100 curses que has de fer alguna vegada a la vida

El primer que vaig fer en tenir a les mans "100 curses que has de fer alguna vegada a la vida" (Cossetània, 2016), del periodista Sebas Guim, va ser llegir l'índex per comprovar quines de les curses he corregut i quines m'agradaria córrer. Un gest que, probablement, hagin repetit molts corredors populars. Independentment del resultat d'aquest petit exercici de curiositat, qualsevol corredor, sigui quina sigui la seva experiència i nivell, trobarà en aquest llibre la inspiració per plantejar-se nous reptes atlètics.

És clar que per fer això n'hi hauria prou amb consultar els calendaris de webs especialitzats, com ara Championchip, Runedia, Ultres Catalunya, Sport et aventure o AIMS, i triar la cursa que voldríem córrer. Però aquest llibre no és una simple llista de curses, distàncies i dates, ni persegueix ser un recull exhaustiu de les curses que cal fer. Més aviat és una tria de curses que per un motiu o altre resulten especials per a l'autor.

El ventall de curses que s'hi ressenyen és ampli i variat pel que fa a les distàncies (10 km, mitja marató, marató, ultramaratons...), als països on se celebren (Catalunya, Espanya, Europa, Amèrica, Àsia...) i als terrenys i entorns per on transcorren (urbà, rural, muntanya...).

En els 100 capítols, un per a cada cursa, hi trobem curses multitudinàries (El Corte Inglés, marató de Nova York, marató de París, marató de Tòquio...) i d'altres de més modestes pel que fa al nombre de participants però amb un caràcter popular molt marcat (Espluga de Francolí, Ametlla de Merola, Mar i Murtra, Campionat de Fons del Ripollès, Marató de Sant Sebastià, Mitja de Mollerusa...). Algunes d'elles transcorren per entorns i paisatges únics (l'Olla de Núria, Jerusalem, la gran muralla Xina, el llac Baikal, el desert del Sàhara, el massís del Mont Blanc, l'Antàrtida...), mentre altres visiten les múltiples cares d'una mateixa ciutat, com és el cas de les nou curses de la ciutat de Barcelona que s'hi esmenten.

Per a cada cursa, l'autor contextualitza cada prova amb detalls sobre la seva història, les característiques del recorregut, l'ambient que s'hi viu, i altres dades i anècdotes sobre l'organització, els rècords, els atletes d'elit que hi han participat, etc.

En aquest sentit, el llibre esdevé un referent per aquells corredors més bregats que volen ampliar la seva particular llista de propòsits atlètics i afegir motivació als seus reptes, a la vegada que pot resultar interessant per descobrir detalls de les curses on ja han participat, o bé per recordar i contrastar vivències.

El llibre resultarà, sobretot, una bona font de consulta per aquelles persones que plantegin apuntar-se a una cursa de 10 km, i si tot va bé i l'afició qualla, córrer una primera mitja marató per, amb el temps, qui sap si somniar en acabar la mítica prova de Filipides. Aquest sembla un recorregut progressiu i lògic, però que no ha de començar ni acabar amb les curses d'asfalt. Per aquest motiu el llibre també recull una vintena de curses de muntanya i ultratrails per als corredors més exigents i soferts.

En Sebas Guim (centre), acompanyat per l'editor Jordi Ferré (esquerra) i el periodista Jordi Gil (dreta), durant la presentació de "100 curses" a la fira de la Marató de Barcelona de 2016.

Cal recordar que Sebas Guim és també autor del blog personal "Tornar a córrer..., si es pot", on explica les seves vivències al voltant del fet de córrer, amb la particularitat que des de finals del 2013 s'ha estat recuperant d'una lesió. De ben segur que aquesta circumstància l'ha acompanyat durant el procés d'elaboració del llibre, a la vegada que fer el llibre deu haver estat una motivació extra al llarg de la recuperació. Precisament aquest darrer diumenge d'agost en Sebas Guim ha participat en una cursa a Àvil, després de mesos lesionat. Enhorabona per aquest retorn i pel llibre!

Històries i contes sobre gegants

L'estiu és temps de festes majors, tot i que de festes i celebracions a viles i pobles n'hi ha tot l'any. I si és temps de festa major, també ho és de cercaviles on gegants, capgrossos, bèsties i tota mena de figures ballen i ballaran per carrers i places d'arreu.

En els darrers anys també han proliferat les publicacions sobre gegants, en general dedicades als més menuts, encara que algunes van adreçades a totes les edats. A continuació en teniu un breu recull:

En primer lloc parlem de Gegants i bestiari (Cossetània Edicions, 2015) un conte de Roger Roig amb il·lustracions d'Hugo Prades, que acosta els lectors més petits als diferents tipus de figures que passegen per carrers i places a les cercaviles de festa major. Sens dubte, un bon recurs que ajudarà als més petits a descobrir els gegants i gaudir-ne abans i després de la festa.

