dimecres, 16 de febrer de 2011

Ja fa sis anys

Des del seu inici m'he enganxat a la sèrie "Polseres vermelles". Traspua esperança, vida i força davant de les situacions més cruels i injustes que la vida ens pot arribar a plantejar. I és que moltes malalties i problemes de salut mostren el seu costat encara més injust quan es tracta de nens o joves. No puc evitar identificar-me amb una situació que, salvant les distàncies, vam haver d'afrontar ara fa uns anys.

Precisament avui fa sis anys que la meva dona va ingressar a l'Hospital Materno Infantil de la Vall d'Hebron de Barcelona. Embarassada de 24 setmanes, feia pocs dies que havien detectat que la nena que portava al seu ventre presentava un dèficit en el seu creixement normal.

Després de la primera reacció, sensació d'impotència, fins i tot de culpabilitat, vam procurar d'assimilar la situació, i en certa manera ens vam preparar per a qualsevol desenllaç. Malgrat tot, l'esperança ens va acompanyar en tot moment. La complicitat amb metges i infermeres, i altres pacients, sens dubte és el millor remei per fer front a l'adversitat i a suportar millor els moments de solitud que s'arriben a viure.

L'estada a l'hospital va durar quatre setmanes amb controls ecogràfics a diari. Després de néixer la nena (amb 28 setmanes i 560 grams), les visites diàries a la unitat de neonats es van perllongar durant tres mesos més. Aquesta experiència ens va fer créixer moltíssim i sis anys després ens sentint molt afortunats, agraits a l'equip mèdic i d'infermeria, i també a l'àngel de la guarda que vola nit i dia pels voltants d'aquell hospital a tocar de la serra de Collserola. Pobre querubí, tant de bo sempre pogués enllestir la seva feina amb la mateixa eficàcia.

Amb motiu del cinquè aniversari de la nostra filla, l'any passat, vam encetar un bloc que aviat arribarà a la seva fi. Són les notes que vam prendre durant el primer any de la seva vida, una mena de diari que ens ajudà a expressar sentiments, plors i alegries. Després dels primers mesos el dia a dia ens va fer deixar l'hàbit d'anotar els fets en el diari, primer per la normalitat del creixement de la nostra petita, i després per les noves esperances engendrades i que al cap del temps van completar la família.

1 comentari:

MPG ha dit...

6 anys que han passat volant, i aquell tràngol ha quedat en el record, com una experiència positiva en tots els sentits, i jo també veient els Polseres vermelles m'identifico una mica. No vaig pintar parets ni vaig fer un grup, però si que vam crear una petitat societat que vam passar per tràngols paral·lels, i que en aquell moment vam ser bàsics per a sobreviure la situació, tot i que amb el temps tots hem seguit camins ben separats.
Bon post!