Excursió per la zona del Balandrau

El Balandrau des de l'estanyol del collada de Fontlletera. Foto: Jaume Ferrández

El puig de Balandrau és un cim força accessible gràcies a la pista que uneix Pardines i Tregurà, i que ofereix una bona base d'aproximació a tocar dels 2.000 m. Des de diferents punts de la pista podem realitzar itineraris diversos que culminen a l'esmentat puig i que ofereixen l'opció d'allargar la jornada cap a altres cims.

El diumenge 20 de maig ens hi vam acostar des de Tregurà i vam deixar el vehicle en el punt on arrenca un camí ben marcat que es dirigeix vers al coll dels Trespics i travessa cap a Coma de Vaca. El dia va llevar-se esplèndid a les valls del Ripollès, però a mesura que avançava el matí es va anar girant, i uns pocs núvols van donar pas a la boira carenera i, més tard, de la neu granulada per sobre dels 2.300 m, aproximadament, al plugim durant el descens.

El puig de Fontlletera ens va rebre sota la boira. Foto: Jaume Ferrández

Tot i la variabilitat meteorològica de la jornada, vam realitzar l'itinerari previst. Des de la pista de Tregura ens vam enfilar cap al coll dels Trespics, al qual vam arribar després de travessar un curt pendent nevat. A continuació, vam ascendir al puig de Balandrau (2.585 m), per retornar al coll i ascendir al puig de Fontlletera (2.581 m). De retorn cap a la pista, vam carenejar fins al Castell dels Moros (2.132 m), amb els seus característics sortints de roca que li donen l'aparença de fortalesa i, que ens dies calrs, esdevenen un bon mirador sobre Setcases, el Costabona i l'alta vall del Ter, per descendir cap al punt d'inici de l'excursió.

Balanç muntanyenc del 2017

L'Espardenyada, caminada popular pels voltants de la Pobla de Segur, passa a tocar dels rocs de Queralt Foto: Jaume Ferrández

Acabant aquest 2017, em plau repassar algunes de les excursions i ascensions que he fet durant l'any. Ha estat l'any en què he complert 50 anys i potser s'esqueia alguna celebració especial amb algunes ascensions significatives per a mi. He de confessar, però, que fa temps que procuro no fer gaires propòsits muntanyencs i prefereixo gaudir i celebrar cada sortida, caminada i ascensió per ella mateixa.

La primera excursió de l'any va ser el 4 de gener al santuari de Bellmunt des de Sant Pere de Torelló. Després, entre gener i març, vaig fer diverses excursions pel Baix Llobregat, en concret pels massissos del Garraf,  l'Ordal i Sant Salvador de les Espases. Turons i valls properes que d'uns anys ençà han esdevingut un refugi proper pel meu afany caminador.

Entre març i maig vaig participar en tres caminades de resistència: la Ruta dels Tres Monestirs, que enllaça Sant Cugat, Sant Llorenç del Munt i Montserrat, la Caminada de les Carenes, del Pont de Suert a Tremp, i la Marxa de les Peulles del Montsec, que recorre els poblets del terme de les Avellanes i Santa Linya. Llargues rutes que més enllà de la resistència física són un bon exercici per relligar territoris més o menys coneguts.

La Caminada de les Carenes, voreja la serra de Sant Gervàs. Foto: Jaume Ferrández

El primer dia d'abril la pluja no va evitar una bonica excursió per la serra de Milany, motiu pel qual espero no trigar gaire a tornar-hi per poder gaudir de les bones panoràmiques que ha de tenir aquest cim. Al juny fou el torn del Comabona des del coll de Pendís i de la travessa de l'Olla de Núria des de Fontalba.

A l'estiu em vaig retrobar amb l'entorn de la Pobla de Segur. Primer amb l'Espardenyada, una caminada popular que recorre el sector dels rocs de Queralt, i després amb una bonica passejada entre Sant Miquel del Pui i la Pobla.

A inicis de setembre vaig ascendir el pic d'Escobes, a Andorra, amb els amics del Club Excursionista Pirenaic. Dies després, una insòlita nevada a finals d'estiu amb neu per sobre la cota 1.800 m, va marcar l'ascensió del Costabona i el Roca Colom.

A les acaballes de l'estiu una nevada va enfarinar el Pirineu Oriental: vista del Pastuira, Gra de Fajol i Bastiments. Foto: Jaume Ferrández

També m'he retrobat amb els paisatges tardorals del Montseny, amb una magnífica excursió pels cims del Sui i Samon, i una curta i solitària ascensió a Sant Sadurní de Gallifa pel dreturer camí dels Feliuans.

Els cingles de Gallifa. Foto: Jaume Ferrández

La darrera excursió de l'any va ser l'ascensió al Turbón, un cim prepirinenc que potser té una de les panoràmiques més àmplies cap a la serralada i que en dies clars abraça del Puigmal a la Peña Collarada.

Per acabar, un desig per al 2018: caminar al costat dels bons amics de sempre i dels nous que puguin arribar, i compartit amb ells camins i viaranys.

Per la Castanyada al coll de Noufonts

Octubre s'acaba i és sinònim de Castanyada i Tots Sants. Ara la canalla ens fa reviure aquestes tradicions amb aquella intensitat de quan érem nens, tot i que, molt probablement sempre hem repetit el costum de menjar castanyes, moniatos, panellets i amorrar-nos al porró de moscatell.

