Dhaulagiri 1989

Arribo a Liceu i passo la darrera pàgina de Cels de safir (Cossetània, 2008). Durant algunes setmanes aquest recull sobre les vivències d'alpinistes catalans als cims més alts del planeta m'ha acompanyat en l'anar i venir amb metro. Relat amè i distret realitzat per l'Eduard Sallent que acosta al lector a aspectes d'aquest tipus d'ascensions que sovint no transcendeixen en les cròniques alpines. Serveix de pas per conèixer de primera mà les condicions, sovint expressades amb neguits, que acompanyen l'empresa d'assolir, o no, un vuit mil: la solitud, el fred, les preguntes sense resposta, l'autoafirmació de llibertat personal, etc.

De tots els episodis el que m'ha impressionat més és la del tràgic intent d'ascensió al Dhaulagiri per la ruta Txeca de la cara oest, de Kiko Dalmases i Jordi Canyameres a l'octubre de 1989, enguany farà 20 anys. Després de sis dies d'escalada els dos alpinistes arriben a 7.600 metres. El fred -40 sota zero- i la duresa de l'ascensió fan que Jordi Canyameres decideixi abandonar l'atac mentre que Kiko Dalmases prossegueix i desapareix entre el coll i el cim del Dhaulagiri. El relat, molt intens i sentit, se centra en el descens de Jordi Canyameres que trigà quatre nits en arribar al camp base.

El terrassenc Kiko Dalmases va desenvolupar una intensa activitat alpinística durant els anys 1980, amb escalades de gran nivell a Sant Llorenç del Munt, Montserrat, Terradets, Riglos, Picos de Europa, Pirineus i Alps. Havia escalat les mítiques sis parets nord dels Alps (Eiger, Cervino, Grands Jorasses, Cima Grande di Lavaredo, Dru i Badile), i sumava tres ascensions a la nord de l’Eiger: el 1983 amb Miquel Llonch, el 1985 en solitari, i el 1987 amb Joan Cassola, que va significar la primera hivernal estatal. Fora d'Europa havia estat en dues ocasions als Andes (1986 i 1987) i a l'Himàlaia al Saipal (1985).

En Kiko Dalmases a més d'alpinista feia versos i escrivia. Segurament aquesta era una passió que el feia més lliure, que possiblement l'ajudava a entendre millor el seu sofriment i els seus sentiments quan perdia un company en accident de muntanya, o quan simplement visualitzava la seva pròpia mort. Els seu escrits van ser transcrits i publicats com a homenatge pòstum al fill, a l'amic i al company de cordada que Kiko va ser, en dos reculls: Ressenya de l'expedició al Saipal de l'any 1985 (1990) i La muntanya d'un somiador (1993).