Matinal al Montseny

Diumenge passat vaig fer les Agudes pels Castellets. Sota un dia esplèndid, només una mica de vent al cim, vam recórrer aquest crestall sense presses i amb cura. A la roca, primer granit descompost i força meteorioritzat, i després blocs ja més compactes, hi perdurava la neu als racons i a les petites canals. En general però, l'itinerari era net i franc.

Des del cim una magnifica i dilatada panoràmica sobre els veïns Matagalls i turó de l'Home, els massissos prelitorals de Sant Llorenç i Montserrat, i les serralades litorals. I com no, els Pirineus, del Canigó al Pedraforca i més enllà, ben carregats de neu testimoni de les generoses nevades d'enguany. Cap a les planes juguem a endevinar algunes ciutats, com Vic i Girona, pobles i valls. Un gaudi complet per una matinal d'hivern, tot i que ja s'olora la primavera.

El descens el fem cap al coll de les Agudes. Ens endinsem a la fageda encatifada de fullaraca i constatem la virulència de la ventada del passat gener: arbres escapçats, branques caigudes... Realment va ser un temporal del tot excepcional. El camí de baixada és plaent. Ens creuem amb altres excursionistes. Només l'enrenou de les fulles al nostre pas, que en alguns punts cobreix encara una fina capa de neu, ens acompanya i s'afageix a la nostra fuïda conversa sobre els fills, les feines, l'esdevenidor... Arribem al pla de l'Espinal i resseguim un tros la carretera direcció a Sant Marçal fins al nostre punt d'inici.

Una matinal agradable que ens ha endinsat al Montseny sense presses, un retorn a la muntanya caminada.

Marató 2009, epíleg

(....)

Arribo al primer avituallament sòlid, és el km 25, molt oportú: plàtan, fruita seca... entra molt bé i evita el defalliment. A la marató del 2006 aquest punt es trobava al 35, s'ha millorat. M'acosto al km 30 i em trobo la família i fem el numeret: m'abraço a les meves filles, petons per a tothom; no m'en puc estar, és el menys que puc fer aquest matí de diumenge, dedicar-els-hi un parell de minuts.

Segueixo i un nou avituallament sòlid a l'alçada del km 30. Aquest és un bon punt d'animació on es concentra força públic. Fa poc he avançat l'Eliseu i el saludo; més endavant trobo en Francesc i la Rosa que animen de manera incansable. Petites sorpreses que animen.

El tram fins al Port Olímpic es fa un xic pesat; poc públic però la meva petita meta ja és a prop: l'Arc de Triomf. Abans però, al km 34,5, una munió de vehicles d'emergència envolten un grup de sanitaris que atenen un corredor; després sabré que era el dissortat atleta irlandès que morí en ple esforç.

Km 35, Arc de Triomf, avituallament i animació, ja som a prop del rovell de l'ou de la cursa: plaça Catalunya, on l'amic Juan Carlos s'afegeix a fer els darrers quilòmetres, Portal de l'Àngel, Ferran, Rambles... Km 39 i quasi no m'he adonat, miro el rellotge i el parcial del darrer quilòmetre ha estat massa ràpid: cal afluixar i gaudir. Això ja està fet, prou que ho sé però no vull forçar ni un segon. Què hi guanyaria? No trencaré cap rècord ni propi ni aliè. Vull assaborir i recordar la cursa, i demà... fer vida normal.

Marató 2009, primera mitja

Diumenge vaig córrer la marató de Barcelona. La més multitudinària en que he participat mai amb 9.700 atletes. El dia va ser ideal per córrer, núvol i fresc, i una mica de plugim a l'inici. Per a mi unes condicions òptimes. Una bona cursa. El registre el de menys, però satisfà baixar de les quatre hores tot i els justos entrenaments realitzats. De nou he comprovat la importància que te la ment en una marató.

Km 0: 20 minuts abans de la sortida em trobo ansiós per començar. L'ambient entre els corredors és bo, les típiques bromes, les darreres fotos... Tothom és a punt als calaixos de sortida, el conjunt és un mosaic de colors i llengües. Comencem a rodar i quan passo sota l'arc de sortida engego el crono i m'adono que el grup capdavanter deu ser gairebé al km 1. Dues curses diferents, la dels professionals i la dels populars que fan gran la marató.

Durant la primera hora els carrers estan força desangelats d'animació. Encara és massa aviat per un matí gris de diumenge i tret de la sortida, i dels punts d'animació i avituallament, on es concentren els incondicionals seguidors, la majoria acompanyants dels participants estrangers, que anímen amb ganes, la resta està encara mort. Tot i això la cursa es fa distreta. Observó la gent que anima i escolto als seus comentaris i les encara animoses converses d'altres corredors. Abans del km 10 avanço a l'Alexandra Panayotou, l'ultrafondista grega que porta corrent des de la matinada del 28 de febrer i vol completar el repte de fer 220 km d'una tirada. Li faig un gest d'ànim i em somriu com si no portés 180 km a les cames. Més endavant trobo dos nois carregats amb motxilles lleugeres, tot i que pessades per una marató urbana: es preparen per la marató de Sables. Altres corredors van disfressats o amb banderes dels seus països.

Van passant els quilòmetres i el meu cap no pensa en cap moment en l'arribada, cal tenir objectius més propers: el km 15, la mitja marató, el km 25, el 30... Això em fa viure cada instant i la ment mana en tot moment sobre el cos. La mitja marató és un punt molt animat; i molt important doncs ja anem de tornada, molts corredors ho celebren en passar pel control de xip. Però encara queda cursa. Faig balanç de les meves forces, del ritme marcat fins ara. Em trobo còmode i les sensacions són bones. L'estratègia està clara, cal seguir igual.

(.......)