Sempre? No, sempre no. Recordo que durant uns anys, el primer de novembre era sinònim en molts casos de cap de setmana llarg o llarguíssim. Aprofitàvem llavors per imaginar travesses i excursions per les muntanyes i carenes que havíem recorregut a l'estiu. Volíem descobrir els paisatges de la tardor i a moure'ns per la muntanya quan les primeres neus canvien les condicions per ascendir cims i carenes.

Recordo molt especialment la primera travessa d'Ulldeter a Núria que vaig fer. Any 1985. Erem tres, una noia i dos nois, amb divuit anys acabats de fer. Llavors el tren fins a Ripoll i el cotxe de línia fins a Camprodon i Setcases eren el nostre mitjà de transport. Vam fer nit al refugi del CEC, on arribàrem a peu, per l'endemà emprendre la travessa.

No era la primera vegada que trepitjàvem les muntanyes de Setcases i Núria amb neu. Anys abans ja havíem fet el Puigmal i el Noufonts a l'hivern amb grampons. Però en aquella ocasió no vam prendre els grampons, pensant que trobaríem la neu en bones condicions. I així va ser durant tota la travessa que ens portà pel coll de la Marrana, pics de Bastiments, Freser i l'Infern, pics de la Vaca, coll de Carançà, pic de la Fossa del Gegant, coll i pic de Noucreus, coll de Noufonts i descens cap a Núria.

Arribats al coll de Noufonts, però, la baixada cap a Núria va ser un xic dramàtica. Ja fosquejava, vam trobar la neu dura i el terreny inclinat convertia en delicat el primer tram de descens. Amb els piolets vam anar tallant esglaons; amb el cul a terra i els frontals al cap, vam anar baixant pacientment fins a trobar un terreny més planer i gairebé sense neu. Tot i que va ser poca estona, aquell descens ens va semblar una eternitat. L'abraçada que ens vam fer en arribar a Núria sempre la recordaré, igual com he recordat aquell episodi cada vegada que he tornat a passar pel coll de Noufonts.

L'endemà, després de fer nit a Núria en els barracons que servien de refugi lliure, vam prosseguir fins a Queralbs i Ribes de Fresser per agafar el tren de tornada. Durant un temps vaig tenir malsons d'aquella jornada. Era la primera vegada que ens trobàvem en un ensurt a la muntanya, però vam tenir calma per sortir-ne ben parats i amb la lliçó ben apresa.

Per les serres de Milany i de Santa Magadalena

Panoràmica de Vallfogona de Ripollès durant el primer tram de pujada cap al castell de Milany. Foto: Jaume Ferrández

La previsió meteorològica pel primer dia d'abril no era gaire optimista per anar d'excursió. No obstant això, després de consultar el radar meteorològic cap a les 6 del matí, marxem decidits a fer una excursió pels voltants de Vallfogona de Ripollès; les ànsies de trepitjar muntanya ens poden. Esmorzem en una plaça d'aquest petit poblet del sud del Ripollès, on deixem el vehicle, i encara sota un cel ben ennuvolat iniciem el camí vers el castell de Milany.

El recorregut que volem fer segueix el GR-3 i el GR-151 fins al castell de Milany, després careneja fins a prop del puig de l'Obiol on pren el PR C-59 en direcció a Santa Margarida de Cambrils, on iniciarem el descens seguint una variant de l'esmentat PR fins al punt d'inici. Els punts culminants del recorregut són el castell de Milany (1.529 m) i Santa Magadalena de Cambrils (1.547 m), on trobem les restes del castell i la petita ermita, respectivament.

Restes del castell de Milany (segles X-XI), al cim del mateix nom. Foto: Jaume Ferrández

Travessem el poble direcció sud i anem a buscar el camí que baixa cap a la Ribera de Vallfogona que travessem per un petit pont medieval. A continuació el camí va guanyant altitud entre prats des d'on podem gaudir de bones vistes del poble i de la vall. Seran les poques panoràmiques que gaudirem durant la jornada, i encara que sembla que els núvols es vulguin desfer, a mesura que pugem la nuvolada persisteix.

Un curt ruixat de neu granulada va encatifar el cami carener entre el castell de Milany i l'ermita de Santa Magdalena. Foto: Jaume Ferrández

El GR segueix un bon tram per pista tot travessant una bonica fageda per després, en el darrer tram d'ascens, resseguir un corriol que circula paral·lel a un torrent. Un cop a la carena anem cap a la dreta i culminem l'ascensió fins al castell de Milany. Uns plafons ens indiquen les muntanyes que veuríem si el dia fos clar: Pedraforca, Puigmal, Canigó, Puigsacalm, Bellmunt, Montseny... Haurem de tornar a pujar un dia amb millor visibilitat. No obstant això, gaudim dels regalims d'aigua que circulen per tot arreu, del paisatge de fageda entre la boira i donem gràcies que tan sols ha plogut de manera breu durant l'ascens.

Tornem al collet i reprenem el camí vers el puig de l'Obiol. Arribats al coll de l'Amorriador deixem el GR, que inicia el descens cap a Vidrà, i seguim el PR C-59 cap a l'esquerra. Ara recorrem durant una estona la carena de Santa Magdalena, un tram que travessa per fageda entre boixos i alguns prats. En algun punt del camí hi trobem restes de neu granulada. A poc a poc ens acostem a l'extrem de la serra i en un darrer tram de pujada entre bosc arribem a l'ermita Santa Magadalena de Cambrils (1.547 m).

