divendres, 28 de setembre de 2012

Intent d'ascensió a l'Eriste Sud

Sota els nostres peus la terra i les pedres descompostes es posaven en moviment a cada intent d'avançar. Malgrat la inseguretat que això ens provocava, vam superar el tram inferior d'aquella bretxa i vam topar amb uns cinc metres de roca vertical. Per sobre, només una petita agulla rocosa i un boci de cel atrapat entre les parets de la bretxa. Cap intuïció sobre la continuïtat vers al cim d'un recorregut que havíem composat de la lectura de vàries ressenyes sense gaire consens en la seva descripció.

Haguéssim superat aquest escull sense problemes en altres temps? Estàvem més pendents de guardar forces pel descens d'aquella caòtica bretxa, que no pas de l'ànsia de fer cim? Hem perdut la confiança de moure'ns per l'alta muntanya? Som ara més assenyats?

Preguntes que no cal respondre però que s'han de formular per deixar enrere qualsevol sentiment de frustració i recuperar la confiança en un mateix, i en el company de travessa, per saber que ara només val l'encertada decisió de deixar l'ascensió a l'Eriste Sud per una altra ocasió.

La muntanya ens interroga a cada volta que la petgem i ens ajuda a conèixer els nostres límits. Però amb els anys les referències es perden i cal un nou aprenentatge. I si assolir un cim ens dóna una gran satisfacció i coneixement, amb els anys hem aprés el valor de la renúncia, que no és altre que acceptar les regles que imposa la muntanya i saber que en la renúncia hi resideix l'anhel de tornar a cobejar el cim.

A banda d'això, l'intent d'ascensió a l'Eriste Sud per la vall de Barbarisa ha suposat el meu particular descobriment d'un circ, uns llacs i unes parets encara mai vistes per mi. I per si no fos poc, acampar vora un rierol, amb tempesta inclosa, després de temps de no fer-ho, m'ha reconciliat amb una manera de viure la muntanya més seductora.

En resum: sortida d'alta muntanya a les acaballes de l'estiu, amb acampada inclosa (cota 2.100 m, per sota dels llacs de Barbarisa) 1 h de camí des del port de Saunc. A l'endemà 2.30 h d'ascensió fins al punt de retorn a mitja bretxa (cota aproximada: 2.850 m) i retorn fins al coll de Saunc (3.15 h). Una bona trescada amb un final encara obert. 


De camí cap als estanys de Barbarisa sota un cel amenaçador.

Vespre, tenda, tempesta i un sol desig: que l'endemà fos net i clar.

D'esquerra a dreta: Eriste Sud, tuca de Comajuana i pic Baix de Bagüeña.



2 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Espero que la tempesta no inclogués aparell elèctric!
En una excursió tant bonica, fer cim o no, resulta anecdòtic. Això ho tenim ben interioritzat els que mai hem estat esportistes.
Em permeto de reproduir parcialment uns versos d'un poema que vaig escriure el 1997:
"El cor asserena son batec.
El pols, el ritme suau recupera.
El cos, lassat, arria la bandera
de l’orgull,
aprenent que és la muntanya qui ens escull,
i no nosaltres a ella."

JAUME ha dit...

Per sort els trons se sentien una mica llunyans i cap a la una de la matinada ja havia escampat i el cel era ben estelat.

Bonic poema, gràcies.

Fer cim és important, però no ho és tot. En cada moment aprenem a valorar unes coses davant d'altres.

Les muntanyes romanen i ja trobarem ocasió de tornar-hi per aguaitar l'horitzó des del seu cim. Aquest pensament l'hem de dur sempre a la motxilla.