dimecres, 24 de desembre de 2008

Sant Pere Màrtir i la vall de Sant Just

El passat diumenge vaig fer una excursió que feia temps imaginava. Es tracta de l'ascensió al turó de Sant Pere Màrtir, a l'extrem sud-est de la serra de Collserola. Un bon mirador que he freqüentat en diverses ocasions durant aquest any en algunes excursions atlètiques, però estrictament era un cim que encara mai no havia ascendit.
He emprés l'excursió des de casa mateix: primer resseguint la trama urbana de l'Hospitalet a través del barris de Santa Eulàlia, la Torrassa i Collblanc. Ja a Barcelona he seguit fins a la Diagonal, la zona universitària i després de travessar la ronda de Dalt he iniciat el camí per muntanya. Un primer tram urbà d'uns 45 minuts. Potser massa asfalt, però una bona manera de copsar com neix un diumenge en una ciutat encara adormida.
El camí, dret i pedregós, m'ha portat primer fins al mirador dels Xiprers i després fins al mateix cim de Sant Pere Màrtir. En creuar la carretera de les Aigües eren pocs, encara, els ciclistes i corredors que he trobat; massa aviat per un matí fred.
Abans d'atènyer el cim he visitat les restes de la bateria antiaèria que hi ha just a sota de les antenes de Sant Pere Màrtir, espai arranjat darrerament amb plafons explicatius d'aquesta posició republicana de defensa de Barcelona durant la Guerra Civil. Sens dubte aquest turó d'altitud modesta ha estat estratègic en diferents moments passats. En el seu cim, fa temps anomenat puig de l'Ossa, si han ubicat torres de telegrafia òptica, aixecat capelles, fins a la fesomia actual d'aquest relleu antenat que s'identifica fàcilment des de bona part del delta del Llobregat.
Des del cim he seguit per un espai conegut per a mi fins al turó d'en Cors, a tocar de Vallvidrera. Des d'aquest punt l'excursió ha pres un caire més de descoberta per a mi. He descendit uns metres en direcció sudoest fins enllaçar amb un PR que ressegueix la capçalera de la vall de Sant Just. El camí s'endinsa i travessa petites fondalades enmig del bosc frondós i variat: pins, roures, alguna surera i molta humitat. He arribat al coll de Can Cuiàs, on el camí s'apropa a la carretera de Molins a Vallvidrera, i he seguit voltant, ja pel la banda solana, fins al coll de les Torres. Aquí m'he endinsat de nou a l'obaga per pujar al turó de la Coscollera per després dirigir-me a la Penya del Moro, on hi ha les restes d'un poblat iber. En aquest punt m'ha entristit veure brutícia i deixalles, restes de plàstics, ampolles, etc. Mai ho entendré. D'altra banda, la vista oberta cap al Baix Llobregat o sobre el puig d'Olorda i les petites valls que l'envolten, expliquen la ubicació d'un poblat iber.
Després de la contemplació ha vingut l'inici del retorn. He travessat la urbanitzada part baixa de la vall de Sant Just, on urbanitzacions d'alt nivell, equipaments esportius i petits coberts, conviuen amb magatzems, centrals elèctriques i alguns masos testimoni d'altres temps. Després, ja al centre de Sant Just he pujat al Trambaix que m'ha acostat a escassos 20 minuts de passejada final fins a casa.

1 comentari:

efaura@xtec.cat ha dit...

Agradable passejada. Pel vessant nord és força més ferèstec.