Iniciem el descens cap al nord-oest seguint una variant del PR, primer carenejant entre prats fins al mas de Puivassall. A continuació el camí s'entafora cap al torrent de la Bauma i circula a tocar del rierol que ens alegra el camí amb la seva cantarella i els diferents saltants d'aigua que podem veure. Passem a tocar d'un càmping i després, ja per pista, el camí remunta cap al poble on finalitzem l'itinerari.

El torrent de la Bauma abans de juntar-se amb la Ribera de Vallfogona. Foto: Jaume Ferrández

En total unes 4.45 h de marxa per corriols entre fagedes i camins careners envoltats de prats i boixedes. El desnivell de pujada és d'uns 800 m, repartits en un tram inicial d'uns 550 m fins al castell de Milany, i després en breus ascensos repartits al lalrg de la carena.

El Puigmal, polifacètic i generós

El Puigmal des del camí que ascendeix des de la collada de Fontalba.

Dissabte passat vam ascendir el Puigmal des de Fontalba. L'ascensió des d'aquest punt és fàcil i directe. L'itinerari s'enfila per la carena que arrenca de la collada de Fontalba i en tot moment deixa veure la massa d'aquest robust cim, tot i que fins al darrer tram no veurem el veritable cim. Pel fàcil accés -una pista de poc més d'11 km puja de Queralbs a Fontalba- aquesta és la ruta més freqüentada que assoleix el sostre del Ripollès.

Vam començar a caminar gairebé a les deu del matí pensant que passaríem força calor. Però a mitja ascensió un vent més aviat fresc ens va acompanyar fins al cim. Vam passar d'anar en samarreta a posar-nos màniga llarga per acabar amb el paravent en el cim estant i amb guants en el primer tram del descens. Un fet no gens estrany al Puigmal doncs és un cim altiu, molt exposat als quatre vents i que supera els 2.900 m, factors que en l'alta muntanya no s'han de menystenir.

La baixada la vam fer per la coma de l'Embut fins a Núria. En el primer tram, fins una mica més avall del pluviòmetre, la neu encara era abundant per ser mitjans de juny. I és que aquesta temporada la primavera ha estat freda i humida i encara resta molta neu per fondre. L'espectacle és desbordant doncs els rierols baixen ufanosos a les portes d'iniciar-se un estiu.

Un cop a Núria vam dinar i descansar enmig de l'ambient de la cursa d'ultraresistència de l'Emmona que tenia l'arribada de la modalitat marató a l'esplanada del santuari. Després vam retornar cap a Fontalba per l'entretingut camí que voreja la base oriental del Puigmal: Núria, Torreneules, Balandrau, Cerverís, Taga, la Vall de Ribes... és l'ampli panorama que ens acompanyà. El trajecte era un xic més concorregut que de costum doncs els participants de l'Emmona ens anàvem avançant camí de Fontalba amb la mirada posada a Sant Joan de les Abadeses on finalitzava el recorregut d'un centenar i escaig de quilòmetres.

L'ascensió de dissabte al Puigmal m'ha fet pensat en el sentit dels mots "fer muntanya", una expressió que tot sovint molts excursionistes i muntanyencs fem servir i que no sé per quina raó sembla defugir d'etiquetes com ara excursionista, alpinista, muntanyenc... Fer muntanya és descobrir les muntanyes i les valls, tornar al cap del temps a un cim i ascendir-lo com si fos el primer cop, i en acabar pensar en la propera excursió. Fer muntanya és reconèixer els vessants que fa temps ja havies petjat, ubicar amb la mirada altres cims que has pujat o que cerques l'ocasió per fer-ho. Fer muntanya transcendeix l'exercici físic que suposa pujar cims i fer travesses, és una manera de plantejar-se l'esdevenidor, qualsevol petit repte que ens doni la vida.

En 30 anys de fer muntanya he estat al Puigmal vuit vegades i quan dissabte descendia del Puigmal intentava repassar mentalment aquestes vuit jornades muntanyenques. Després, en arribar a casa vaig descobrir entre les meves notes d'excursions que mai havia repetit el mateix itinerari. Això em va fer sentir ric i agraït a aquest Puigmal enorme, polifacètic i generós que es deixa fer pels seus camins i vessants.

L'ascensió des de Fontalba recorre en to moment la suau carena sud del Puigmal.

Cornises de neu a la collada d'Er, al vessant nord del Puigmal. 

Capçalera de la coma de l'Embut, amb el pic del Segre a la dreta.

Torrent de la coma de l'Embut.

Una excursió, una descoberta

Sense cap mena de dubte puc afirmar que les muntanyes del Ripollès han estat les més freqüentades per mi des de que tinc consciència excursionista. Tot i això, com és normal, hi ha forces racons per conèixer i el fet d'anar amb canalla de 5 i 7 anys em motiva a la descoberta de llocs i paisatges que d'altra manera no cobejaria.

És el cas del Castell dels Moros (2.123 m) un cim situat en el cordal que arrenca del puig de Fontlletera cap al sud-est i que cau sobre el poble de Tregurà. La pista que comunica Tregurà amb Pardines facilita l'accés al punt d'inici d'aquesta excursió i permet guanyar altitud.

Iniciem el camí a uns 1.850 m, al pla de la Montjoia, per enfilar-nos cap a la carena pel pendent herbat fins a situar-nos en una mena de coll entre el nostre objectiu i el cimet de Torroella de Dalt (1.989 m). Des d'aquí el pendent es suavitza i seguim ascendint francament cap al Castell dels Moros. A mesura que avancem la panoràmica s'eixampla cap a totes bandes i identifiquem diversos cims i serres. La perspectiva per a mi és nova i grata: serra Cavallera, Cerverís, Balandrau, Pastuira, les Agudes, Costabona... i tot de cims vistos per vessants fins ara amagats.

