dimarts, 26 d’agost de 2008

Moncayo

El Moncayo és un petit massís del Sistema Ibèric que separa la conca de l'Ebre de la Meseta. És un massís aïllat i despenjat de qualsevol gran serralada, envoltat de planes i que s'alça fins als 2.300 del cim més alt. Els seus vessants són arrodonits però compta amb restes d'antigues glaceres que han deixat al descobert petits circs que donen als cims un aspecte més d'alta muntanya, sobretot a l'hivern.

En qualsevol cas, sembla un cim pels excursionistes locals i col·leccionistes d'alçades amb escàs interès alpinístic. La primera vegada que hi vaig pujar va ser en petit grup, el novembre de 1996. El vam pujar des del santuari del Moncayo, la ruta normal del vessant aragonès. Va ser una ascensió més, que no va deixar en mi cap necessitat de tornar-hi, almenys conscientment.

Ha estat al cap dels anys quan exercint de visitant durant alguns estius o períodes de vacances en un poblet de la província de Saragossa, a la riba del Jalón, que he aprofitat per acostar-m'hi, potser fugint de la monotonia del poble, o potser amb l'ànsia de no deixar escapar l'ocasió de retrobar-me amb la muntanya. Des de l'esmentat poble s'arriba 
a peu de sender en una hora i escaig de cotxe. És així com he descobert les diverses cares i paisatges del Moncayo. Als del poble els resulta estranya aquesta afició, ells veuen el Moncayo des de la plana i només l'anomenen quan els núvols i el cel que el cobreixen anuncien el temps que farà i així saben si cal abrigar-se, si s'acosten les airades fresques i seques, o bé si encalmarà el vent.

Així doncs, he anat de nou al Moncayo en dues ocasions que van ser diferents del tot, no només per l'itinerari, sinó per les condicions que oferia la muntanya. La primera va ser a l'abril del 2004, i he de reconèixer que va ser força agosarada. Els núvols cobrien la muntanya i a partir de certa altitud tot era cobert de neu dura. A mesura que anava guanyant alçada la boira cobria la zona. Vaja, que a banda d'anar sol, tot donava a entendre que era arriscat seguir. Però van ser les ganes de fer-ho, de trepitjar neu, de posar-me els grampons després de molt de temps i en definitiva la seguretat de que ho podia fer, que em van empènyer endavant. Va ser una bona pràctica d'orientació amb aturades constants per determinar la bona direcció, sobretot a la baixada. En aquesta ocasió a més del Moncayo vaig ascendir la Peña Negrilla, a l'extrem occidental del massís.

La segona va ser a l'agost de 2005. El dia era molt bo, net de núvols pel fort i fresc vent. Vaig fer una volta des del santuari del Moncayo fins a la collada de Bellido i els cims de Lobera i Morca, per descendir per la ruta normal d'ascensió al Moncayo. A diferència d'aquest darrer tram, la resta del recorregut va ser força solitari.

Aquest estiu hi volia tornar, però de la curta estada que hem fet al poblet de Saragossa cap dia ha estat factible: el fred i fort vent d'un dia, i els núvols i la pluja de l'endemà, m'han fet desistir d'inventar un nou itinerari pel Moncayo. 

Fins la propera!