgrat després tothom es queixi davant les autoritats i els responsables de la seguretat.

La sequera social

Pel maig cada dia una raig. Un nou cap de setmana amb el nas enganxat al vidre veient la pluja, com cau, ho remulla tot i fa córrer la gent de bassal en bassal. Temps per endreçar, per exemple, la casa i aquest bloc, fer pastissos i jocs de taula amb els patufos de la casa, llegir i altres aficions sovint massa descuidades.

Després de mesos de sequera ve de gust que tot es remulli. Ja vindrà el temps assolellat que amb aquestes aigües esperem ens deixi un paisatge ben verd i florit, net i clar, d'ombra fresca i olors noves.

Però això no resoldrà pas la sequera d'aquest país nostre, doncs aquí la pluja no sap ploure. Teories de canvi climàtic a banda, és sabut que la regió mediterrània es caracteritza per aquestes variacions en la precipitació, amb cicles de sequera i d'altres episodis de pluges intenses que provoquen riuades.

Ara bé, davant l'augment de població a les zones urbanes i als usos que fem de l'aigua, és clar que hem provocat una sequera estructural, no cíclica, que jo anomenaria sequera social. I això no és causa ni del tipus de clima que tenim ni del canvi climàtic. És aquest progrés malentès, aquest benestar assolit a costa d'esprémer el territori i manca de planificació que, lluny d'adaptar-se al territori i als seus recursos, ha tirat pel dret en moltes ocasions sense cap ordre ni previsió.