El cim culmina amb una prominència rocosa que, com si fos una fortalesa, cau més vertical i accidentada pel seu vessant nord-est. Potser per això el nom de Castell dels Moros. Tot plegat fa més altiva i magnifica la panoràmica malgrat quedar per sota de la resta de cims més propers.

Una bona excursió per fer amb la canalla que, malgrat la calor, fan més dispendi d'energies empaitant saltamartins que no pas pujant la muntanya. Els forats dels talps i alguna vaca pasturant també els van cridar l'atenció.

I com que les seves descobertes també són les nostres, aquest modest cim secundari possiblement serà un bon reclam quan la neu cobreixi els alts vessants d'aquestes valls, que aquest estiu han estat més eixuts que de costum.

El puig de Fontlletera, al fons a la dreta, des del Castell dels Moros 

Puig de Dòrria, a l'ombra del Puigmal

Del grup de 8 finalment arribem al cim del Puig de Dòrria (2.547 m) just la meitat.

Munts de flors als prats camí del Puig de Dòrria.

Tot i que el dia ha sortit assolellat es veia avenir que al llarg del matí s'aniria ennuvolant. I en part per aquest motiu s'han fet dos grupets un cop superada la meitat de l'ascensió. Uns han seguit cap al cim i la resta han retornat al coll de les Barraques (1.895 m).

Camí del Puig de Dòrria; malgrat la boira avancem.

La sorpresa ha estat que ella ha decidit seguir amb els pares i l'adolescent cap al cim, en comptes de girar cua i baixar amb les mares i les altres nenes. Si, tot i només tenir 7 anys, ha preferit seguir cap amunt. El pare ha consentit orgullós després de demanar-li repetidament que ho penses bé, que encara quedava una mica de pujada i el temps no era segur, que potser era millor que baixes... La determinació de la nena, sense marge pel dubte, ha convençut un pare doblement satisfet.

Tot i la poca visibilitat, només vers el massís Puigmal i, amb permís de la boira, cap al muntanyam de la Molina i el Montgrony, ha estat un bon moment de cim: descansar, fer un glop i menjar algun ganyip. L'ascensió ha tingut el seu premi i hem pogut veure un parell d'isards saltironant per l'ampla Puig de Dòrria.

El Puigmal des del cim de Puig de Dòrria.

Ja de baixada hem travessat una congesta de neu, una de les darreres d'aquesta temporada, que ha fet les delícies de la nena que ha decidit prendre neu per fer un regal efímer a la seva germana petita.

Després el grup s'ha tornat a partir i pare i filla s'han quedat endarrerits mentre els dos més grans seguien per retrobar-se amb la resta del grup al punt acordat.

Enmig la boira la nena ha confessat al pare que sentia por. El pare li ha transmès confiança i seguretat malgrat la hostilitat que pot suposar la muntanya, emboirada i inhòspita, per a un infant. Coneixedor del lloc, el pare, l'ha guiat cercant aquelles referències que marcaven el bon camí: les fites, les marques de pintura, la tanca per al bestiar que segueix paral·lela al camí...

Un cop tots plegats, cares d'alegria i satisfacció per haver completat una bona excursió. Després, el refugi de Corral Blanc ha fet d'aixopluc a l'hora de dinar en arribar les primeres gotellades de la jornada.

Ha estat una excursió molt especial. Per les persones i també pels elements. Una excursió no deixa de ser una metàfora de la pròpia vida: el camí, les fites, adaptar-se a l'entorn, la satisfacció de fer cim, la tristesa d'haver de girar cua, etc.

Anar amb nens a la muntanya magnifica aquesta metàfora i poder guiar-los pel camí vers al cim, animar-los davant el cansament, davant la gosadia, aprendre de l'entorn, ajudar-los a reconèixer els senyals, ... No és aquesta la tasca d'acompanyament que hem de fer com a pares?

És un plaer que mai podré agrair i que hem permet seguir creixent com a persona.

Jornada de reflexió i de records

Dissabte passat, jornada de reflexió prèvia a les municipals, vam anar d'excursió per la zona del Bastiments, al Ripollès. La travessa que vam fer ens va dur per cimals que feia 25 anys que no petjava. És curiós com el temps ens retorna a llocs que veus amb altres ulls fruit de l'experiència. És llavors quan valoro encara més allò que ens empenyia a pujar muntanyes en aquells temps d'adolescència i que encara cerco què és. L'excursió d'aquest dissabte, amb altres circumstàncies i altres temes de conversa, ha estat la següent:

Aparquem el cotxe al revolt de la carretera que porta a Vallter 2000, just on es pren el camí cap al refugi del CEC. En uns 50 minuts arribem al coll de la Marrana (les meves filles encara riuen d'aquest nom després d'explicar-els-hi on he anat d'excursió!). Després, sense deixar el GR-11, hem baixat cap a la coma on neix el Freser i després hem arribat a la cabana de Tirapits (un altre topònim que les fa riure de valent). En aquest punt coincidim amb altres excursionistes. A continuació ens alcem cap a la carena per seguir fins al pic de l'Infern, el del Freser i pujar finalment el Bastiments. La travessa és entretinguda i plàcida. En algun moment utilitzem les mans per superar algun fàcil pas de la cresta. Són aquells punts on els excursionistes ens imaginem una mica escaladors; a vegades voldríem que no s'acabés la grimpada, en tot cas fan que l'ascensió sigui més recordada.

