dilluns, 17 de desembre del 2007

Sant Pere Màrtir

Des del terrat de casa meva, a l'Hospitalet de Llobregat, es veuen poques muntanyes: un parell de turons de la serra de Collserola, Sant Pere Màrtir i el Tibidabo, i els lloms de la Morella, al Garraf. La resta de l'horitzó es format per terrats i antenes.

El turó de Sant Pere Màrtir (384 m) esdevé la protuverància més meridional de la serra de Collserola i als seus peus, cap al sud, s'estén el delta del Llobregat, la qual cosa el fa un punt inconfusible des d'aquesta plana que forma el riu, i és fàcilment reconeixible des de les poblacions que hi han crescut o des de qualsevol de les vies de comunicació que el travessen. A més, les antenes que hi ha al seu cim li donen una de les siluetes més característiques de la serra.

És un bon mirador, igual que ho és el tram del passeig de les Aigües que rodeja aquest turó i circul·la a mitja alçada de la muntanya. És ben cert que les muntanyes ens atrauen per diverses raons, sovint per la seva magnitud i grandiositat en relació al territori que senyoregen, i si des de la plana no atrau, normalment és per que el seu entorn ha estat urbanitzat en desmesura. El turó de Sant Pere Màrtir en seria un bon exemple: les antenes del seu cim, els enderrocs dels seus vessants i les urbanitzacions que assetgen la seva base fan d'ell un cim lleig i poc atractiu.

Amb tot, esdevé una bona talaia, i les àmplies i dilatades panoràmiques sovint recompensen el seu caràcter poc atractiu, sobretot en dies amb bona visibilitat. És un cim fàcil d'assolir i això el fa molt freqüentat. Jo hi he estat només un parell de cops, però estrictament no l'he ascendit, doncs sempre ho he fet durant alguna sessió d'entrenament des de la zona de Can Cuiàs. M'agradaria pujar-hi des de casa mateix, en el que seria un itinerari urbà, a través d'un dels paisatges més densos i transformats produïts per les necessitats migratòries de meitat del segle XX.