Després d'uns dies a la Val d'Aran i un parèntesi per Barcelona, vam empaquetar de nou les bosses i maletes per anar cap al Pirineu d'Osca, al voltant de Jaca. A banda de la meva estima i atracció per les muntanyes en general i el Pirineu en particular, les arrels familiars fan que l'extrem occidental del Pirineu d'Osca sempre m'hagi fascinat. Les valls d'Echo, Aísa, Canfranc o la Peña Oroel i San Juan de la Peña són plenes d'indrets que de sempre he sentit anomenar de boca del meu pare, oncles i cosins. Les circumstàncies van fer que a les mitjanies del segle passat la família migrés cap a la gran Barcelona, afamada de mà d'obra i en plena creixença. Tinc la certesa íntima que el meu pare sempre va anhelar tornar-hi per establir-s'hi i que mai no ha trobat el seu lloc a la gran ciutat.
Són comptades les ocasions que he freqüentat aquest sector de Pirineu amb un interés únicament muntanyenc (dos intents al Bisaurín des de Lizara el 1987 i el 1990), més aviat han estat les visites a la família que passa l'estiu a Aragüés del Puerto que m'han donat l'oportunitat d'aprofitar algun matí per realitzar alguna ascensió o passejada, i així aprendre com a referència els seus colls i cims, rius i poblets. En totes les meves visites, sobretot en les darreres -des que vam afillar el 2005 hem convertit aquest destí en visita obligada a l'agost-, he anat coneixent i estimant les valls de la Jacetània, tot i que he de reconèixer que si fossin a la plana no les sentiria tant estimades. Enguany el bon temps no ha estat el nostre aliat i no hem pogut gaudir gaire de les bones panoràmiques ni de les passejades per les capçaleres d'algunes d'aquestes valls. Jo també anhelo tornar-hi de nou, amb les nenes més grans i amb ànsies de descobrir algun bosc ple de maduixes i agraïda ombra estiuenca, rius d'aigua fresca i salts riallers, a la Selva de Oza, a Lizara o Linza.
Ja som de nou instal·lats en la represa del dia a dia. De nou temps d'adaptacions i canvis: llar d'infants, nous horaris a la feina... El calendari que ens condueix cap a la tardor és ple de dies en vermell i ponts. Tornarem a gaudir d'estones llargues amb la canalla i aprofitarem les hores de claror abans que la nit vagi arribant.
Són comptades les ocasions que he freqüentat aquest sector de Pirineu amb un interés únicament muntanyenc (dos intents al Bisaurín des de Lizara el 1987 i el 1990), més aviat han estat les visites a la família que passa l'estiu a Aragüés del Puerto que m'han donat l'oportunitat d'aprofitar algun matí per realitzar alguna ascensió o passejada, i així aprendre com a referència els seus colls i cims, rius i poblets. En totes les meves visites, sobretot en les darreres -des que vam afillar el 2005 hem convertit aquest destí en visita obligada a l'agost-, he anat coneixent i estimant les valls de la Jacetània, tot i que he de reconèixer que si fossin a la plana no les sentiria tant estimades. Enguany el bon temps no ha estat el nostre aliat i no hem pogut gaudir gaire de les bones panoràmiques ni de les passejades per les capçaleres d'algunes d'aquestes valls. Jo també anhelo tornar-hi de nou, amb les nenes més grans i amb ànsies de descobrir algun bosc ple de maduixes i agraïda ombra estiuenca, rius d'aigua fresca i salts riallers, a la Selva de Oza, a Lizara o Linza.
Ja som de nou instal·lats en la represa del dia a dia. De nou temps d'adaptacions i canvis: llar d'infants, nous horaris a la feina... El calendari que ens condueix cap a la tardor és ple de dies en vermell i ponts. Tornarem a gaudir d'estones llargues amb la canalla i aprofitarem les hores de claror abans que la nit vagi arribant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada