dimarts, 3 de juliol de 2007

Lluna plena d'estiu

El divendres passat la lluna feia el ple. S'havia acabat una setmana laboral i ens disposàvem a iniciar les hores de lleure del cap de setmana. Finalment ens vam encaminar cap a la plaça Mireia, a recer del turó de Sant Pere Màrtir. Aquest és l'accés més meridional a la carretera de les Aigües, el magnífic passeig del parc de Collserola que a la ratlla del 280 m d'altitud es retalla enlairat sobre el vessant barceloní de la serra.

Un club de tennis i el bar-restaurant obert fa uns estius, fan d'aquest lloc un indret força freqüentat i a voltes indesitjablement sorollós. Ara bé, passeig de les Aigües enllà, direcció Vallvidrera, hom pot deixar enrere el brogit de l'àrea de lleure.

Començo a trotar suaument per a poc a poc agafar un ritme menys mandrós. Trobo altres corredors, diversos ciclistes i passejants amb o sense gos. Després de la pujada que acaba a la passarel·la de fusta de la caseta d'Agbar el meu ritme es regula i al poc deixo a la dreta el mirador dels Xiprers, que fa pocs mesos va ser arranjat. Segueixo la panoràmica "cursa" per l'ombra del capvespre, doncs el sol ja no taca el vessant barceloní de la serra. En front meu la torre Foster i el Tibidabo, i a la dreta la ciutat i el mar, davant del qual es va configurant un nou skyline: Fòrum, Poble Nou, Diagonal Mar... Si, la ciutat s'ha anat expandint durant la darrera dècada i mitja, cap als espais ocupats fins aleshores per fàbriques, vies de tren i barriades massa populars. Passat el camí que puja de Can Caralleu el passeig és asfaltat des de fa un any, doncs havia de servir de ruta alternativa i provisional per enllaçar Vallvidrera amb Barcelona degut a unes obres que encara no s'han fet. Per sort el voral no va ser pavimentat i segueixo corrent sobre terra.

Deixo Vil·la Paula i al mig quilòmetre, a tocar de la carretera de Vallvidrera, giro cua per iniciar el retorn. El ritme de cursa va augmentant, la tornada sempre acostumo a fer-la més ràpid. De nou al mirador dels Xiprers segueixo cap a l'inici, però no m'aturo, com faig altres vegades per identificar els canvis que van transformant el delta del Llobregat, nus de comunicacions i garbuix de pobles i petites ciutats que han anat creixent. Encara em sembla impossible distingir a banda i banda del riu Llobregat la taca del parc agrari, reducte agrícola d'aquest espai densament urbanitzat i depredat per la proximitat de Barcelona per l'aeroport, vies de tren, autovies i autopistes, polígons industrials...

Acabo la sessió d'entrenament encarat just cap al sol caient. Al poc una agradable brisa fa confortable el moment i m'ajuda a assimilar l'esforç realitzat. La lluna pren el relleu al sol i s'alça amb el seu perfil encara ataronjat.