Ahir vaig córrer la mitja de Castellbisbal. Per a mi és una cursa especial, tot i la duresa del seu circuit. El 1998 la vaig fer per primera vegada, mentre preparava la marató de Barcelona de 1999, i era la meva primera mitja després de molts anys. Des de llavors hi he participat en nou ocasions.
Ahir a la duresa del recorregut es van afegir altres factors que la van fer especialment dura per a mi: era la primera mitja de la temporada, els entrenaments fins ara han estat més aviat justets i en aquest moment la motivació per la manca d'objectiu atlètic a mig termini és baixa. Per acabar-ho d'adobar, el vent va bufar molt durant tota la cursa i la sensació de fred ha estat exagerada.
En alguns moments del recorregut, especialment des del quilòmetre 8 i fins el 15,5 que el perfil de la cursa dibuixa una pujada sostinguda, he anat construint el pensament d'aturar-me i acabar la cursa abans d'hora. De fet he elaborat mentalment el meu abandó de les curses i del córrer, engalanat tot plegat per la coincidència amb la mitja de Castellbisbal, que com he dit abans és on fa anys vaig reprendre l'afició a les curses de fons. Pensaments com "quedaria bonic deixar de córrer a Castellbisbal, tancant així el cercle, una etapa", "què faig aquí amb aquesta ventada i fred, corrent amb samarreta de tirants i calça curta", "demà estaré baldat i adolorit de tot arreu".
Però acabada la cursa el meu cos s'ha anat recuperant i hores després no tenia el dolor de cames previst, i els pensaments de deixar-ho córrer tot s'han anat esvaint, fins al punt que al vespre m'inscrivia a una nova cursa pel proper diumenge. Com és la nostra ment i com és el nostre cos, i com ens adaptem davant les inclemències del nostre entorn per seguir i no aturar-nos.
Ahir a la duresa del recorregut es van afegir altres factors que la van fer especialment dura per a mi: era la primera mitja de la temporada, els entrenaments fins ara han estat més aviat justets i en aquest moment la motivació per la manca d'objectiu atlètic a mig termini és baixa. Per acabar-ho d'adobar, el vent va bufar molt durant tota la cursa i la sensació de fred ha estat exagerada.
En alguns moments del recorregut, especialment des del quilòmetre 8 i fins el 15,5 que el perfil de la cursa dibuixa una pujada sostinguda, he anat construint el pensament d'aturar-me i acabar la cursa abans d'hora. De fet he elaborat mentalment el meu abandó de les curses i del córrer, engalanat tot plegat per la coincidència amb la mitja de Castellbisbal, que com he dit abans és on fa anys vaig reprendre l'afició a les curses de fons. Pensaments com "quedaria bonic deixar de córrer a Castellbisbal, tancant així el cercle, una etapa", "què faig aquí amb aquesta ventada i fred, corrent amb samarreta de tirants i calça curta", "demà estaré baldat i adolorit de tot arreu".
Però acabada la cursa el meu cos s'ha anat recuperant i hores després no tenia el dolor de cames previst, i els pensaments de deixar-ho córrer tot s'han anat esvaint, fins al punt que al vespre m'inscrivia a una nova cursa pel proper diumenge. Com és la nostra ment i com és el nostre cos, i com ens adaptem davant les inclemències del nostre entorn per seguir i no aturar-nos.
