Córrer una marató per una causa solidària

El 2006, dies després que la meva filla gran fes 1 any, vaig acabar la meva primera marató com a pare. Foto: Marga Pradas

Una de les meves aficions és córrer. Aquest modest bloc és una petita mostra; sovint hi escric sobre curses que he fet, llibres relacionats amb córrer, etc. Amb els anys he corregut prop d’un centenar de mitges maratons i una quinzena de maratons, entre moltes altres curses de distàncies inferiors. No són moltes ni poques, són les que són; a la vida no tot és córrer.

L’estiu passat, després de córrer la Mitja Marató de Grenna, a Dinamarca, vaig plantejar-me preparar la 40a Zurich Marató de Barcelona que tindrà lloc el pròxim 11 de març. Aquesta serà una edició especial, la 40a, i a més coincideix que farà 30 anys de la primera marató que vaig completar.

Però hi ha una altra motivació que la farà encara més especial per a mi: córrer la marató per una causa solidària i recollir fons per al projecte "Amb tu, com a casa", impulsat per l’Hospital Vall d'Hebron per crear un nou Centre de Neonatologia Avançada amb l’objectiu de millorar les condicions d’hospitalització dels nadons prematurs i de les seves famílies.

La iniciativa de l’Hospital Vall d'Hebron, de la qual vaig tenir coneixement la passada tardor, em va evocar la primavera del 2005. El març d'aquell any va néixer la meva filla gran després de 28 setmanes i 2 dies de gestació, i amb 560 grams de pes. Sí, ho has llegit bé, 560 grams. Per aquest motiu, va passar 92 dies al Servei de Neonatologia de la Vall d’Hebron. Van ser unes setmanes molt dures, amb moments de neguit i incertesa, però també d’esperança i molta confiança, dipositada en tot l’equip mèdic i d’infermeria.

Per l'experiència viscuda fa tretze anys, la meva família i jo ens vam veure molt vinculats al projecte "Amb tu, com a casa". És per aquest motiu que vaig decidir sumar-m'hi a través de la meva afició atlètica. El resultat és el repte "Una marató pels nadons prematurs" que té el propòsit de recaptar diners per al nou Centre de Neonatologia Avançada de l’Hospital Vall d'Hebron. 

I això serà possible gràcies a la iniciativa "Corre per una causa solidària" que un any més proposen els organitzadors de marató de Barcelona juntament amb la plataforma de crowdfunding migranodearena.

Com pots col·laborar amb el repte?

• Fes una donació al repte "Una marató pels nadons prematurs". Tens temps fins el dia 18 de març, el dia que la meva filla gran farà 13 anys.

• Segueix el repte a Twitter, amb les etiquetes #BornToBeExtraordinary #VallHebron #maratóXprematurs

• Surt als carrers de la ciutat el diumenge 11 de març, per animar els participants i gaudir de l'ambient de la 40a Zurich Marató de Barcelona.
  

• Difon la iniciativa entre els teus contactes.

Sant Miquel del Fai, una experiència atlètica

El 14 de gener es va celebrar la VI Sant Miquel Xperience, una prova de 14 quilòmetres que transcórrer entre Sant Feliu de Codines i Sant Miquel del Fai.

Feia un parell d'anys que m'havien parlat d'aquesta cursa els amics d'Anem a la muntanya, un programa setmanal d'Ona Codinenca conduït per membres del Centre Excursionista de Sant Feliu de Codines en el qual vaig participar el febrer del 2016. Les seves explicacions i entusiasme em van despertar l'interès per participar a la Sant Miquel Xperience en alguna ocasió. I dit i fet, aquest any l'he triat com una de les curses per preparar la 40a Zurich Marató de Barcelona, que aquest any correré per recaptar diners per al nou Centre de Neonatologia Avançada impulsat per l’Hospital Vall d'Hebron: "Una marató pels nadons prematurs".

La Sant Miquel Xperience, que transcorre majoritàriament per carretera asfaltada, té unes particularitats que la fan única. A més d'un entorn natural de boscos i cingleres, i les vistes sobre el Vallès, en general, i la vall del Tenes, en particular, cal afegir que el recorregut circula per l'espai de Sant Miquel del Fai i s'entafora per  balmes a tocar dels salts d'aigua.

El Parc Usart, punt d'inici i arribada de la cursa. Foto: Marga Pradas

La cursa comença al Parc Usart, a un quilómetre i escaig del poble, en la carretera que mena a Sant Miquel del Fai. Els primers metres, en suau descens, es fan amb alegria, i fan pensar a dosificar bé les forces per encarar l'arribada, que serà en pujada.

Després del primer revolt pronunciat, la carretera comença a enfilar-se i la panoràmica cap al Vallès Oriental s'amplia. Poc després la carretera gira direcció nord i circula a tocar de l'estimball sobre la vall del Tenes: a la dreta s'observa Riells del Fai i el rocam vermellós que l'envolta; a l'esquerra s'acaricien les verticals parets dels cingles del Perer.

Tot a punt per la sortida de la VI Sant Miquel Xperience. Foto: Marga Pradas

L'ascens és progressiu, amb uns trams més planers que altres. A mesura que s'avança, es distingeix l'edifici de Sant Miquel del Fai. Si parem atenció, es poden intuir els primers corredors que ja han entrat al recinte. Tot seguit la carretera inicia un descens a buscar el Tenes i després d'un pronunciat revolt circula a tocar del riu, el creua i inicia el darrer ascens abans d'entrar al recinte de Sant Miquel.

