Campionats del Món de Natació #BCN2013. La primera setmana en tres instants

De la primera setmana dels Campionats del Món de Natació que s'estan celebrant aquests dies a Barcelona voldria destacar tres imatges d'entre totes les que m'han arribat a través de les xarxes socials. Per tant, és una tria particular, arbitrària i atzarosa.

La primera és sobre un dels moments culminats de la cerimònia d'inauguració, que sens dubte va ser el 4 de 7 aquàtic a càrrec dels Castellers de Barcelona. De castells i pilars se n'han pujat en llocs molt diferents a les places de viles i pobles, per exemple en cims de muntanyes com ara el Puigmal, el Cavall Bernat de Montserrat, la Castellassa de Can Torras, a Sant Llorenç del Munt, o el mateix cim del Montblanc, la muntanya més alta dels Alps. Però el repte de carrega'l a l'aigua, amb dos pisos submergits, realment deu ser un cas ben únic. Enhorabona!

El 4 de 7 dels Castellers de Barcelona. Foto: David Airob (elpatidigital.wordpress.com)

La segona fotografia que he triat és de la protagonista indiscutible de la setmana: la nedadora de l'equip de natació sincronitzada Ona Carbonell. Es tracta d'una foto que Andrea Fuentes va compartir al Twitter. A banda de jugar amb el nom de l'esportista i de la ciutat amfitriona de manera tant oportuna, la imatge plasma estètica, concentració i bellesa, aspectes d'aquesta disciplina esportiva i que Ona Carbonell ha sabut plasmar en els seus exercicis aquàtics.

Ona Carbonell concentrada abans de la competició. Foto piulada per Andrea Fuentes

Per últim, la tercera imatge triada és una que va ser piulada per Waterpolo en català on hi apareix la claca de l'Associació Esportiva Santa Eulàlia (AESE), un club esportiu del meu barri, a l'Hospitalet de Llobregat. L'AESE és una entitat esportiva de barriada, que com moltes altres fa una tasca grandiosa de suport i promoció de l'esport de base amb diverses seccions (bàsquet, waterpolo, natació...) i les activitats obertes a tothom en el poliesportiu municipal que gestiona. Durant el curs, a les tardes, la instal·lació és un formiguer de persones que van i vénen, un punt de trobada de pares i mares que van a recollir la canalla a les nombroses activitats extraescolars en que aquests participen, o bé de les persones que hi acudeixen per a la pràctica esportiva ja sigui conduïda o bé lliure.

M'ha fet gràcia veure en el marc dels Campionats del Món la pancarta d'un club local, com n'hi ha molts en barris, pobles i ciutats. És una mostra de l'entusiasme amb que es treballa per promoure l'esport de base malgrat les dificultats de tota mena que sovint troben clubs i entitats esportives per tirar endavant i mantenir un teixit associatiu amb una important i necessària funció social.

Esportistes de l'AESE a les Picornell. Foto: Waterpolo en català

30a Mitja Marató de Sant Cugat. Possibilisme atlètic

Abans de Sant Joan es van obrir les inscripcions per participar a la Mitja Marató de Sant Cugat 2013. Amb trenta edicions que celebra enguany, aquesta és una de les mitges més veteranes de Catalunya.

No sabria dir per quina raó fa temps que no hi participo, però en tinc bons records de la cursa, tot i que només hi he participat en cinc ocasions. La primera va ser el 1988 i les altres entre l'any 2000 i l'any 2005.

L'any 2003, coincidint amb la vintena edició, la cursa es va moure en el calendari per passar a fer-se a inicis de tardor. Abans es feia entre finals de gener i inicis de febrer, sovint amb unes temperatures força baixes que sumaven al·licient al repte. De les meves participacions recordo un ambient de cursa agradable i bona organització. Quant el recorregut el recordo variat i no precisament pla, d'aquells de prendre's la cursa amb calma i anar fent.

Les dues darreres edicions que hi he participat -2003 i 2005- fer la mitja de Sant Cugat era per a mi el primer contacte amb la distància de 21.097 m, com un test on mesurar les sensacions i plantejar la temporada després d'un estiu amb curses i sessions d'entrenament més aviat curtes.

