divendres, 30 de setembre de 2016

Pica, Aneto, Vallibierna i altres records de fa 30 anys

Arribant al pic de Vallibierna amb la tuca de Culebras en segon terme. Entre els dos cims s'intueix el pas de Cavall.
Després d'uns inicis on havíem aprés a anar d'excursió i estimar la muntanya durant les colònies i campaments d'estiu, vam anar conformant una colleta d'amics per començar a descobrir nous racons muntanyencs pel nostre compte. Eren els anys vuitanta i no fèiem moltes excursions al cap de l'any, les necessàries per gaudir i créixer com a muntanyencs. Les preparàvem amb molta afició consultant guies i mapes, i també escoltant consells de qui tenia més experiència que nosaltres. El nostre terreny de joc era sobretot el Ripollès: Cavallera, Núria, Ulldeter... A partir del 1985 es van ampliar les nostres mires pel fet de disposar de cotxe i ens vam anar acostant cap a altres valls: Boí, Farrera, Benasc...

Aquell mateix 1985 vam fer un intent a l'Aneto i un altre a la Pica d'Estats. L'Aneto no el vam culminar de ben poc; la boira i una filera de militars en pràctiques al pas de Mahoma ens van fer desistir. Setmanes després va ser el torn de la Pica d'Estats, però la llarga aproximació ens va fer desistir dalt del port de Sotllo. Aquests antecedents van ser les primeres cures d'humilitat davant la magnitud d'unes muntanyes que només havíem vist sobre el paper. Teníem el terreny una mica apamat i sabíem que hi tornaríem.

Va ser l'any següent, el juny de 1986, que vam ascendir l'Aneto per la vall de Coronas i l'endemà ascendíem el Vallibierna i la tuca de Culebras. Després, al setembre, ascendíem els cims del Montcalm, la Pica, el Verdaguer i el Sotllo.

Amb gairebé vint anys i encara poques excursions com a bagatge, aquell estiu del 1986 va ser, sens dubte, molt definitori de la nostra afició, cada vegada més conscient, a la muntanya i l'excursionisme. 

Aquest estiu la casualitat, o no, m'ha portat de nou al Vallibierna. El primer cap de setmana d'aquest setembre que ja s'acaba, en una magnífica jornada d'alta muntanya, he tornat a pujar aquesta muntanya bicèfala que senyoreja les valls de Llauset i Vallibierna. La base d'ascensió va ser la presa de Llauset per una ruta del tot desconeguda per a mi. El grup de set persones vam seguir l'itinerari circular que passa pel nou refugi del Cap de Llauset, els estanys de Coma Arnau i ateny el pic de Vallibierna i la tuca de Culebras, després de travessar el pas de Cavall que separa ambdós cims.

Excursionistes travessant el pas de Cavall amb el pic de Vallibierna al seu darrere.
El pas de Cavall no és un pas extremadament difícil, però si delicat. A la muntanya cal tenir cura sempre, i extremar-la en paratges exposats com ara és el pas de Cavall. Amb els anys les coses es veuen diferents, potser la prudència i el record de fa 30 anys em van crear la incertesa prèvia de com passaria novament aquest punt clau de l'excursió. Finalment el vaig creuar tal com fa 30 anys: sense encordar, ben arrapat a la roca, aprofitant les presses per a les mans i amb els peus ben ancorats a les esquerdes; un parell de culades sobre la gropa del cavall petri i ja era a l'altra banda.

En acabar de travessar el pas de Cavall em vaig sentir alleugerit i també emocionat. L'empenta i la determinació havien guanyat la partida al temor. No obstant això, els límits del que volem i podem fer els negociem a cada moment segons les circumstàncies i sovint, amb els anys, l'experiència més valorada és la darrera. En qualsevol cas, molt content dels meus records de fa 30 anys, després d'haver creuat novament el pas de Cavall al Vallibierna.