dijous, 21 de maig de 2015

Un any plujós


A propòsit de les pluges primaverals que no acaben d'arribar, he repescat una versió d'un conte que vaig escriure fa un temps amb motiu del taller "Teixint contes" realitzat durant l'any 2014 a la Biblioteca de Santa Eulàlia, a l'Hospitalet de Llobregat.


--Oh Déu!-- Vaig exclamar després de passar pel control de passaports de l'aeroport internacional Seattle-Tacoma i aturar-me davant un quiosc. Em va cridar l'atenció una de les samarretes de l'aparador: “Welcome to Seattle Rain Festival, January 1st-December 31st”.

Era setembre i la feina de periodista i l'afició per córrer m'havien dut fins aquest racó de món on volia participar a la marató de Seattle de finals de novembre i escriure'n un reportatge. Feia mesos que voltava pel món entre vacances, estudis i feina, i estava tip de la pluja. Havia començat l'any a la costa est escocesa, on la pluja més que abundant és freqüent. Ja ben entrada la primavera a cada jorn recordava que "a l'abril aigües mil" i "pel maig cada dia un raig". Si, a Escòcia també. Després, vaig estar tres setmanes a Barcelona, amb un insòlit inici d'estiu passat per aigua. Per últim, part del juliol i tot l'agost vaig viatjar pel Nepal i l'Índia. En plena estació monsònica la pluja i la xafogor marquen una monotonia només trencada per breus clarianes i traces d'arc de Sant Martí que emmarquen paisatges exuberants. Però ja se sap, "qui no vulgui pols que no vagi a l'era".

Però tornem al setembre i l'arribada a Seattle. Constatar que la freqüència de pluja a la costa nord-oest dels Estats Units dóna per fer ironia en samarretes i souvenirs, em va fer somriure. O no era ironia? Vaig sortir al carrer per buscar un taxi, i com no podria ser d'altra manera, estava plovent.

Després d'indicar al conductor la meva destinació -Capitol Hill, el barri de Seattle que s'aixeca entre els llacs Union i Washington-, vaig parar atenció a la cançó que sonava a la ràdio. Era l'Albert Hammond interpretant "It never rain in southern California". Més ironia, vaig pensar. Llavors vaig preguntar al taxista fins a quin punt era certa la frase de les samarretes de l'aeroport. El taxista em va tranquil·litzar dient que era una exageració semblant a la del títol de la cançó d'Albert Hammond. El que semblava l'inici d'una de tantes converses efímeres sobre el temps que es tenen en llocs de pas, com ara taxis, ascensors o sales d'espera, va derivar cap a una interessant conversa sobre cançons amb la pluja com a inspiració.

Sens dubte aquell paio en sabia un munt de música, i no només parlava del grunge, Nirvana o Pearl Jam, sinó de tots els estils i èpoques. Era un autèntic fanàtic! I a mi, que gairebé m'agrada tota mena de música, em va donar per cantarellejar les melodies que ell anava esmentant. Aquesta càlida afinitat va compensar la fredor de la pluja que seguia caient a l'exterior.

Ens vam anar engrescant i el trajecte fins a la ciutat de la Space Neddle se'm va fer més curt del que pensava. Arribats a destinació, el taxista m'aconsellà que no m'amoïnés per la pluja a Seattle, i si volia veure ploure de veritat, visités la península d'Olympic, situada a l'oest de Seattle entre el braç de mar del Puget Sound i el Pacífic. Per acabar, mentre em tornava el canvi de la carrera em va dir: --Si vol sentir de debò la pluja, escolti l'obertura wagneriana de l'"Holandès errant", on sens dubte els sons de timbals, trombons i trompetes, el faran viure l'embat d'una tempesta--.

Passats uns dies, vaig decidir submergir-me totalment en el festival de la pluja de Seattle i vaig gravar al meu MP4 cançons relacionades amb la pluja per escoltar-les mentre entrenava pels parcs i carrers de la ciutat. Algunes d'aquestes cançons evocaven tristesa, malenconia i mals tràngols. Però no importava. Sovint la pluja funciona com una excel·lent metàfora per expressar aquests sentiments. Vaig cercar vídeos i versions de moltes cançons amb títol plujós, algunes que ni tan sols coneixia: "It's raining again" de Supertramp, "Rain" de The Beatles, "Rain must fall" de The Queen, "It's raining man" del duet The weather girls, "November rain" dels Gun's and roses,"Shadows in the rain" de Sting, "It never rain's" dels Dire Straits o "Have you ever seen the rain?" de John Fogerty, l'ànima de la Creedence Clearwater Revival, cançó versionada per REM o Rod Stewart, entre d'altres. Vaig tancar la recopilació amb l'obertura wagneriana que m'havia aconsellat el meu taxista de capçalera. Tot i no ser de les peces més apoteòsiques de Wagner, segur que m'ajudaria a visualitzar les darreres milles de la marató i l'arribada sota la pluja. I, efectivament, així va ser aquell últim diumenge de novembre a Seattle, gris i plujós.
 
Tal i com ja tenia planejat, el darrer dia de novembre vaig iniciar el meu retorn mental i físic cap a latituds mediterrànies, amb una nova marató a la butxaca i la feina de reporter acabada. M'acostava a la fi d'un any que, donada la meva mobilitat geogràfica, havia estat passat per aigua. Casualitat o manca de previsió? En qualsevol cas, per al nou any calia buscar propòsits i objectius atlètics més eixuts. Fos com fos, segur que trobaria melodies i cançons que m'acompanyarien en cada moment.