dissabte, 29 d’agost de 2009

El Bisaurín, una llarga ascensió

Aquest agost, aprofitant uns dies d'estada a Aragües del Puerto a casa de la família, com altres estius, vaig fer una excursió per la zona.

En aquesta ocasió vaig culminar l'ascensió al Bisaurín (2.670 m), el cim més alt de la zona. De fet és el cim més occidental dels Pirineus que supera els 2.600 metres. Des del refugi de Lizara, on s'hi arriba molt còmodament per pista asfaltada, l'ascensió no presenta cap dificultat.


La punta Agüerri (2.447 m) des del coll del Foratón

Però per a mi ha estat una llarga ascensió que es va iniciar el juliol de 1987. en aquella ocasió vaig arribar al coll del Foratón i la boira i el plugim em van fer desistir de seguir pujant.

Al cap de tres anys, al novembre del 1990, hi vaig tornar amb uns bons amics. Vam fer nit al refugi i a l'endemà vam sortir cap al Bisaurín. El fred i una fleble nevada ens van fer girar cua quan ja havíem superat el coll del Foratón.

Després de molts anys, l'estiu de 2006 vaig emprendre una nova excursió des de Lizara i en arribar al coll del Foratón, tot i el bon temps, vaig optar per una excursió més curta i fàcil, carenar fins al pic d'Espelungueta (1.991 m) i d'allí tornar al refugi, en comptes d'ascendir el Bisaurín.

En totes les meves visites a Lizara, amb o sense excursió, m'he mirat el Bisaurín amb bons ulls, resseguint amb el camí d'ascens amb la mirada, imaginant cada pas i la forta pujada abans d'arribar al seu llom culminant.

Lliri dels Pirineus (Iris xiphioides)

Aquest estiu vaig emprendre l'excursió en un dia netíssim de núvols i amb una fresca agradable. Pas a pas, recordant les anteriors vegades que he pujat fins al Foratón, vaig anar guanyant metres, contemplant el paisatge immens i abrupte que s'obria per a mi.


Panoràmica des del Bisaurín, amb el Secús i el Castillo de Acher en primer terme

Un cop al cim culminava la meva "llarga" ascensió. Sense presses vaig romandre en aquest cim contemplant les valls veïnes, els cims i parets properes. Les capçaleres de les valls del Roncal, Ansó i Hecho, amaguen talaies ben abruptes i retallades, de color calcari que a l'estiu contrasta amb els prats i boscos. Distingeixo el Midi d'Ossau, també endevino, malgrat la calitja, el Balaitús, el Vignemale i el Mont Perdut. Ja a tocar, la piràmide de l'Agüerri i les serres de Secús, Vernera i Aísa.

Vista del massís de Vernera, amb el pic de O Ibón (2.475 m)

El descens el vaig fer cap a un vessant diferent i em va obrir els ulls a una part de la muntanya fins ara incognita per a mi: el seu vessant nord, igualment abrupte, però encarat cap a noves muntanyes. Així doncs, ha començat una nova excursió, no sé si amb ajornaments, però que m'agradaria em portes a descobrir nous racons d'aquestes valls del Pirineu Occidental.

2 comentaris:

efaura@xtec.cat ha dit...

A cops les ascensions es comencen un dia però calen molts altres dies per a culminar-les. El més important és no defallir.

Jaume ha dit...

Exacte, no defallir: l'ascensió i el descens són parts d'un procés, d'un camí, més enllà del cim pel cim. En determinats moments això pren encara més força.

Gràcies