dilluns, 23 d’abril de 2012

Un Sant Jordi emotiu

S'acaba un Sant Jordi que ha recuperat la màgia del dia feiner després que l'any passat va caure en plenes vacances de Setmana Santa. I és que estic convençut que aquesta diada tant popular no seria el mateix si sempre fos dia festiu. Pot ser és una percepció personal, però l'efervescència del centre de la ciutat no seria la mateixa.

Enguany he repetit el ritual d'anar a dinar amb la meva dona. I ho hem fet en un petit restaurant libanès que ens ha transportat a les olors de l'altra banda de la Mediterrània i hem recordat aquell Sant Jordi de fa dotze anys que vam celebrar durant un viatge per Síria i Jordània. Després hem passejat pels carrers curulls de gent entre parades de llibres i roses.

El més emocionant de la diada és que en aquesta Barcelona aparentment tant cosmopolita, d'aquest petit país nostre, és fàcil trobar-se casualment amb persones conegudes, vells companys d'estudi o feina, antigues amistats. És un fet que agradablement es repeteix, tot i que amb actors diferents, però que marquen una fita en cada Sant Jordi.

I com no, també es fàcil ensopegar el carrer amb autors, editors, polítics i altres personatges més o menys públics que circulen de botiga en botiga per signar llibres. Uns ho fan per obediència als seus editors, d'altres per la necessitat de donar-se per unes hores als seus lectors, i també molts per deixar-se veure. En qualsevol cas, és un brogit digne de viure.


No sóc amant de fer cues per aconseguir una signatura, la qual cosa no vol dir que no admiri a autors i autores, ben al contrari. Però avui he tingut un privilegi que m'ha fet molta il·lusió i m'ha reconfortat.

En el camí a la recerca d'un lloc per dinar he reconegut en la terrassa d'un bar a Vicenç Villatoro, autor del llibre que estic llegint actualment, Moon River. Com duia el llibre a la bossa he insinuat a la meva companya que li podria demanar que me'l dediqués i la seva iniciativa ho ha fet possible.

Ha estat un gest molt amable per part del senyor Villatoro, que penso que també s'ha sentit afalagat per la nostra intromissió. A més, la seva dedicatòria m'ha emocionat i, sens dubte, ara seguiré la lectura d'aquesta narració amb una altra mirada. Gràcies Villatoro.




1 comentari:

Anònim ha dit...

Un plaer haver deixat anar la meva impulsivitat natural i haver-me acostat al senyor Villatoro i haver-li demanat la signatura.

Tot un cavaller en aquest tracte tan espontani.

Tot plegat serà un bon record per la nostra vellesa.