Excursió pel terme d'Olesa de Montserrat

Hi ha muntanyes que queden a l'ombra d'altres punts emblemàtics del territori muntanyenc i romanen en la categoria de "pendent de visitar" durant temps indefinit. Això s'accentua quan la riquesa orogràfica d'un país, com és el cas de Catalunya, és generosa i la tradició muntanyenca fa símbol d'un indrets determinats en detriment d'altres.

És el cas de serres com el Puig Ventós, Sant Salvador de les Espases o serra del Cairat, conjunt aquest que es troba a cavall entre el Baix Llobregat i el Vallès Occidental, entre el Montserrat, la serra de l'Obac i Sant Llorenç del Munt. En quantes ocasions les hauré circumdat anant i venint direcció Manresa, des de qualsevol de les dues comarques esmentades? Quants cops m'hi hauré endinsat encara que només hagi estat amb la mirada o sobre la minsa cartografia de la zona?

Però mai és tard per descobrir nous indrets i completar el trencaclosques de la pròpia geografia muntanyenca. A continuació descric una senzilla passejada que s'enfila fins al Puig Cendrós des d'Olesa de Montserrat. Exceptuant el darrer tram que ateny el punt més alt i alguna drecera que segueix per corriol, el recorregut proposat segueix la pista entre Olesa de Montserrat i el Pla del Fideuer. El punt d'inici és la zona esportiva de les Planes, a la part alta d'Olesa. En aquest punt trobem fàcilment les marques de PR que hem de seguir en tot moment. A escassos 5 minuts de la zona esportiva, entre camps d'oliveres, passem pel costat de dos immensos dipòsits d'aigua i seguim la pista que en algun punt presenta trams força costeruts.

L'itinerari proposat ens acosta als oliverars d'Olesa de Montserrat, conreats en costureruts bancals. 

El traçat de la pista giravolta pel vessant occidental del turó de la Gronya -a la nostra dreta- i que anirem vorejant per la seva base a mesura que guanyem alçada. El paisatge va canviant i entre les bosquines i garrigues, anem descobrint a banda i banda del torrent de la Beca, que circula per la nostra esquerra, els bancals conreats d'oliveres. Entre aquest paisatge, al cap d'uns 45 minuts, trobem un rètol que ens informa que estem entrant a l'Espai Natura Puigventós, sector que esdevé un punt clau de l'anella verda que circumda el territori metropolità.

Part de l'itinerari proposat s'endinsa en l'Espai Natura Puigventós.

Al cap de 5 minuts, a mà esquerra, trobem la font de la Roureda, un bon punt per fer un glop i admirar la vall. Seguim 5 minuts més pista amunt i en creuar el torrent de la Creu de la Beca (o de la Font de la Pastora), tenim dues opcions: seguir per la pista a través del coll de les Espases, o bé enlairar-nos per un corriol que remunta vora el torrent i mena a la mateixa pista uns metres més amunt. Triem la segona. La drecera ens fa guanyar alçada ràpidament i trenca amb la monotonia de la pista. De nou a la pista, la seguim en suau ascens fins al pla del Fideuer (430 m).

Font de la Roureda.

El pla del Fideuer és un nus de camins i pistes que ens obre un munt de possibilitats per a combinar itineraris per la zona. Podem seguir cap a ponent vers Sant Salvador de les Espases, la Puda o la serra de l'Hospici; cap a llevant per envoltar el Puig Ventós i la Creu de Saba abans de retornar a Olesa; seguir cap a l'est pel vessant olesà fins a les restes de la masia de Puigventós i el turonet on s'alça Sant Pere Sacama i completar la volta cap a Olesa.

Però aquestes possibilitats les deixem per un altre jorn i en aquesta proposta seguim l'opció més senzilla, la que ens porta al cim del puig Cendrós en 5 escassos minuts de senderó. El cim te una àmplia panoràmica sobre el Montserrat, Sant Salvador de les Espases i el Puig Ventós. Pel descens desfem el corriol fins al pla del Fideuer on reprenem la mateixa pista de pujada però en sentit contrari. És recomanable no desfer el tram de drecera de la pujada i passar pel coll de les Espases per gaudir de la panoràmica sobre la vall del Llobregat.

Panoràmica sobre Montserrat des del Puig Cendrós. En primer terme els roquissars on s'aixeca Sant Salvador de les Espases.

En resum, i depenent del ritme, hauran estat 1.15 h d'ascens i poc més de 300 m de desnivell entre Olesa i el puig Cendrós, i una horeta pel descens. Un bon lloc per fer-hi matinals a pas tranquil i amb la canalla, fàcil de combinar amb la línia de Manresa dels FGC i la de rodalies de Renfe. I com no, una bona ocasió per fer cap a Olesa de Montserrat i dedicar-hi una visita pels seus portals, carrers i places.