Ens creuem novament amb altres excursionistes. Per les maneres i indumentàries vàries em fan pensar en les múltiples motivacions que existeixen per pujar muntanyes malgrat tot ho posem en el calaix, sovint massa ampli, de l'excursionisme. Arribats al Bastiments, el punt culminant de la nostra travessa, coincidim encara amb més gent que han aprofitat el matí per ascendir el cim més alt i accessible de la zona. Iniciem la davallada cap al coll de la Marrana apressats pels trons que ressonen i algunes gotes que comencen a caure. Al final només soroll atmosfèric i arribem secs al refugi on descansem i dinem.

Una bona excursió pels camins de la pròpia memòria excursionista, i també de reflexió al voltant del que és avui la muntanya. Ja al cotxe la reflexió deriva cap a altres senderons de l'ànima en escoltar cançons que parlen de l'amor i de la tendresa. I és que és molt gran sentir-se estimat i estimar allò que fem.

Sant Amanç, balconada del Ripollès

Aquest és el lema que es llegeix a la primera plana del llibre de registre que hi ha a la caixa metàl·lica de la creu, també metàl·lica, del cim de la serra de Sant Amanç. Vaja, ben bé al cim no està aquesta creu, renovada el 1978 pel Club Excursionista de Ripoll, doncs es troba una mica més al sud del punt culminant de la serra. De fet des de la mateixa carena la panoràmica és minsa car es troba envoltada de bosc, mentre que la creu està ben ancorada sobre una roca que obre la panoràmica vers al sud.

El passat diumenge vam anar a caminar per aquesta serra del Ripollès, la de Sant Amanç, que enllaça amb el Taga i la serra Cavallera, pel coll de Jou. Mai hi havia estat en aquest paratge tranquil i revoltat amb boscos de roures, faigs i pins, que s'encaramen pel rocam buscant les millors condicions. Els prats hi esquitxen de verd les suaus colladetes i envolten antics masos enrunats i d'altres de ferms i habitats.

L'excursió la vam començar al collet de Sant Grau, on s'hi arriba des de Campdevànol. Voregem una pedrera per l'est seguint una pista que amb vàries llaçades guanya altitud fins a enllaçar amb el GR-3, que no deixarem fins al coll de Saltor. Bona part del camí que farem està també assenyalat com a itinerari de natura de Sant Julià de Saltor, amb panells informatius de les panoràmiques, la vegetació i la fauna de la zona.

El camí surt del bosc i passem per un tram de camí ben adobat obert en un petit grau on unes plaques commemoratives ens recorden el 25è i 50è aniversaris del Grup Excursionista Campdevànol. Arribem a uns prats on es troba el mas enrunat de Corones i seguim per la pista que envolta pel sud el serrat dels Llamps fins al coll de Saltor. Abandonem el GR-3 i ens enfilem cap a la serra per un corriol emboscat.

Arribant al capdamunt de la serra hi trobem encara restes de les darreres nevades i intentem guaitar el vessant sud del Taga però els arbres no ens permeten tal experiència. La tornada ens conduiex a Saltor, on fa temps la rectoria feia de refugi del Club Excursionista de Ripoll, i seguim baixant pel camí dels Graus fins al coll de Capdevila que ens menara cap al punt d'inici.

Una bona jornada de descoberta que he intentat explicar a la meva filla amb aquest dibuix.

Malgrat la boira avancem

Aquesta va ser la tònica de la darrera excursió que he fet. Era mitjan gener i vam anar al Ripollès, a la serra de Montgrony per la banda de Campelles.

Seguim la pista amb fins que el gel i la neu ens obliguen a deixar el vehicle. Esmorzem, preparem la motxilla i iniciem l'excursió. La idea és pujar al cim de la Covil. El dia és gris però podria escampar. A mesura, però, que avança el matí els núvols baixen i la boira s'instal·la. El vent està calmat.

Passat el refugi forestal del Pla de Prats ens calcem les raquetes. La neu és abundant, avancem pel mig del bosc amb el mapa a la mà per no perdre el camí, que és ben cobert de neu, fins arribar al coll de Pan.

En aquest punt ens plantegem girar cua, però les ganes de seguir són immenses. La visibilitat no és òptima però intuim el fil de la carena que ha de conduir al cim.

Ens descalcem les raquetes per facilitar la progressió pel primer tram de carena on el pendent, la roca i alguns arbres així ho aconsellen. Després, la carena esdevé un llom esclarissat i tornem a calçar-nos les raquetes per progressar fins al cim de la Covil (2.001 m). Sens dubte aquest és un bon mirador, ens orientem cap als principals cims i serres que si no fos per la boira tindríem al nostre abast.

Fem broma al respecte. Però l'excursió ha de seguir de tornada al cotxe. El camí el fem sense cap problema, desfent les nostres mateixes traces deixades a la neu. Sense presses, atents a cada trepitjada, xerrant i gaudint d'un dia d'excursió malgrat la boira.

I és que sovint les ganes de sortir a la muntanya esdevenen una necessitat, i cal aprofitar el moment malgrat les condicions no siguin les més òptimes. En aquest cas, la boira no ens va deixar gaudir del paisatge, però si d'una caminada enmig d'un bosc nevat. A més, això referma més la nostra relació amb aquest medi, la muntanya, per a molts hostil, i el que és més important la confiança i estima vers els companys d'excursió. La primera sortida hivernal de la temporada també esdevé un test per tot aquell material que fem servir de tant en tant. La llàstima és que massa sovint, la primera hivernal de la temporada esdevé la única. Però això són figues d'un altre paner.

