dissabte, 30 de novembre de 2013

La fotografia. L'art de la muntanya


Avui s'ha presentat a Banyoles, a l'espai El Puntal-Laboratori de les Arts de la Fundació Lluís Coromina, l'exposició Andar-i-ego. El trazador de caminos y direcciones, de Pep Mata.

Després d'una breu permormance de dansa, ha donat la benvinguda als assistents Lluís Coromina, president de la Fundació Lluís Coromina, i tot seguit han pres la paraula Joan Nogué, director de l'Observatori del Paisatge de Catalunya; Ricard Plana, director de la revista Bonart; Eulàlia Grau, cap del Departament d'Escultura de la Universitat de Barcelona, i el mateix autor, l'artista Pep Mata. Els parlaments els va tancar Santi Vila, conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya.


D'esquerra a dreta, el conseller Santi Vila, l'artista Pep Mata, Eulàlia Grau, Ricard Plana, Pep Nogué i Lluís Coromina, durant la inauguració d'Andar-i-ego a Banyoles.
L'exposicióque romandrà oberta fins al 25 de gener de 2014, juntament amb el llibre que fou presentat a inicis de novembre a Barcelona, són la culminació d'un projecte fotogràfic que ha portat Pep Mata a caminar per cims i carenes dels Pirineus.

El llibre, publicat el passat mes de juny i editat per la Universitat de Barcelona, Edicions Saragossa i la Revista Bonart, no és un llibre de fotografia convencional, de grans instantànies bucòliques ni paisatges de postal, com es podria pensar a priori tractant-se dels Pirineus. Per a mi va ser un plaer col·laborar amb l'autor amb un dels texts que introdueixen una de les quatre sèries. 

El treball de Pep Mata és fruit d'una manera molt particular de veure el paisatge, el walking art. Pep Mata és artista, la fotografia és el seu llenguatge i la muntanya el seu objecte. A aquest perfil cal afegir el fet excursionista que des de sempre l'ha portat a caminar per corriols i senderes.

Iniciem amb Pep Mata un viatge per l'horitzó concret del Pirineu oriental i central que ens durà per terrenys i llocs marginals fins als límits del territori. I és que Pep Mata es defineix com un autor de frontera acostumat a transitar per paisatges liminars. Tal i com passa amb les emocions que generen la contemplació de la bellesa i de l'harmonia d'allò sublim. I quin espai millor que la muntanya per copsar aquests sentiments?

El resultat són 122 tríptics agrupats en 4 sèries que mostren l'essència i la força dels elements: terra, aigua, aire i cel. Cada tríptic són una part de l'horitzó que ens invita una vegada i altra a mirar, escoltar, tastar i acaronar la muntanya, per acostar-nos així als ritmes primitius i ancestrals de la natura.

La primera impressió que tindrem en veure el conjunt de tríptics és estar en un terreny amic, afable i enormement acollidor. Si, ens acullen muntanyes i valls circumdades per cims, coberts de neu i acariciats pel torb a l'hivern o encatifats d'herba i terrabastalls de pedra a l'estiu. A l'inici voldrem endevinar on ha estat ubicat el trípode per prendre cada instantània, quin és cada cim i cada cada collada que hi veiem, per anomenar-lo i sentir-lo proper i conegut. En aquest propòsit ajuden moltíssim les dades de referència que aporta l'autor: lloc, indret, orientació, hora solar, temperatura, estació i any.

Després aquesta informació perdrà el seu pes i la seva funció referencial per esdevenir meres dades, doncs la imatge prendrà el seu protagonisme i ens interrogarà constantment. És doncs un petit parany per acostar-nos al seu terreny abans de sentir la por al desconegut. Les sèries i composicions interpel·len de tal manera l'espectador que anomenar cada lloc passa a ser un exercici del tot secundari.

Pep Mata és un artista caminador. Busca en el fet de caminar disminuir la tensió per disposar els sentits a la contemplació i copsar en l'entorn muntanyenc, sovint hostil, l'equilibri natural. Però l'exercici que l'ha portat a produir la seva obra no és senzill i requereix certa preparació i entrenament. No es tracta només de passejar pausadament muntanya amunt, enmig de boscos i rierols, seguint viaranys cap a altives talaies, o deixar-se acaronar pel vent gèlid, la tronada o la pluja. Cal saber compassar cada moviment, per observar i escoltar l'entorn. Això requereix tenir la musculatura sensorial ben entrenada per interpretar l'entorn amb tots els sentits. Cal deixar-se envoltar pels factors ambientals que afavoreixin la plenitud receptiva: el silenci, la volguda solitud...