Matinal per la Barcelona aturonada

Barcelona és sens dubte una ciutat abrupta, tot i que aquest fet pot passar quasi desapercebut si basem la mobilitat en mitjans mecanitzats. Però si ens hi parem a pensar, la fesomia barcelonina és manifestament ondulada. A més dels vessants de la serra de Collserola i la isolada muntanya de Montjuïc, Barcelona es troba esquitxada per diversos turons com el de la Creueta del Coll, el Carmel i la Rovira -anomenats Tres Turons-, el turó del Putget i el seu veí de Monterols, o el petit turó de la Peira. Fins i tot els sectors aparentment més planers descriuen petits desnivells. Sense anar més lluny, a mesura que ens allunyem del litoral per qualsevol carrer que prenem en direcció cap a Collserola, els pendents es tornen més costeruts.

De manera més notòria, determinats carrers descriuen pendents força pronunciats. Alguns exemples a tall d'inventari: carrer de Cartagena, que des de l'Eixample s'enfila cap als vessants meridionals del turó de la Rovira; avinguda de la Mare de Déu de Montserrat que s'enfila Guinardó amunt des de "Els Quinze"; avinguda del Tibidabo, continuació natural del carrer de Balmes i que trepa fins a la mateixa serra de Collserola; carrer del Llobregós, al Carmel; passeig de la Font d'en Fargues, al turó de la Rovira; qualsevol dels carrers que atenyen Montjuïc des del Poble Sec, la Zona Franca o la Gran Via; vials dels amuntanyats barris de Roquetes o Verdun; etc.

La passejada que a continuació es descriu recorre els Tres Turons i el petit turó de la Peira. Tots ells urbanitzats i integrats en la trama urbana de la ciutat, conserven encara cert aspecte muntanyenc, a més d'oferir unes esplèndides panoràmiques sobre el conjunt de la ciutat i municipis veïns.

Aquesta proposta de passejada aturonada comença a la Ronda de Dalt, concretament davant del mercat de la Vall d'Hebron. Caminem pel costat mar de la Ronda en direcció Llobregat, i trenquem a l'esquerra pels carrers General Mendoza, Veciana i Cardedeu. A mig carrer Cardedeu prenem a l'esquerra un corriol que puja fort enmig de pins, travessem una pista i seguim amunt per prendre un corriol cap a l'esquerra que paral·lel a una tanca ens durà fins a la creu de ferro que culmina al cim de la Creueta del Coll (246 m; 20 min). En tot moment a la nostra dreta hi tenim el forat d'una antiga pedrera avui convertida en parc urbà amb escultura de Chillida inclosa.

Parc de la Creueta del Coll amb el turó del Carmel al fons.

Descendim per l'altre vessant amb la mirada posada al Carmel. El camí deixa a mà esquerra un sector de barraques i enllaça amb el carrer de Morató franquejat per casetes baixes, algunes amb inscripcions del 1880. Prenem el carrer de Lorda cap a la dreta fins al passeig de la Mare de Déu del Coll, vial molt transitat i que descriu una mena de colladeta entre els dos turons. El travessem i enfilem pel carrer del Santuari fins a l'església de la Mare de Déu del Coll. A continuació girem en ascens cap a la dreta pel carrer de Ceuta fins a un collet que dóna accés al parc Güell, espai que s'estén a la nostra dreta. Girem a l'esquerra i tot seguit accedim al sector muntanyós del Carmel per un corriol costerut que s'enfila fins als 265 m del seu cim (uns 25 min).

La serra de Collserola des del turó del Carmel. Al centre de la imatge el turó de la Creueta del Coll.

Aquest cimal potser sigui el millor mirador de la travessa. Sense parpellejar hi puc observar des de Nou Barris -espais de la meva infància i joventut- a l'Hospitalet -on visc actualment-. Des del mar a Collserola, del Besòs al Llobregat, el joc de reconèixer barris, carrers o edificis dóna per vàries partides simultànies: llocs on he estudiat o treballat, on he fet esport i on he anat de festa, on viuen els parents i les amistats... En definitiva un grat exercici de memòria sobre la ciutat viscuda.

Panoràmica des del turó del Carmel cap a sud: el parc Güell en primer terme, el Putget a continuació i Sant Pere Màrtir al fons a la dreta.

El descens l'emprendrem cap a l'est vers la carretera del Carmel, que travessem per agafar el carrer de Mülhberg en suau ascens. Accedim al recinte culminant del turó de la Rovira i ascendim fins al seu cim (262 m; 20 min) on a més d'un dipòsit d'aigua hi ha les restes de les bateries de defensa antiaèria de la Guerra Civil amb diversos plafons explicatius.

Horta, Carmel i Nou Barris des del turó de la Rovira, amb el turó de la Peira a la dreta, la serra de Collserola i el massís del Montseny a l'horitzó.