Ripoll, una mitja marató al Pirineu

Darrers metres abans d'entrar a la plaça del monestir de Ripoll, lloc d'arribada del 31è Campionat Internacional d'Atletisme de Fons del Ripollès.

De Ripoll a Sant Joan de les Abadesses, anar i tornar. Quantes ocasions hauré fet aquest tram en cotxe? Aquest és l'itinerari del Campionat Internacional d'Atletisme de Fons del Ripollès, que ahir va celebrar la seva 31a edició. Mai hi havia participat tot i que era una d'aquelles curses assenyalades al meu particular calendari de propòsits atlètics.

Després de passar el dissabte amb la família pels voltants de Planoles, diumenge era el dia esperat per córrer aquesta mitja marató. Abans de la sortida tots els dubtes sobre quina seria la indumentària propícia per l'ocasió, es van esvair. El sol brillava de bon matí i un cel ben clar feia pensar en que la temperatura seria l'òptima per córrer. Com sempre doncs, calça curta i samarreta de tirants.

El circuit, aparentment, era força còmode per córrer: pujada suau i sostinguda cap a Sant Joan de les Abadesses, amb alguna baixada inesperada que de tornada a Ripoll era un pujadó que calia afrontar en plena baixada.

L'arribada a la plaça del monestir de Ripoll molt animada amb gralles i gegants. Tot i fer quatre minuts menys que a la mitja de Castellbisbal, la segona mitja de la temporada se'm va fer llarga i pesada, i en els darrers quilòmetres es van repetir aquells pensaments indesitjats que darrerament m'interroguen sobre el què hi trec de córrer curses, mitges o maratons.

Malgrat aquestes sensacions negatives durant la cursa, vaig gaudir d'un bon cap de setmana en la millor companyia possible, uns magnífics paisatges tardorals i la visió de les restes de la primera nevada sobre els cims del Pirineu Oriental. Un plaer pel cor i els sentits.

L'Olla de Núria

Després de molts anys he tornat a Núria amb la idea de fer una excursió i ascendir algun dels cims que envolten el santuari. La idea feia temps que em rondava pel magí i s'ha materialitzat aquest passat cap de setmana, coincidint amb la cursa de l'Olla de Núria.

No és que tingués un especial interès en seguir aquesta cursa, ni de veure els principals especialistes en acció, però he de reconèixer que tenia certa curiositat per l'esdeveniment.

A Queralbs prenc el cremallera de les 7.49 i en poc més de vint minuts arriba a Núria. El trajecte se'm fa curt i descobreixo per primera vegada el nou traçat del cremallera: més tram de túnel, menys panoràmiques, més freqüència de trens, menys romanticisme, més temps per entretenir-se al "parc temàtic" d'alta muntanya, més seguretat...

A les 8.30 emprenc el camí que em durà al fil de l'Olla de Núria. A poc a poc deixo l'enrenou matiner que a causa de la cursa es concentra a l'esplanada del santuari i a bona part de les seves dependències.

Enfilo el camí cap al coll d'Eina. Tot i les vegades que he trescat per aquestes valls no recordo haver seguit mai aquest camí, almenys de pujada. En qualsevol cas se'm fa força agradable i vaig guanyant altitud fins a la Jaça d'Eina. Un ramat d'isards m'observa ben a prop. Arribo a una mena de coll que es dibuixa en un nervi de la muntanya: la vista sobre el Puigmal i la coma de l'Embut és esplèndida.

Pel camí avanço tres excursionistes que progressen trànquils cap a la carena. Arribo a l'ample coll d'Eina i bado amb la vista cap al vessant cerdà: cims i torres escarpades i alguna petita congesta de neu.

Segueixo direcció al pic d'Eina, des d'aquest punt el camí està marcat amb les banderoles de la cursa de l'Olla. A poc a poc va apareixent més gent, lleugers de roba i d'equipatge: són aficionats que segueixen la cursa. Arribo al cim d'Eina i una mica més enllà culmino el pic de Noufonts. Contemplo el panorama, recònec gairebé tots els cims i per les seves carenes imagino les passes que hi he traçat en temps pretèrits.

A mitja baixada del cim escolto el brugit i ànims dels pocs que s'apleguen al control de pas del coll de Noufonts, miro enrere i m'avança el cap de cursa, en Kílian Jornet, com no podia ser d'altra manera. Arribo al coll i tot seguit hi fa cap el mexicà Ricardo Mejía. M'aturo una estona a descansar i contemplo el degoteig dels primers corredors: Agustí Roc, un atleta marroquí, en Xavier Espiña i poc després en Just Sociats, que decideix retirar-se en aquest punt.

Tenia previst tornar a Núria des d'aquest coll, però és aviat, el dia acompanya i em trobo animat per seguir l'excursió malgrat la concurrència de corredors que trobaré pel camí. Així doncs pujo el Noucreus, després el pic de la Fossa del Gegant i segueixo pel serrat de les Arques fins al puig de Font Negra i d'allí al pic de l'Àliga fins a l'alberg de joventut que hi ha al desota, on acabo l'excursió -el telecabina farà la resta fins a Núria-. Una bona matinal que em posa a prova i m'ajuda a assimilar les escases sessions d'entrenament que he pogut fer darrerament.

