divendres, 19 d’octubre de 2007

1987. Del Pirineu als Alps

El 1987, enguany fa 20 anys, va marcar un punt d'inflexió en la pràctica de la muntanya per a mi i els meus companys d'excursió d'aquells anys. Teníem 20 anys i des dels 16 havíem sortit a la muntanya sense monitors, de manera més o menys autònoma.

Feia un parell d'anys, i lligat al fet que alguns disposàvem de permís de conduir, havíem descobert els sectors del Pirineu, que des de la nostra perspectiva i possibilitats del moment, ens eren més llunyans i menys accessibles en transport públic (Mont Perdut, Aneto, Pica d'Estats). Fins llavors ens havíem mogut cap a cims i valls més accessibles en tren, principalment les muntanyes del Ripollès (Núria, Setcases, etc.).

Aquell 1987, però, ens vam engrescar a anar cap als Alps amb l'objectiu de fer el nostre primer 4.000. Va ser la Punta Castore, una ascensió fàcil però mítica en el meu record. A banda de ser el primer 4.000, el viatge i l'ascensió ens va acostar als Alps, a les siluetes de cims de llegenda com el Cerví o el Mont Blanc, i a les seves amples i extenses glaceres envoltades d'esmolades i punxegudes agulles. La magnitud dels Alps sobrepassa com és obvi el Pirineu, però en canvi aquestes dues serralades germanes són un bon escenari per consolidar els anhels i desitjos de molts muntanyencs. I així va ser fins al 1990 en que vam visitar dues vegades més els Alps, el 1989 i 1990, en ambdues ocasions vam ascendir el Mont Blanc per rutes diferents i amb estades prèvies pels vessants italià i suís del Mont Rosa.