dimecres, 9 de juliol de 2014

Pirineus i estiu: bivac

La bonança estiuenca, si hi ha calma airosa, convida a allargar la jornada pirinenca fins al punt d'inici de la fosca. Passada la nit sota el cel estelat, ens desperten les primeres llums del nou dia i un vent matiner, i sovint fred, ens anuncia que ja podem pensar en refer el camí. Tot un dia per endavant que de ben segur ens durà a nous cims, que petjarem sense presses per contemplar la grandiositat de la serralada.

Deixar-se allitar sobre les carenes més altes: no és aquesta la màxima comunió amb la muntanya? No és viure així el ritme natural, de sol a sol, i sentir la fressa dels elements atalaiat tothora com un ocell?

Sense menystenir les qüestions de logística que suposa fer un bivac, llevar-se al punt més alt d'un cim o dormir en una collada arrecerats entre gegants petris, són experiències que no s'obliden, especialment quan, com és el meu cas, no sovintegen.

Em vénen a la memòria dos bivacs d'impagable record per a mi: un al cim del Canigó, el dia de Sant Joan de 1989; l'altra al coll d'en Cordier, al massís de la Maladeta i per sobre dels 3.000 m, a mitjans juliol del mateix any, tot just fa vint-i-cinc anys.