La curiositat inicial per les curses de muntanya s'esvaeix i es concreta amb el següent:

• No m'acaba de convèncer aquesta manera de fer muntanya.
• Admiro els seus adeptes per l'esforç que suposa, la duresa d'aquest esport és indiscutible.
• A mi m'agrada córrer, però l'alta muntanya la prefereixo caminada.
• Em sap greu, però com a espectador tampoc m'he sentit especialment fanàtic, potser sóc avorrit de mena, però els meus ànims cap als esforçats atletes no tenien entusiasme.
• No m'agrada sentir cridòria a cims i carenes com si fos un estadi.
• Penso: per sort això mai no serà com Zegama.
  

Serra Cavallera

Diumenge 16 de novembre. Ens trobem a Sant Pau de Segúries per empendre una excursió per la serra Cavallera. Em fa una especial il·lusió aquesta excursió doncs tinc un bon record d'unes colònies d'estiu que vaig passar a Sant Miquel de Cavallera el 1979 i a més des dels anys vuitanta que no havia tornat per aquest sector del Ripollès.

Agafem la pista, ara cimentada, que parteix de la Colònia Estabanell i la seguim fins al pla de Can Plata. Deixem el cotxe en un revolt al costat d'una bassa, i comencem a caminar cap al coll de Pal seguint uns senyals de PR. El dia és esplèndit i clar, la lluna encara no s'amagat. Algunes vaques pasturen arraulides. Arribats a l'esmentat coll trepitgem neu, una prima capa que cobreix part de la carnena de la serra i sobretot el vessant obac. A l'altra banda del coll veiem Pardines i tot el rosari de muntanyes nevades des del Puigmal al Balandrau, i també el Puigllançada i el sector de la Molina.

Seguim en ascens cap a l'est fins al cim del Puig Estela, on la panoràmica s'eixample i d'est a oest anem reconeixent el Collsacabra, el Montseny, Sant Llorenç, Montserrat, els Rasos de Peguera, Ensija, el Cadí, el Puigllançada, el Puigmal, el Bastiments, el Costabona, el Canigó, el Comanegra, el Bassegona i per tancar el cercle l'Empordà i Rocacorba. En primer terme cap a l'est tenim el Taga que no ens deixa veure la silueta del Pedraforca.

De tornada al coll ens creuem amb altres excursionistes i més avall ens trobem amb quatre ciclistes de muntanya que fan la volta al Taga i Puig Estela des de Campdevànol. Tot just són a mig camí i els hi queda una llarga baixada.

Nosaltres des del coll iniciem l'ascens cap a la serra Cavallera fins als cim del Pla de les Pasteres, també anomenat dels Evangelis. Aquí coincidim amb un grup de la UEC de Gràcia. Seguim contemplant la panoràmica, i ara si que el Pedraforca es deixa veure a la dreta del Taga. Seguim per la carena fins al coll Salarca des d'on iniciem el descens per prats fins al pla de Can Plata.

Una volta plaent, un dia immillorable.

L'11-S de 1983

Aquesta setmana TV3 ha estrenat un concurs sobre els 25 anys d'emisions de la cadena autonòmica. Això m'ha fet pensar en la data d'inici de les emisions i en el lloc on jo era aquell 11 de setembre de 1983. Era a Núria amb el grup que en aquell temps anava d'excursió. No ho recordo gairebé, però diria que aquell vespre d'inici de TV3 èrem al sorollòs i sempre ple de fum, però sovint també acollidor, bar de Núria.

Aprofitant aquell pont de la Diada una dotzena de nois i noies vam acampar a l'esplanada de darrera el santuari. De tot aquest grupet que més o menys vam seguir sortint de manera freqüent a la muntanya, alguns van deixar les excursions per altres aficions, i uns pocs vam consolidar un petit nucli que ens proposàvem nous objectius. Això ja es podia intuir aquell setembre de 1983 en aquesta primera anada col·lectiva a Núria: tot el grup va ascendir el Puigmal, el gegant de la zona, per la coma de l'Embut, però a l'endemà només tres vam fer part de l'Olla, del Nou Creus al Finestrelles.

Durant uns anys, com per a molts excursionistes, Núria va ser per a nosaltres una escola d'iniciació a l'alta muntanya. Anar d'excursió era gairebé sinònim d'anar a Núria o a Ull de Ter. L'accés en tren cap aquestes valls pirenenques i el fet que cap de nosaltres encara no tenia permís de conduir, feia d'aquest el nostre destí més freqüentat. No ens importava la repetició de cims, al contrari, ens ajudava a recordar la situació dels que ja havíem pujat i com poder fer-los de nou des d'altres bases i sota condicions diferents.

Aquell setembre de 1983 s'ignificà el meu primer contacte amb l'alta muntanya pirenenca, la descoberta d'un medi hostil i atractiu alhora, que després vaig tornar a viure en ple hivern o a la primavera, amb gel, vent o neu nova. Tot plegat ens ajudava a guanyar experiència, millorar la tècnica i crèixer amb seguretat.

A finals dels anys 80 vam posar els ulls a altres valls i cims del Pirineu i no va ser fins a mitjans dels 90 que la travessa del GR-11 em va portar de nou a Núria. Vaig veure per primer cop la transformació de l'entorn del santuari. No hi eren ni el mateix bar ni els barracons que feien de refugi, i si una allau de visitants molts d'ells desconeixedors de la muntanya. És evident que calia un canvi i algunes millores, però res era el que jo havia conegut anys enrere. També és cert que l'actual parc temàtic hagués pogut ser més agresiu amb l'entorn, sobretot tenint en compte que no si pot arribar per carretera. Si a més pensem en com s'han transformat altres zones del Pirineu, encara podem donar gràcies. Només desitjar que això sigui tot i no es desenterrin antics projectes.

