dimecres, 31 de gener de 2018

Mitja Colomenca. Bona cursa i millors sensacions

Les pistes d'atletisme Antonio Amorós, a Santa Coloma de Gramenet, punt neuràlgic de la VI Mitja Marató Colomenca. Foto: Jaume Ferrández
La sisena edició de la Mitja Marató Colomenca ja és història. És la segona vegada que participo en aquesta cursa, encara novella, que edició rere edició segueix amb bon pas cap a la consolidació. Vaig participar-hi l'any 2016 i va ser un bon test en la preparació de la marató de Barcelona: vaig acabar amb molt bones sensacions perquè feia cinc anys que no corria una mitja per sota 1.50 h.

Aquest any, he rebaixat en 3:42 i 5:37 minuts, respectivament, els registres de les mitges de Ripoll i el Prat de Llobregat de la passada tardor. Tot plegat m'anima amb les sis setmanes prèvies a la marató de Barcelona de l'11 de març. Xifres i registres a banda, m'ha agradat tornar a córrer la Mitja Colomenca després que el 2017 no hi vaig poder participar a causa d'un esquinç al turmell que vaig patir dues setmanes abans de la cursa. 

Diumenge es llevà amb fred i també feia una mica de vent. Amb l'inici de la cursa, i a mesura que el sol s'aixecava, les condicions per córrer van millorar;  en la segona part de la prova que la temperatura va ser més agradable.

La sortida de la mitja, a les 9.30 h, era conjunta amb la cursa de 10 km. Les dues proves compartien circuit fins al km 6, aproximadament, on els participants del deu mil giraven per retornar a les pistes d'atletisme Antonio Amorós, punt d'inici i final. Aquest tram comú és totalment urbà i transcorre pels carrers de Santa Coloma, amb pujades i baixades que lluny de trencar el ritme em van servir per entrar en calor.

Entre els quilòmetres 6 i l'11,5 la mitja marató segueix la carretera de la Roca del Vallès. Aquest tram és d'anada i tornada i convé prendre nota del perfil que, tot i no presentar cap rampa considerable, sí que té ondulacions que de tornada poden trencar el ritme.

La carretera circula entre el riu Besòs, que a l'anada tenim a l'esquerra, i la base de la serralada de Marina. A l'altra banda del Besòs destaca la presència del mossegat turó de Montcada, amb la cimentera a la seva base. A mesura que avancem, la panoràmica s'obra cap al Vallès Occidental i, com que el dia era net, es podien albirar a l'horitzó els cims de la Mola, Gallifa i els cingles de Bertí. Just abans del gir, també es deixà veure per uns segons el nevat perfil del Montseny. De retorn, a banda del turó de Montcada, i sempre a l'altra riba del Besòs, destacaven els cims més septentrionals de la serra de Collserola, amb els amuntanyats barris de Ciutat Meridiana i Torre Baró, i la característica silueta del castell del mateix nom.

Els darrers 5 km tornen a circular pel nucli urbà i, tot i que reserven alguna suau pujada, els dos darrers quilòmetres, planers i paral·lels al Besòs, deixen marge per acabar amb la camada llarga sempre que hàgim mesurat bé les forces.

En definitiva, de nou una bona experiència que procuraré repetir i ha tornat a formar part del meu pla de preparació de la marató de Barcelona. Una marató que aquest 2018 té un doble objectiu per a mi: d'una banda, el repte atlètic d'acabar una marató 30 anys després de completar la meva primera marató; i de l'altra, el repte solidari "Una marató pels nadons prematurs" que té el propòsit de recollir fons per al nou Centre de Neonatologia Avançada de l'Hospital Vall d'Hebron.