Deixem l'asfalt per accedir al recinte del monestir per una pronunciada baixada fins a tocar de la casa del Prior i les dependències monacals. Ara, la cursa transita per camins empedrats i de terra que recorren la cinglera fins a la petita esglesiola de Sant Martí del Fai. Sens dubte aquest és el tram més espectacular donat que circula sota la roca i per coves a tocar dels salts d'aigua del Rossinyol i del Tenes. La fosca, els tolls d'aigua i l'estretor d'algun pas fan que el tram sigui entretingut, a la vegada que ràpid, i cal parar atenció en seguir les indicacions dels voluntaris que fan de control, per tal de no relliscar, entrebancar-se o colpejar-se amb els corredors que venen en direcció contrària.

A Sant Martí del Fai hi ha el gir i desfem el tram fins a sortir del recinte després d'una curta i dreturera pujada que acaba al pont del Rossinyol, on hi ha el control de xip i l'avituallament. Pugem de nou a la carretera i iniciem el retorn alternant els trams de pujada i descens, a la inversa que a l'anada.

Sens dubte el millor de la cursa és l'entorn on s'emmarca i és molt adequada per rodar i gaudir del paisatge. Tot i ser una cursa exigent, pel meu parer no és una cursa trencacames, permet prendre un ritme constant en el tram d'asfalt i gaudir d'un retorn sense patiments, si les forces es dosifiquen bé, és clar. També em va semblar molt ben organitzada, amb bona atenció i informació als participants, tant el dia de la cursa com abans.

El brou preparat per l'organització va fer entrar en calor els acompanyants i voluntaris de la cursa. Foto: Marga Pradas

En l'edició d'enguany el dia era fred i rúfol, i qui més qui menys va témer per la pluja que al final no va arribar. A la zona de sortida i arribada els que van patir més fred van ser els voluntaris i acompanyants, però ho van resoldre d'allò més bé gràcies al brou preparat per l'organització. Al web de la cursa trobareu tota la informació i fotografies de la sisena edició.

Balanç muntanyenc del 2017

L'Espardenyada, caminada popular pels voltants de la Pobla de Segur, passa a tocar dels rocs de Queralt Foto: Jaume Ferrández

Acabant aquest 2017, em plau repassar algunes de les excursions i ascensions que he fet durant l'any. Ha estat l'any en què he complert 50 anys i potser s'esqueia alguna celebració especial amb algunes ascensions significatives per a mi. He de confessar, però, que fa temps que procuro no fer gaires propòsits muntanyencs i prefereixo gaudir i celebrar cada sortida, caminada i ascensió per ella mateixa.

La primera excursió de l'any va ser el 4 de gener al santuari de Bellmunt des de Sant Pere de Torelló. Després, entre gener i març, vaig fer diverses excursions pel Baix Llobregat, en concret pels massissos del Garraf,  l'Ordal i Sant Salvador de les Espases. Turons i valls properes que d'uns anys ençà han esdevingut un refugi proper pel meu afany caminador.

Entre març i maig vaig participar en tres caminades de resistència: la Ruta dels Tres Monestirs, que enllaça Sant Cugat, Sant Llorenç del Munt i Montserrat, la Caminada de les Carenes, del Pont de Suert a Tremp, i la Marxa de les Peulles del Montsec, que recorre els poblets del terme de les Avellanes i Santa Linya. Llargues rutes que més enllà de la resistència física són un bon exercici per relligar territoris més o menys coneguts.

La Caminada de les Carenes, voreja la serra de Sant Gervàs. Foto: Jaume Ferrández

El primer dia d'abril la pluja no va evitar una bonica excursió per la serra de Milany, motiu pel qual espero no trigar gaire a tornar-hi per poder gaudir de les bones panoràmiques que ha de tenir aquest cim. Al juny fou el torn del Comabona des del coll de Pendís i de la travessa de l'Olla de Núria des de Fontalba.

A l'estiu em vaig retrobar amb l'entorn de la Pobla de Segur. Primer amb l'Espardenyada, una caminada popular que recorre el sector dels rocs de Queralt, i després amb una bonica passejada entre Sant Miquel del Pui i la Pobla.

A inicis de setembre vaig ascendir el pic d'Escobes, a Andorra, amb els amics del Club Excursionista Pirenaic. Dies després, una insòlita nevada a finals d'estiu amb neu per sobre la cota 1.800 m, va marcar l'ascensió del Costabona i el Roca Colom.

A les acaballes de l'estiu una nevada va enfarinar el Pirineu Oriental: vista del Pastuira, Gra de Fajol i Bastiments. Foto: Jaume Ferrández

També m'he retrobat amb els paisatges tardorals del Montseny, amb una magnífica excursió pels cims del Sui i Samon, i una curta i solitària ascensió a Sant Sadurní de Gallifa pel dreturer camí dels Feliuans.

Els cingles de Gallifa. Foto: Jaume Ferrández

La darrera excursió de l'any va ser l'ascensió al Turbón, un cim prepirinenc que potser té una de les panoràmiques més àmplies cap a la serralada i que en dies clars abraça del Puigmal a la Peña Collarada.

Per acabar, un desig per al 2018: caminar al costat dels bons amics de sempre i dels nous que puguin arribar, i compartit amb ells camins i viaranys.