Verdaguer des del Puigmal

El primer diumenge de març vaig pujar al Puigmal des del coll de les Barraques. He pujat aquest altiu cim del Ripollès en diverses ocasions: les primeres des de Núria per la coma de l'Embut, d'altres carenejant des del coll de Finestrelles, i un parell de vegades des de Fontalba. L'itinerari del passat 2 de març, inèdit per a mi, és potser un dels més panoràmics que menen cap aquest cim. Recorre en tot moment el lògic fil carener des del coll de les Barraques fins al cim del Ripollès, i que passa pel puig de Dòrria, baixa al pas dels Lladres, puja la tossa del mateix nom, i després d'un breu descens remunta la carena fins al Puigmal. A més, el temps, quasi primaveral, acompanyà en tot moment del recorregut i afavorí la visió de "tota la terra que el meu cor estima". I és que en arribar al cim i rellegir un cop més la placa dedicada a mossèn Cinto, moltes de les coses que ens empenyen a pujar muntanyes prenen força i sentit, més enllà de l'activitat físico-esportiva que sovint ho justifica.

Des del cim, i durant bona part del recorregut, es poden veure les serres que "onegen aquesta terra": des de Cavallera i Montgrony, que tenim a tocar, fins al Montseny, Sant Llorenç i Montserrat, que s'alcen per damunt la boira ajaguda sobre planes i valls.

La mirada més enllà del migdia reconeix el Puigllançada i la Tosa d'Alp, i al seu darrere Catllaràs, Ensija i Pedraforca, serra del Cadí i la Cerdanya. Si seguim encerclant l'horitzó amb la mirada aguaitem les muntanyes, un xic més nevades del Pallars, Alt Urgell, Andorra i Capcir. Cap a la vall de Núria tenim tots els cims de l'olla i més enllà Bastiments i Canigó.

Al cim del Puigmal, a més de la placa esmentada, trobem una creu instal·lada l'any 2007, sota la qual una nova placa dedicada al poeta excursionista ens recorda un cop més la magnitud d'aquesta "altiva fortalesa" que és el Pirineu. Només hem d'aixecar els ulls cap a l'horitzó i aguaitar aquestes muntanyes.

25 anys del primer Taga

Alguns dels cinc nois que aquell primer dissabte de 1983 vàrem agafar el tren de la línia de Puigcerdà, havíem fet pinya a partir de l'experiència d'anar junts de colònies i campaments. Sens dubte, aquesta va ser la meva gran escola d'iniciació a l'excursionisme: passar uns dies en contacte amb la natura, conèixer l'entorn, fer excursions i altres activitats, explica la meva afició i passió per la muntanya. Tots nosaltres havíem après plegats a posar-nos els mitjons gruixuts, calçar-nos les botes, carregar la motxilla i caminar cap al cim. Teníem al voltant de 16 anys i en aquella primera excursió sense monitors volíem demostrar-nos alguna cosa. A mig trajecte en tren a Campdevànol -la primera idea era anar al Montgrony- vàrem refer els plans i decidíem continuar fins a Ripoll i en autobús fins a Sant Joan de les Abadesses per anar a pujar el Taga. Pujar el Taga! Per a mi era una gran fita perquè representava la muntanya més alta que jo havia pujat mai fins aquell moment.

L'endemà, un preciós matí ens va acompanyar durant l'ascensió al Taga. Jo era tot cames per pujar-hi. En arribar a la portella d'Ogassa la meva il·lusió per pujar més amunt dels 2.000 metres es va mesclar amb una mena de desencís per poder contemplar a l'altra banda, cap al nord, tot un rosari de muntanyes i cims que els meus ulls desconeixien però que ja sabia d'anomenades: el cercle de Núria.

Aquell mateix any, al cap de tres mesos vaig tornar a pujar el Taga i més endavant, a l'agost, el Mont Perdut. D'aquesta manera, en el meu primer any de "consciència excursionista", vaig assolir el tercer cim més alt del Pirineu. Amb poc temps havia tocat el cel, però també havia après que el més important de la muntanya no són les altituds ni els rècords, sinó totes les circumstàncies que envolten cada ascensió i excursió, i que calia seguir guanyant experiència. Així va néixer, doncs, la meva afició per la muntanya. Al llarg de moltes ascensions i excursions he compartit bons moments i d'altres de delicats, menys per sort, sempre pensant que aquests magnífics miradors que són els cims i les collades resten immòbils per les persones i han de ser font de respecte i admiració per la natura, tant si les caminem com si només les contemplem.

La darrera vegada que he estat al Taga va ser a inicis de febrer de 2006. Les importants nevades de la setmana anterior al Pirineu van dur a molts excursionistes, amb raquetes, esquís o a peu, cap als sectors més baixos de la serralada, per tal d'evitar els punts més elevats on el risc d'allaus era manifestament elevat. El Taga era un d'aquests cims i per tant no hi érem sols. Nosaltres vam pujar-hi amb raquetes des del vessant de Pardines. El dia era assolellat i era qüestió d'anar fent a poc a poc per tal de familiaritzar-se amb aquesta, per a mi nova, tècnica de progressió sobre neu. La casualitat va fer que la meva primera sortida amb raquetes fos al Taga, cim que vaig pujar per primer cop el 1983, ara fa 25 anys, i que d'alguna manera ha romàs en la meva particular trajectòria muntanyenca com la primera de les primeres. Potser per això el Taga, tot i la seva modesta altitud i els seus suaus vessants, és per a mi una gran muntanya.