Des del turó de la Rovira baixem cap al nord per un camí que ens portarà al capdamunt del parc del Guinardó. El descens el podem seguir cap a qualsevol dels vessants d'aquest parc urbà, cap a l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, o bé cap al passeig de Maragall. Seguim la segona opció i anem a buscar el carrer d'Amilcar, travessem Maragall, seguim fins travessar Cartellà (carrer que segueix el traçat de la riera d'Horta) i amb una inapreciable pujada arribem al passeig de Fabra i Puig. Girem a l'esquerra per aquest ample vial en direcció al parc turó de la Peira. Accedim al parc pel passeig de la Peira i un cop a l'interior caminem cap a la dreta fins al mirador del cim (40 min), on podrem veure el vessant nord dels tres turos que hem ascendit abans.

Baixem del turó i sortim del parc en direcció a Horta o Vilapicina, segons convingui. En total poc menys de 2 hores de passejada, sense comptar les parades que de ben segur farem per gaudir de les àmplies panoràmiques que ens ofereixen els turons.

El cor de la Hannah: una història d'amor i 58 proverbis

El cor de la Hannah (Rocío Carmona, La Galera, 2012) explica una història d'amor ambientada en una comunitat amish de Pennsilvània. A mesura que es va construint l'acció és inevitable recórrer els escenaris de la pel·lícula "L'únic testimoni" (1985) amb Harrison Ford i Kelly McGillis com a protagonistes.

En aquesta història la Hannah és una adolescent amish que trenca amb la seva comunitat, o millor dit que és repudiada per la seva comunitat, després d'enamorar-se d'un jove anglès (persona que no pertany a la comunitat amish) excedint així els preceptes i les regles de la seva comunitat.

Es tracta d'una història d'amor impossible, degut als condicionants culturals i religiosos imposats per les regles de la comunitat amish, però que també parla de la valentia d'una jove contrariada i abocada a prendre la determinació de perseguir el seu primer amor fins a la gran ciutat -Nova York- on haurà de despullar-se de les seves creences per adaptar-se a un dia a dia hostil i ple de dubtes. En aquest desconcert descobrirà el millor i pitjor de les persones, començant pels seus pròxims que fins llavors li procuraven una vida còmode, però privada de creixement personal, fins als diferents personatges que es creuen en el seu camí cap a la resta de la seva vida.

A més de la història d'amor amb petites dosis d'aventura, l'autora ens aporta a l'inici de cada capítol -en són 58- un proverbi amish. Són sentències que evoquen creences basades en la tradició amish, amb referències més o menys explicites a la fe o a Déu. Molts dels proverbis apel·len al terreny de la consciència en qüestions com l'amor, l'amistat, la perseverança o l'esforç. D'altres interpel·len la nostra actitud davant el pas del temps i la vida. També en trobem sobre l'eterna contraposició entre el bé i mal. Uns són poètics, d'altres simplement ocurrents i plens de sentit comú, i també n'hi ha d'evidents i de discutibles.

Però si despullem cada proverbi de les referències doctrinàries implícites, tenim com a resultat una llista de possibles recursos per a la reflexió positiva que poden contribuir a prendre'ns la vida d'una altra manera, a focalitzar les nostres energies en la solució dels problemes en comptes de fixar-nos només en la part negativa. Són aprenentatges que apel·len al sentit comú i que ens poden ajudar a pensar en positiu i creure en les pròpies capacitats per afrontar situacions difícils.

A continuació n'hi ha una tercera part dels que apareixen al llibre, com a possible inspiració per retrobar les fites i refer els viaranys de la vida, tal i com fa la Hannah en el seu viatge cap a ser ella mateixa.

• Tot el que val la pena fer, val la pena que es faci bé.
• Necessitem vells amics que ens ajudin a envellir i nous amics que ens ajudin a continuar joves.
• Per amor som capaços de caminar sense por, córrer amb confiança i viure una vida victoriosa.
• No hi ha amor més gran que el que resta quan ja no queda res a què agafar-se.
• Espera sempre el millor, prepara't per al pitjor i pren-te el que vindrà amb un somriure.
• La millor manera d'escapar del mal és perseguir el bé.
• Només es viu un cop, però si les teves obres són correctes, amb un cop n'hi ha prou.
• Els remordiments sobre l'ahir i la por sobre el demà són lladres bessons que ens roben l'avui.
• Només hi ha una cosa pitjor que una persona que abandona: una persona que té por de començar.
• No corris, no t'amoïnis: fes-ho tant bé com puguis i oblida la resta.
• Just quan l'eruga pensava que el món s'havia acabat, es va convertir en papallona.
• L'acte més petit és millor que la més gran de les intencions.
• Hi ha una manera de saber que has trobat el camí correcte: fa pujada.
• Una casa està feta de parets i bigues; una llar d'amor i somnis.
• Vivim amb senzillesa perquè els altres puguin, simplement, viure.
• La comunitat és com un vell abric: no el trobes a faltar fins que te'l treuen.
• Les onades de l'odi baten inútilment contra la roca de l'amor.
• Un amic és algú que t'agafa de la mà però que et toca el cor.
• L'objectiu de l'amor és servir, no guanyar.