Sabeu per què Aldric i Isaura, els gegants de Cassà de la Selva, són egipcis? Coneixeu la llegenda del pont del Diable de Martorell? Aquestes i moltes altres històries i llegendes es troben recollides en dues publicacions de Brau Edicions: El llibre gegant dels gegants (2013) i Més històries gegants dels gegants (2014).

Es tracte de dos contes de gran format, amb text de Nicolás Alonso, que recullen les històries de diferents grups i parelles de gegants de Catalunya, onze en el primer i deu en el segon. Hi són presentats gegants de Solsona, Barcelona, Roses, Vic, Granollers, Sabadell, Lleida, Tortosa o la Seu d'Urgell, entre d'altres. Les il·lustracions, a cura de Carles Arbat, són esplèndides amb els detalls de cada figura. Al final de cada volum hi trobem una veritable plantada de gegants a doble pàgina amb les diferents parelles que hi són representades.

Per últim, a la Col·lecció "Figures de festa" de l'editorial vilanovina El Cep i la Nansa, trobem diversos títols com ara 100 gegants. Petita guia dels gegants de Catalunya (3 volums editats els anys 2013, 2014 i 2016), 50 singulars de la festa. Petita guia de figures singulars de Catalunya (2015) i 50 dracs. Petita guia dels dracs de Catalunya (2015). Les il·lustracions de tots ells són de JuanoIO, mentre que el text és d'Heribert Masana (Excepte a 100 gegants. Volum 3, que és a càrrec d'Aitor Garrido).

Cada volum recull de manera breu la història i origen de cada grup de gegants o figures, la data d'estrena, així com dades relatives als artistes i tallers on van ser construïts. També hi ha mapes amb la ubicació de les diferents poblacions i el calendari de festes on es llueix cada colla. Dins la mateixa col·lecció també s'han publicat quaderns per pintar, un per cada volum.

Sens dubte una col·lecció adreçada a petits i grans que tenen la inquietud de fer créixer la seva fal·lera pel món geganter, la festa i la cultura popular.

30a Cursa de Nou Barris

El diumenge 22 de maig es va celebrar la 30a Cursa de Nou Barris. Però no parlaré gaire d'aquesta prova, ni del temps que vaig fer o del circuit. Aquesta és una cursa molt especial per a mi, no pas per les ocasions que hi he pres part (quatre vegades, tres d'elles des del 2013), si no pels barris per on transcorre.

La cursa té la sortida i l'arribada molt a prop del lloc on vaig viure fins als 25 anys, a tocar de la masia de Can Verdaguer, ara rehabilitada com a centre cívic. La casa on vivia i moltes altres van ser enderrocades després dels Jocs Olímpcs de Barcelona per allargar la Ronda del Mig cap a la Meridiana. La transformació urbana de la zona ha estat important des de llavors, especialment entre la Meridiana i l'actual Ronda del Mig.

En els anys de les primeres edicions de la cursa no hi havia ni tan sols el complex esportiu de Can Dragó i molt menys el centre comercial, i tot l'entorn del cementiri de Sant Andreu era un racó de barri, un xic marginal, que sobrevivia el pas dels anys entre tallers, magatzems i cases baixes que es van anar deshabitant fins al seu enderrocament. Quantes vegades no hauré entrat de petit a l'era de Can Verdaguer o jugat al voltant de la bassa que hi ha al darrere? Entre molts records em ve al cap un de l'any 1979 --llavors entre Can Verdaguer i la Meridiana tot eren camps--, quan des del terrat de casa veiem els autocars plens d'aficionats culers que tornaven de Basilea i entraven a la ciutat onejant les senyeres i banderes blaugranes per les finestres.

Però a banda d'aquests records de com era l'entorn de Can Verdaguer ara fa 30 anys, la cursa em va portar imatges de la meva infantesa i joventut. He passat davant d'on vivien alguns companys d'escola o del grup de joves on vaig créixer anant de colònies i excursió; també he passat davant aquell bar a tocar de l'antiga caserna de bombers situada als baixos d'un bloc del carrer de Pi i Molist o davant l'escola on vaig fer l'EGB.

Si, tot i els canvis urbanístics dels darrers 30 anys, els records i pensaments reconeixen l'espai transformat. Per això la Cursa de Nou Barris és especial per a mi, més enllà dels aspectes atlètics, i em plau participar-hi sempre que tinc disponibilitat. Com ha estat enguany en què un cop més he repetit el ritual de visitar el cementiri de Sant Andreu on des de fa uns anys hi reposen els pares, les seves restes, és clar, ja que el seu record és tossudament present en el dia a dia.