L'Olla de Núria

Després de molts anys he tornat a Núria amb la idea de fer una excursió i ascendir algun dels cims que envolten el santuari. La idea feia temps que em rondava pel magí i s'ha materialitzat aquest passat cap de setmana, coincidint amb la cursa de l'Olla de Núria.

No és que tingués un especial interès en seguir aquesta cursa, ni de veure els principals especialistes en acció, però he de reconèixer que tenia certa curiositat per l'esdeveniment.

A Queralbs prenc el cremallera de les 7.49 i en poc més de vint minuts arriba a Núria. El trajecte se'm fa curt i descobreixo per primera vegada el nou traçat del cremallera: més tram de túnel, menys panoràmiques, més freqüència de trens, menys romanticisme, més temps per entretenir-se al "parc temàtic" d'alta muntanya, més seguretat...

A les 8.30 emprenc el camí que em durà al fil de l'Olla de Núria. A poc a poc deixo l'enrenou matiner que a causa de la cursa es concentra a l'esplanada del santuari i a bona part de les seves dependències.

Enfilo el camí cap al coll d'Eina. Tot i les vegades que he trescat per aquestes valls no recordo haver seguit mai aquest camí, almenys de pujada. En qualsevol cas se'm fa força agradable i vaig guanyant altitud fins a la Jaça d'Eina. Un ramat d'isards m'observa ben a prop. Arribo a una mena de coll que es dibuixa en un nervi de la muntanya: la vista sobre el Puigmal i la coma de l'Embut és esplèndida.

Pel camí avanço tres excursionistes que progressen trànquils cap a la carena. Arribo a l'ample coll d'Eina i bado amb la vista cap al vessant cerdà: cims i torres escarpades i alguna petita congesta de neu.

Segueixo direcció al pic d'Eina, des d'aquest punt el camí està marcat amb les banderoles de la cursa de l'Olla. A poc a poc va apareixent més gent, lleugers de roba i d'equipatge: són aficionats que segueixen la cursa. Arribo al cim d'Eina i una mica més enllà culmino el pic de Noufonts. Contemplo el panorama, recònec gairebé tots els cims i per les seves carenes imagino les passes que hi he traçat en temps pretèrits.

A mitja baixada del cim escolto el brugit i ànims dels pocs que s'apleguen al control de pas del coll de Noufonts, miro enrere i m'avança el cap de cursa, en Kílian Jornet, com no podia ser d'altra manera. Arribo al coll i tot seguit hi fa cap el mexicà Ricardo Mejía. M'aturo una estona a descansar i contemplo el degoteig dels primers corredors: Agustí Roc, un atleta marroquí, en Xavier Espiña i poc després en Just Sociats, que decideix retirar-se en aquest punt.

Tenia previst tornar a Núria des d'aquest coll, però és aviat, el dia acompanya i em trobo animat per seguir l'excursió malgrat la concurrència de corredors que trobaré pel camí. Així doncs pujo el Noucreus, després el pic de la Fossa del Gegant i segueixo pel serrat de les Arques fins al puig de Font Negra i d'allí al pic de l'Àliga fins a l'alberg de joventut que hi ha al desota, on acabo l'excursió -el telecabina farà la resta fins a Núria-. Una bona matinal que em posa a prova i m'ajuda a assimilar les escases sessions d'entrenament que he pogut fer darrerament.

La curiositat inicial per les curses de muntanya s'esvaeix i es concreta amb el següent:

• No m'acaba de convèncer aquesta manera de fer muntanya.
• Admiro els seus adeptes per l'esforç que suposa, la duresa d'aquest esport és indiscutible.
• A mi m'agrada córrer, però l'alta muntanya la prefereixo caminada.
• Em sap greu, però com a espectador tampoc m'he sentit especialment fanàtic, potser sóc avorrit de mena, però els meus ànims cap als esforçats atletes no tenien entusiasme.
• No m'agrada sentir cridòria a cims i carenes com si fos un estadi.
• Penso: per sort això mai no serà com Zegama.