Ja he anotat la data del 29 de setembre del 2013 a la meva agenda atlètica. Només caldrà trobar el moment per inscriure's i entrenar, és clar. No acostumo a plantejar-me les curses amb tants mesos pel mig. De fet, en els darrers temps, córrer una cursa per a mi és una "possibilitat atlètica" que es consolida segons es determinin els altres factors del meu lleure. En aquesta ocasió, a més, em cal un extra de motivació que només pot donar-me la perspectiva del temps, com per exemple tot un estiu per endavant. I és que la 30a Mitja Marató de Sant Cugat seria córrer la meva primera mitja des del febrer de 2011.

El Puigmal, polifacètic i generós

El Puigmal des del camí que ascendeix des de la collada de Fontalba.

Dissabte passat vam ascendir el Puigmal des de Fontalba. L'ascensió des d'aquest punt és fàcil i directe. L'itinerari s'enfila per la carena que arrenca de la collada de Fontalba i en tot moment deixa veure la massa d'aquest robust cim, tot i que fins al darrer tram no veurem el veritable cim. Pel fàcil accés -una pista de poc més d'11 km puja de Queralbs a Fontalba- aquesta és la ruta més freqüentada que assoleix el sostre del Ripollès.

Vam començar a caminar gairebé a les deu del matí pensant que passaríem força calor. Però a mitja ascensió un vent més aviat fresc ens va acompanyar fins al cim. Vam passar d'anar en samarreta a posar-nos màniga llarga per acabar amb el paravent en el cim estant i amb guants en el primer tram del descens. Un fet no gens estrany al Puigmal doncs és un cim altiu, molt exposat als quatre vents i que supera els 2.900 m, factors que en l'alta muntanya no s'han de menystenir.

La baixada la vam fer per la coma de l'Embut fins a Núria. En el primer tram, fins una mica més avall del pluviòmetre, la neu encara era abundant per ser mitjans de juny. I és que aquesta temporada la primavera ha estat freda i humida i encara resta molta neu per fondre. L'espectacle és desbordant doncs els rierols baixen ufanosos a les portes d'iniciar-se un estiu.

Un cop a Núria vam dinar i descansar enmig de l'ambient de la cursa d'ultraresistència de l'Emmona que tenia l'arribada de la modalitat marató a l'esplanada del santuari. Després vam retornar cap a Fontalba per l'entretingut camí que voreja la base oriental del Puigmal: Núria, Torreneules, Balandrau, Cerverís, Taga, la Vall de Ribes... és l'ampli panorama que ens acompanyà. El trajecte era un xic més concorregut que de costum doncs els participants de l'Emmona ens anàvem avançant camí de Fontalba amb la mirada posada a Sant Joan de les Abadeses on finalitzava el recorregut d'un centenar i escaig de quilòmetres.

L'ascensió de dissabte al Puigmal m'ha fet pensat en el sentit dels mots "fer muntanya", una expressió que tot sovint molts excursionistes i muntanyencs fem servir i que no sé per quina raó sembla defugir d'etiquetes com ara excursionista, alpinista, muntanyenc... Fer muntanya és descobrir les muntanyes i les valls, tornar al cap del temps a un cim i ascendir-lo com si fos el primer cop, i en acabar pensar en la propera excursió. Fer muntanya és reconèixer els vessants que fa temps ja havies petjat, ubicar amb la mirada altres cims que has pujat o que cerques l'ocasió per fer-ho. Fer muntanya transcendeix l'exercici físic que suposa pujar cims i fer travesses, és una manera de plantejar-se l'esdevenidor, qualsevol petit repte que ens doni la vida.

En 30 anys de fer muntanya he estat al Puigmal vuit vegades i quan dissabte descendia del Puigmal intentava repassar mentalment aquestes vuit jornades muntanyenques. Després, en arribar a casa vaig descobrir entre les meves notes d'excursions que mai havia repetit el mateix itinerari. Això em va fer sentir ric i agraït a aquest Puigmal enorme, polifacètic i generós que es deixa fer pels seus camins i vessants.

L'ascensió des de Fontalba recorre en to moment la suau carena sud del Puigmal.

Cornises de neu a la collada d'Er, al vessant nord del Puigmal. 

Capçalera de la coma de l'Embut, amb el pic del Segre a la dreta.

Torrent de la coma de l'Embut.