diumenge, 7 de desembre de 2008

Bessiberri Nord

El Besiberri Nord no és un cim qualsevol, ni un 3.000 com els altres. La seva silueta piramidal és contundent des de qualsevol vessant i tot i no ser difícil la seva ascensió, pels excursionistes que no són de corda pot resultar un xic compromesa.

Recordo sempre haver escoltat de la seva dificultat i per a mi ascendir-lo va ser una bona fita. El primer intent va ser a la primavera del 1991. Vam dormir al Ventosa i Calvell i ens van dirigir cap al pas dels Isards i d'allà fins a la bretxa d'en Peyta, on hi havia el refugi bivac. Després deuríem arribar una mica més enllà de la cota 2.950 tot cercant el pas més fàcil per a nosaltres i ens vam quedar en l'intent. Érem dos i no duiem corda.

Pel pont d'inicis de desembre del mateix any, ara en fa 17, hi vam tornar. Aquest cop érem tres i duiem un mínim material d'escalada. Des de Cavallers ens vam enfilar fins al refugi de la bretxa d'en Peyta on vam fer nit. Tot un privilegi dormir a 2.800 m, llàstima que el nou refugi de Besiberri no s'hagués instal·lat al mateix lloc. Al matí següent, després de veure la sortida d'un sol mandrós prehivernal, vam iniciar l'ascensió. Les condicions eren bones, duiem corda però només ens vam assegurar per superar un diedre i fer un curt ràpel a la baixada. Superades les dificultats vam arribar al cim. Un dia excel·lent. A l'endemà fèiem el Besiberri del Mig; un pont fantàstic.



El primer cap de setmana de juliol de 2004, en una sortida amb sis membres de la meva entitat, hi vaig tornar. Aquest cop l'ascensió seria des de la vall d'Aran, concretament des del refugi de la Restanca. La jornada es preveia llarga i passades les 7 sortíem del refugi de la Restanca. Des de l'extrem NE de l'estany de Mar vam gaudir d'una de les imatges més maques del dia: al fons de la vall s'alçava la piràmide del Besiberri Nord, tocat pels primers raigs de sol, sota un cel netíssim i amb la lluna plena de testimoni. Primer per terreny herbós i després entre blocs de roques, ens enfilàrem cap a la primera pala de neu que ens havia de conduir a la bretxa d'en Peyta. Amb els grampons calçats la progressió va ser fàcil, tot i que la pujada s'empinava cada cop més. Des de la bretxa vam flanquejar per un pendent de neu en direcció S per trobar l'accés més fàcil a la piràmide rocosa final del Besiberri Nord. Al vessant ribagorçà el cel era cobert per núvols grisos que en un primer moment ens van fer témer que potser el temps no seria l'òptim, però al llarg del matí el vent no va deixar que els núvols s'aturessin gaire. En conjunt la grimpada em va semblar més plàcida que tretze anys enrere i després de poc més d'una horan entre canals i flanquejos, vam assolir el cim. La desgrimpada i el descens des de la bretxa van ser entretinguts i lents, no tothom tenia la mateixa experiència i calia mantenir el grup ben assegurat. Tot plegat va anar sumant minuts al rellotge i el descens fins al refugi va ser més llarg del que esperàvem.

Un mateix cim, el Besiberri Nord, i tres experiències viscudes diferents. La nostra història de vida muntanyenca va canviant: companys diferents, èpoques diferents, circumstàncies diferents... En el nostre imaginari particular projectem les nostres vivències sobre les muntanyes i, tot i romandre immòbils, les dotem de valor, vida, ànima. No ens ajuda això a suportar millor cada ascensió?