L'excursionista, el caminador avesat a recórrer senderes i corriols amb l'objectiu d'assolir un cim o completar una travessa, no sempre troba l'equilibri i la calma contemplativa en el seu esdevenidor excursionista. Sovint, massa sovint, la dignitat ascensional del muntanyenc arriba amb l'assoliment del cim, just en el punt més proper al cel, i es confon amb un estat de pau i breu repòs després de l'esforç atlètic de l'ascensió i abans d'iniciar el retorn cap al fons de la vall.

En aquest cas, però, l'ascens no necessàriament és altitudinal, i arriba quan caminar condueix a l'altra cim, el de la plenitud contemplativa i que res té a veure amb el punt més elevat de la carena. El caminar pausat i tranquil predisposa el pensament a l'acció creativa. A voltes seran breus i senzilles notes sobre la llibreta de camp, d'altres un esbós, una aparença encara imperfecta de la composició final. En el cas que ens ocupa, sens dubte, és la càmera i la tècnica fotogràfica el principal element descodificador de l'entorn. I és així com en Pep Mata ha escoltat la muntanya durant moltes excursions contemplatives per oferir-nos l'alteritat dels paisatges muntanyencs.

Després vindrà la feina de manipular l'espai i el temps que ha copsat. Aquí, en Pep Mata repeteix el model de molts caminadors i excursionistes que recullen dades de les seves activitats i inunden butlletins, blocs i altres aparadors cada cop més tecnològics, amb les seves particulars quimeres muntanyenques, unes vegades per mer interès introspectiu i d'altres amb un afany vulgaritzador. Però les elaboracions de Pep Mata són transformacions que d'una banda malden per mantenir la fidelitat sonora que la seva càmera ha enregistrat i de l'altra deixa oberta l'obra a la sensibilitat dels oients i espectadors.

De sempre els muntanyencs han orientat els objectius i polsadors de les seves càmeres a la recerca de la millor llum i composició per donar protagonisme a qualsevol petit element que completi la perfecta escena muntanyenca: el llac, la flor, la carena, el núvol, el cim, el camí, la roca... L'estètica i el bucolisme del paisatge muntanyenc ha estat el principal tema, només trencat per alguns éssers vius i els seus observadors, des de fauna salvatge fins als animats excursionistes pioners que es retrataven en mig d'un escenari hostil encara poc o gens freqüentat.

És per això que la creació artística d'en Pep Mata no ens deixa indiferents d'entrada. La seva visió artística, potser un xic marginal, ens acosta al pensament i referma la idea que l'acció contemplativa només pot ser vera si hi ha silenci i solitud. I és així com s'engendren els seus tríptics i escenes, a força de caminar pausadament i tranquil·la, amb la remor només dels elements, fins a sentir la frisança de l'hostilitat d'un medi que ens infon por i valor, respecte i coneixement.

El principal valor de la seva obra és el temps. El temps per acostar-se a la muntanya amb el ritme pausat requerit; el temps dedicat a triar cada escena que ha retratat; el temps esmerçat en crear i ordenar cada composició. 

I què és el que més ens connecta amb la natura? Sens dubte caminar per la muntanya, pels horitzons i les altives carenes, per aquests reductes de natura marginal. La proposta de Pep Mata és una crida a alentir el pas, a refermar el sentiment de comunió amb l'entorn, sense presses, per deixar fruir el pensament, la intel·ligència i el seny. És per això que a la vegada aquesta excursió ens suggereix seguir un camí cap a nosaltres mateixos, un viatge introspectiu que ens desvetlla el procés intel·lectual. Caminar en autèntica sincronia amb la natura esdevé avui dia poc més que un luxe, immersos com estem en una tecnologia que paradoxalment ens fa més vulnerables i fràgils.

Gaudim, doncs, d'aquest caminar pausat que sincronitza els ritmes individuals amb els de la natura.