dijous, 9 de juliol del 2009

Dhaulagiri 1989


Arribo a Liceu i passo la darrera pàgina de Cels de safir (Cossetània, 2008). Durant algunes setmanes aquest recull sobre les vivències d'alpinistes catalans als cims més alts del planeta m'ha acompanyat en l'anar i venir amb metro. Relat amè i distret realitzat per l'Eduard Sallent que acosta al lector a aspectes d'aquest tipus d'ascensions que sovint no transcendeixen en les cròniques alpines. Serveix de pas per conèixer de primera mà les condicions, sovint expressades amb neguits, que acompanyen l'empresa d'assolir, o no, un vuit mil: la solitud, el fred, les preguntes sense resposta, l'autoafirmació de llibertat personal, etc.

De tots els episodis el que m'ha impressionat més és la del tràgic intent d'ascensió al Dhaulagiri per la ruta Txeca de la cara oest, de Kiko Dalmases i Jordi Canyameres a l'octubre de 1989, enguany farà 20 anys. Després de sis dies d'escalada els dos alpinistes arriben a 7.600 metres. El fred -40 sota zero- i la duresa de l'ascensió fan que Jordi 
Canyameres decideixi abandonar l'atac mentre que Kiko Dalmases prossegueix i desapareix entre el coll i el cim del Dhaulagiri. El relat, molt intens i sentit, se centra en el descens de Jordi Canyameres que trigà quatre nits en arribar al camp base.

El terrassenc Kiko Dalmases va desenvolupar una intensa activitat alpinística durant els anys 1980, amb escalades de gran nivell a Sant Llorenç del Munt, Montserrat, Terradets, Riglos, Picos de Europa, Pirineus i Alps. Havia escalat les mítiques sis parets nord dels Alps (Eiger, Cervino, Grands Jorasses, Cima Grande di Lavaredo, Dru i Badile), i sumava tres ascensions a la nord de l’Eiger: el 1983 amb Miquel Llonch, el 1985 en solitari, i el 1987 amb Joan Cassola, que va significar la primera hivernal estatal. Fora d'Europa havia estat en dues ocasions als Andes (1986 i 1987) i a l'Himàlaia al Saipal (1985).

En Kiko Dalmases a més d'alpinista feia versos i escrivia. Segurament aquesta era una passió que el feia més lliure, que possiblement l'ajudava a entendre millor el seu sofriment i els seus sentiments quan perdia un company en accident de muntanya, o quan simplement visualitzava la seva pròpia mort. Els seu escrits van ser transcrits i publicats com a homenatge pòstum al fill, a l'amic i al company de cordada que Kiko va ser, en dos reculls: Ressenya de l'expedició al Saipal de l'any 1985 (1990) i La muntanya d'un somiador (1993).

10 comentaris:

enric faura ha dit...

Un llibre molt recomenable. I també els textos postums del Kiko Dalmases. És una pena la poca divulgació que han tingut.

Jaume Ferrández Rubió ha dit...

Potser seria qüestió de difondre'ls. El format de llibre digital no seria una bona alternativa per a recuperar aquests escrits?

Anònim ha dit...

Me llamo Manuel y compartí casa con Kiku en Andorra durante tres o cuatro años. Fueron los años en que hizo 3 veces la norte del Eiger y otras muchas vías, también viajó al Perú y al Shaipal. Mis recuerdos de Kiku son buenos, lo veo por casa leyendo a Thomas Mann, tomando te delante de la chimenea y hablando muchas horas de sus proyectos y de su visión de la vida y de la montaña. Valió la pena el tiempo que compartimos y creo que con todo lo que entonces ya lo admiraba, se me quedó algo en el tintero. Vivi con un ser único y fue para mi un privilegio. Espero que nos volvamos a ver en algún sitio algún día.....

agustin ha dit...

alguien podría decirme como conseguir la muntanya dun somniador? llevo años tra el libro y no hay manera. agus

Anònim ha dit...

Jo tinc una versió digital de "La muntanya d'un somiador". Si algú està interessat, que publiqui el seu mail i l'hi faré arribar.

agus ha dit...

Agustincastiella@Yahoo.es

Eskerrik asko! Agus

Miquel Vilaplana Abadal ha dit...

A través de la meva feina d'edició de www.elmuntanyenc.cat he conegut la vida d'en Quico Dalmases i, com en Jaume Ferrández, vaig quedar colpit pel capítol del llibre Cels de safir que parla de l'aventura de Dalmases i Canyameres (Edu Sallent). Estic molt interessat en poder llegir La muntanya d'un somiador i els relats pòstums de l'Eiger- del que només conec el de la solitària; si algú M'ajuda a trobar-los li esraré agraït. També vull aportar els dos articles que varem publicar als 25 anys de la mort d'en Quico. Aquests són els enllaços:

http://www.elmuntanyenc.cat/quico-dalmases-la-recerca-dun-cami-interior/


http://www.elmuntanyenc.cat/index.php?s=Jordi+Canyameres+

miquelvilaplana@gmail.com

Jaume Ferrández Rubió ha dit...

Gràcies per visitar el blog Miquel. El passat octubre vaig fer un nou apunt sobre el llibre "Un poeta entre las nubes", autoeditat per Agustín Castiella en record a Quico Dalmases. A l'apunt hi cito els dos articles de El Muntanyenc que comentes. Potser ja coneixes el llibre, però si hi estàs interessat et puc contactar amb l'autor

http://collseroles.blogspot.com.es/2015/10/quico-dalmases-un-poeta-entre-els-nuvols.html

Anònim ha dit...

Hola, ¿podría alguien enviarme la versión digital de "La muntanya d'un somiador"? Me gustaría leerlo, no hay posibilidad de comprarlo ni se encuentra en las bibliotecas públicas.

Un saludo.

wetopia@hotmail.com

Anònim ha dit...

Traduje al español (no era capaz de leerlo bien en catalán, soy bastante negado para los idiomas) el capítulo de Cels de Safir escrito porJordi Canyameres, si alguien lo quiere

wetopia@hotmail.com