#11s2012: ciutadania i lideratge polític

Per tot el que està passant aquests darrers dies al voltant de l'esdevenir de Catalunya com a projecte de país, em ve al cap el pregó de les Festes de la Mercè del 2011 pronunciat per Joaquim Maria Puyal, just ara fa un any. En destaco només un parell de reflexions:

La primera fa referència a la vaga de tramvies de l'any 1951

"La vaga de tramvies de 1951 és una referència que avui continua sent vàlida per a nosaltres. La conclusió és molt senzilla. Els ciutadans tenim força. Els ciutadans tenim molta força, i si ho sabem podem condicionar el futur. Això ha de ser la democràcia: creure que nosaltres depenem de nosaltres."

La segona és en relació al lideratge polític

"Ens fan falta servidors públics que tinguin condicions i que siguin prou intel·ligents per detectar el moment i encertar l’estratègia que ens calen. ¿Sabeu que vol dir això? Que necessitem líders! Lideratge no vol dir sortir als diaris. N’estem tips de gent que té l’ofici del lideratge! Ens calen líders de debò. Que tinguin el valor de l’autenticitat, que treballin, s’exigeixin, s’esforcin i estiguin convençuts d’allò que ens diuen. Líders de debò, que te’ls miris als ulls i te’ls creguis, amb més fons que aparença, amb més compromís que simple implicació, amb més autoritat encara que poder. I, naturalment, que tinguin alguna cosa a dir-nos, a proposar-nos. Que tinguin un projecte. Si no hi ha un projecte no hi ha vida."

Aquí l'àudio per a qui el vulgui escoltar sencer.

I bona Mercè 2012 a tothom.

Una excursió, una descoberta

Sense cap mena de dubte puc afirmar que les muntanyes del Ripollès han estat les més freqüentades per mi des de que tinc consciència excursionista. Tot i això, com és normal, hi ha forces racons per conèixer i el fet d'anar amb canalla de 5 i 7 anys em motiva a la descoberta de llocs i paisatges que d'altra manera no cobejaria.

És el cas del Castell dels Moros (2.123 m) un cim situat en el cordal que arrenca del puig de Fontlletera cap al sud-est i que cau sobre el poble de Tregurà. La pista que comunica Tregurà amb Pardines facilita l'accés al punt d'inici d'aquesta excursió i permet guanyar altitud.

Iniciem el camí a uns 1.850 m, al pla de la Montjoia, per enfilar-nos cap a la carena pel pendent herbat fins a situar-nos en una mena de coll entre el nostre objectiu i el cimet de Torroella de Dalt (1.989 m). Des d'aquí el pendent es suavitza i seguim ascendint francament cap al Castell dels Moros. A mesura que avancem la panoràmica s'eixampla cap a totes bandes i identifiquem diversos cims i serres. La perspectiva per a mi és nova i grata: serra Cavallera, Cerverís, Balandrau, Pastuira, les Agudes, Costabona... i tot de cims vistos per vessants fins ara amagats.

El cim culmina amb una prominència rocosa que, com si fos una fortalesa, cau més vertical i accidentada pel seu vessant nord-est. Potser per això el nom de Castell dels Moros. Tot plegat fa més altiva i magnifica la panoràmica malgrat quedar per sota de la resta de cims més propers.

Una bona excursió per fer amb la canalla que, malgrat la calor, fan més dispendi d'energies empaitant saltamartins que no pas pujant la muntanya. Els forats dels talps i alguna vaca pasturant també els van cridar l'atenció.

I com que les seves descobertes també són les nostres, aquest modest cim secundari possiblement serà un bon reclam quan la neu cobreixi els alts vessants d'aquestes valls, que aquest estiu han estat més eixuts que de costum.

El puig de Fontlletera, al fons a la dreta, des del Castell dels Moros 

Quilòmetres, sessions, curses...

Cada final d'agost faig balanç de la meva particular temporada atlètica: nombre de dies que he sortit a córrer, les curses realitzades, els quilòmetres recorreguts, els registres... Aquest exercici em serveix per comparar amb altres temporades i valorar, juntament amb altres factors menys quantificables, l'estat amb que puc afrontar la nova temporada.

En aquest sentit, la temporada que ara tanco -la 14a des que vaig reprendre l'activitat el 1998- ha estat sota mínims en relació a les anteriors pel que fa al nombre de dies que he sortit a córrer, el nombre de curses que he participat i el total de quilòmetres realitzats.

Malgrat tot, no sento que hagi estat una temporada del tot insatisfactòria, sobretot si penso en les circumstàncies familiars que han envoltat els darrers mesos o les molèsties a un turmell, entre altres factors. Tot plegat ha minvat les meves oportunitats de sortir a córrer o participar en curses, però no la meva necessitat i ganes de fer-ho.

Com en les darreres temporades, en aquesta que començarà amb el tombant de mes, no em plantejo gaires reptes més enllà de mantenir certa activitat atlètica i gaudir de les curses malgrat no faci un bon registre. Es tracta de fer el que el cos em demani, tot i que sovint resulta molt difícil sortir a córrer amb certa freqüència si no hi ha una motivació, com ara una cursa que preparar o un repte per assolir.

Més que mai he de ser fidel a l'etiqueta que faig servir en aquest bloc per parlar de les coses del córrer: "córrer x córrer".