divendres, 1 de juny de 2012

Puig de Dòrria, a l'ombra del Puigmal

Del grup de 8 finalment arribem al cim del Puig de Dòrria (2.547 m) just la meitat.
Munts de flors als prats camí del Puig de Dòrria.

Tot i que el dia ha sortit assolellat es veia avenir que al llarg del matí s'aniria ennuvolant. I en part per aquest motiu s'han fet dos grupets un cop superada la meitat de l'ascensió. Uns han seguit cap al cim i la resta han retornat al coll de les Barraques (1.895 m).

Camí del Puig de Dòrria; malgrat la boira avancem.

La sorpresa ha estat que ella ha decidit seguir amb els pares i l'adolescent cap al cim, en comptes de girar cua i baixar amb les mares i les altres nenes. Si, tot i només tenir 7 anys, ha preferit seguir cap amunt. El pare ha consentit orgullós després de demanar-li repetidament que ho penses bé, que encara quedava una mica de pujada i el temps no era segur, que potser era millor que baixes... La determinació de la nena, sense marge pel dubte, ha convençut un pare doblement satisfet.

Tot i la poca visibilitat, només vers el massís Puigmal i, amb permís de la boira, cap al muntanyam de la Molina i el Montgrony, ha estat un bon moment de cim: descansar, fer un glop i menjar algun ganyip. L'ascensió ha tingut el seu premi i hem pogut veure un parell d'isards saltironant per l'ampla Puig de Dòrria.


El Puigmal des del cim de Puig de Dòrria.

Ja de baixada hem travessat una congesta de neu, una de les darreres d'aquesta temporada, que ha fet les delícies de la nena que ha decidit prendre neu per fer un regal efímer a la seva germana petita.

Després el grup s'ha tornat a partir i pare i filla s'han quedat endarrerits mentre els dos més grans seguien per retrobar-se amb la resta del grup al punt acordat.

Enmig la boira la nena ha confessat al pare que sentia por. El pare li ha transmès confiança i seguretat malgrat la hostilitat que pot suposar la muntanya, emboirada i inhòspita, per a un infant. Coneixedor del lloc, el pare, l'ha guiat cercant aquelles referències que marcaven el bon camí: les fites, les marques de pintura, la tanca per al bestiar que segueix paral·lela al camí...

Un cop tots plegats, cares d'alegria i satisfacció per haver completat una bona excursió. Després, el refugi de Corral Blanc ha fet d'aixopluc a l'hora de dinar en arribar les primeres gotellades de la jornada.

Ha estat una excursió molt especial. Per les persones i també pels elements. Una excursió no deixa de ser una metàfora de la pròpia vida: el camí, les fites, adaptar-se a l'entorn, la satisfacció de fer cim, la tristesa d'haver de girar cua, etc.

Anar amb nens a la muntanya magnifica aquesta metàfora i poder guiar-los pel camí vers al cim, animar-los davant el cansament, davant la gosadia, aprendre de l'entorn, ajudar-los a reconèixer els senyals, ... No és aquesta la tasca d'acompanyament que hem de fer com a pares?

És un plaer que mai podré agrair i que hem permet seguir creixent com a persona.



1 comentari:

Rafa ha dit...

Hola Jaume,

Senderisme en transport públic et felicita pel teu bloc i ha decidit concedir-te el premi Liebster. Si vols més informació: http://senderismeentransportpublic.blogspot.com.es/

Salutacions

Rafa